Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El primer ministre sortint, Romano Prodi.

L'exdirigent del PCI Massimo D'Alema va formar Govern després de la desfeta de L'Olivera

Articles dependents
Massimo D'Alema
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder executiu i governs (1139)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Alessandro Patelli (1)
Armando Cossutta (1)
Arnaldo Forlani (2)
Bettino Craxi (10)
Carlo Azeglio Ciampi (17)
Egidio Sterpa (1)
Fausto Bertinotti (5)
Francesco Cossiga (5)
Giorgio La Malfa (2)
Giuliano Amato (7)
Lamberto Dini (13)
Lico Gelli (1)
Massimo D`Alema (19)
Mauro Giallombardo (1)
Oscar Luigi Scalfaro (14)
Raul Gardini (1)
Renato Altissimo (1)
Romano Prodi (88)
Severino Citaristi (1)
Silvio Berlusconi (102)
Umberto Bossi (31)
Entitats Entitats
Banco Ambrosiano (1)
Forza Italia (23)
Interpol (11)
Lliga Nord (Itàlia) (22)
Montedison (2)
Olivera (Itàlia) (17)
Partit Comunista Italià (11)
Partit Democràtic de l`Esquerra -Itàlia- (9)
Partit Liberal (Itàlia) (1)
Partit Republicà Italià (2)
Propaganda-2 (1)
Refundació Comunista (6)
Tribunal Suprem d'Itàlia (4)
Unió Democràtica per a la República (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Itàlia (158)
45 lectures d'aquest article
34 impressions d'aquest article
Els comunistes arriben al poder quan ja no ho són
Itàlia
El 21 d’octubre de 1998 un excomunista, el dirigent del Partit Democràtic de l’Esquerra (PDS) Massimo D’Alema, va ser elegit com a cap de govern d’Itàlia. Per primer cop a la història, el càrrec requeia en un home format en el vell PCI. La “qüestió comunista” que durant dècades havia marcat la política italiana va se finalment resolta quan ja era massa tard, quan el PCI ja no existia i els seus antics dirigents ja no s’autodefinien com a comunistes.

L’arribada al poder de D’Alema va ser el resultat dels complicats equilibris que van permetre refer la majoria després de la crisi del govern de l’Olivera encapçalat per Romano Prodi, que havia estat provocada per la Refundació Comunista de Fausto Bertinotti, que no va donar suport als pressupostos per a 1999, que considerava excessivament restrictius. Ja l’any anterior els pressupostos s’havien salvat en el darrer moment, però el 1998 un cop Itàlia havia aconseguit ingressar al grup capdavanter de la unió econòmica i monetària, Bertinotti considerava que havia arribat l’hora de donar prioritat a les polítiques socials per damunt de les monetàries. Ben al contrari, el govern Prodi insistia en la necessitat de mantenir el rigor en els primers pressupostos de l’euro per retallar l’enorme deute públic (122% del PIB) que arrossegava el país.

La dificultat de construir un escenari polític funcional no era deguda només a aquestes discrepàncies entre els partits que donaven suport parlamentari al govern sinó que també era hereva de les enormes contradiccions larvades al sí de la classe política italiana donada la implicació de la majoria dels seus líders en diferents episodis de corrupció. El 1998 va seguir la inacabable llista de sentències on hi havia implicats importants dirigents polítics. La més significada va ser la del cas Enimont, feta pública el 13 de juny, que va condemnar entre d’altres, a 6 mesos de presó a l’exsecretari del Partit Republicà, Giorgio La Malfa; a 8 mesos al líder del moviment septentrional Lliga Nord, Umberto Bossi, l’exsecretari d’administració de la mateixa formació, Alessandro Patelli i l’exsecretari del Partit Liberal, Renato Altissimo. També a penes d’entre 2 i 4 anys a l’exdiputat liberal Egidio Sterpa, els ex-dirigents de la difunta Democràcia Cristiana, Severino Citaristi i Arnaldo Forlani, l’exsecretari particular de l’antic líder socialista Bettino Craxi, Mauro Giallombardo. El cas Enimont era l’afer més greu de corrupció político-financera d’Itàlia, en implicar una societat creada pel grup públic Eni i el privat Montedison, en la que el seu principal directiu, Raul Gardini, va pagar 13.000 milions de pessetes als partits polítics per accedir a la fusió del grup el 1992.

També va destacar la sentència emesa el 13 de juliol per un tribunal de Milà contra l’antic líder socialista Bettino Craxi i contra l’empresari i líder de Força Itàlia, Silvio Berlusconi, amb condemnes de 4 i 2 anys, respectivament, per finançament il·legal de les seves respectives formacions. Aquesta era la tercera condemna emesa en sis mesos contra Berlusconi, que vuit dies abans havia estat condemnat a 2 anys i 9 mesos per suborn a funcionaris públics i el desembre de 1997 a un 1 any i 4 mesos per estafa fiscal, si bé, fins ara, havia estat amnistiat. Per la seva banda, Bettino Craxi, havia estat ja condemnat en diversos processos i es trobava fugit a Hammamed (Tunísia) des de 1994.

En un front similar, el 10 de setembre, l’Interpol va anunciar la detenció en un aparthotel de Cannes de Licio Gelli, de 79 anys, després que el Tribunal Suprem d’Itàlia el condemnés a 12 anys de presó per la fallida del Banco Ambrosiano. Gelli havia estat el gran mestre de la lògia maçònica Propaganda-2 (P-2), que durant els anys setantes havia actuat com una mena de govern a l’ombra del país i havia tingut un paper destacat en la instauració d’algunes dictadures militars a Llatinoamèrica, com l’argentina o l’uruguaiana.

Amb aquest rerafons, la formació d’un nou govern després de la caiguda de l’executiu de centresquerra de l’Olivera va ser certament complexa. El 9 d’octubre, Romano Prodi, va presentar la dimissió al president de la República, Oscar Luigi Scalfaro, després de perdre per un sol vot -313 en contra i 312 a favor-, una moció de confiança que havia presentat després que una part de Refundació Comunista, la liderada per Fausto Bertinotti, retirés el suport al govern, format feia dos anys i cinc mesos. Com a resultat d’aquesta votació, Refundació Comunista es va escindir i el seu segon màxim dirigent Armando Cossutta va anunciar, el 18 d’octubre, la formació d’un nou partit, el Partit dels Comunistes Italians (PdCI) disposat a donar suport a l’Olivera. Però amb els vots de Cossutta no n’hi havia prou, calien també els de la Unió Democràtica per la República (UDR) fundada per l’antic dirigent de la dreta democristiana Francesco Cossiga.

Sorprenentment va ser Cossiga, un anticomunista de tota la vida, qui va posar com a condició per donar suport al govern que aquest fos presidit pel que, en realitat, era des de sempre l’home fort de l’Olivera: l’excomunista Massimo D’Alema. El 21 d’octubre, el secretari general del PDS va jurar el càrrec de primer ministre acompanyat per 25 ministres, entre els que hi havia dos membres del nou PdCI, 10 no parlamentaris, tres ex caps de govern (Giuliano Amato, Lamberto Dini i Carlo Azeglio Ciampi) i 6 dones.

El nou executiu va presentar l’endemà un programa de govern que contemplava ajuts socials, reducció d’impostos, incentivació de privatitzacions i flexibilització del mercat laboral, a més de la creació d’una agència específica per al desenvolupament del Sud.