Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
L'edifici federal d'Oklahoma City, després de l'atemptat amb cotxe bomba, que va provocar 168 morts

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Boris Ieltsin (157)
Colin Powell (99)
Fidel Castro (78)
George H. W. Bush (14)
Robert Dole (9)
Ronald Reagan (21)
Ross Perot (3)
Terry Nichols (2)
Theodore Kaoynski (5)
Timothy McVeigh (6)
Entitats Entitats
Govern dels Estats Units (145)
Partit Demòcrata dels Estats Units (37)
Partit Republicà dels Estats Units (25)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
44 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
L'any de la diplomàcia Clinton
Els Estats Units
El 1995, Bill Clinton i la seva Administració es van implicar en la resolució d'un bon nombre de conflictes internacionals, alhora que fe­ien front a l'oposició republicana a la política interna del govern, que en els últims dos anys havia fet perdre posici­ons al Congrés, al Senat i davant l'opi­nió pública tant a Clinton com al seu partit, el Partit Demòcrata.

El 24 de març, seguint amb la política de suport a la pacificació del Pròxim Orient iniciada el setembre del 1993 amb la firma de l'acord de pau a Washington entre jueus i palestins, l'Administració Clinton va anunciar la posada en mar­xa d'un programa d'inversió i un altre de creació de llocs de treball a l'autono­mia palestina per un valor de 65 milions de dòlars. Tres dies més tard, els Cascos Blaus de les Nacions Unides substituïen els marines nord-americans a Haití, cosa que finalitzava l'operació Restablir la Democràcia, que tantes crítiques havia despertat l'any anterior.

Un mes més tard, el 30 d'abril, Clinton va anunciar a Nova York la suspensió total dels intercanvis comercials amb l'Iran com a resposta al terrorisme im­pulsat des de Teheran, cosa que supo­sava incrementar l'oposició a tota mani­festació de l'integrisme islàmic al món. Aquesta actitud va ser defensada davant Rússia, durant la cimera celebrada a Moscou el 10 de maig, on es va obtenir el compromís formal de Borís leltsin de limitar la venda d'armes al país islà­mic, si bé no es va poder evitar que el 6 de setembre Rússia firmés amb l'Iran un acord pel lliurament de dos reactors nuclears.

En el tema nuclear, l'Administració Clinton va obtenir un altre èxit amb la firma el 12 de juny d'un acord amb Corea del Nord mitjançant el qual el règim de Pyongyang acceptava limitar la seva capacitat nuclear, seguint el preacord del 21 d'octubre de 1994, i Corea rebria a canvi 500.000 tones de petroli a l'any per suplir les seves deficiències energè­tiques.

La culminació dels èxits diplomàtics dels Estats Units amb els seus antics ene­mics va ser el restablimentdle relacions diplomàtiques amb el Vietnam, l'11 de juliol, i també la decisió presa el 6 d'oc­tubre de suavitzar els termes de l'em­bargament contra el règim cubà de Fi­del Castro, autoritzant la premsa i les organitzacions no governamentals a tre­ballar a l'illa i permetent a la premsa cubana tenir corresponsals als Estats Units.

Però el gran èxit de la diplomàcia nord-americana, el 1995, va ser amb tota se­guretat l'acord de pau a Bòsnia i Hercegovina. L'1 de novembre van co­mençar a la base aèria militar de Wright-Patterson de Dayton (Ohio) les conver­ses definitives entre els presidents de Sèrbia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina per arribar a un acord de pau per a la llarga i cruenta guerra de Bòsnia. L'acord va ser obtingut vint dies després i ratifi­cat al cap d'un mes a París davant els mandataris europeus.

El 1995, Clinton es va convertir també en el primer president dels Estats Units que visitava Irlanda del Nord, i així em­fasitzava el seu interès per enllestir el procés de pau i reconciliació a l'Ulster, mentre anunciava noves inversions al país, la més important de les quals eren els 120.000 milions de pessetes destinats a la construcció d'una xarxa de fibra òptica a tot el territori.

També en el terreny del comerç inter­nacional es van prendre iniciatives importants. En començar l'any, va ser molt criticada pels republicans la iniciativa presidencial d'aportar 20.000 milions de dòlars al pla d'ajut a Mèxic creat per evitar la desestabilització del país llati­noamericà, que es van sumar als 17.500 donats per l'FMI i als 10.000 que hi va posar el Banc Internacional de Paga­ments.

Amb menys recança es van veure les san­cions comercials que l'Administració Clinton va imposar a la Xina per valor de 1.080 mi­lions de dòlars. Des del 26 de febrer no es permetia la importació cle productes xine­sos als Estats Units en protesta per la pirate­ria comercial xinesa i per garantir els drets de la propietat intel·lectual.


Inicialment, la Xina va anunciar repre­sàlies, però el 3 de juny es va compro­metre a obrir el seu mercat als produc­tes audiovisuals nord-americans i a tan­car dues fàbriques de falsificacions, a canvi de la renovació durant un any més de la clàusula de Nació Més Afavorida (MFN). Va ser un èxit també l'acord amb el Japó, aconseguit el 28 de juny a Gine­bra, per resoldre el conflicte de la libe­ralització dels mercats del país asiàtic i l'exportació d'automòbils de luxe als Estats Units.

L'ATEMPTAT D'OKLAHOMA

Els resultats d'aquesta frenètica activi­tat diplomàtica van quedar momentàni­ament eclipsats en produir-se l'atemptat amb cotxe bomba contre les oficines governamentals de l'edifici Alfred Murrah de la ciutat d'Oklahoma, el 19 d'abril, en el qual van morir 168 persones i moltes altres van quedar ferides.

En un principi totes les sospites van recaure en els islamistes radicals, però ben aviat es va desvelar que la respon­sabilitat era de l'extrema dreta nordamericana. Així ho va posar de manifest la detenció dels dos principals acusats: Timothy McVeigh, un veterà de la Guerra del Golf, i un company d'armes seu, Terry Nichols, tots dos membres d'un grup racista d'extrema dreta ano­menat Milícies de Michigan. Arran de l'atemptat es va revelar l'existència de cossos paramilitars repartits pertot el país amb un ideari gairebé nazi, tenyit d'americanisme patriòtic.

Aquest atemptat va permetre el des­cobriment sobtat de la possible existèn­cia d'un terrorisme genuïnament ameri­cà: blanc, anglosaxó i protestant. Enmig d'un clima de por col·lectiva, el 19 de setembre, els diaris The New York Times i The Washington Post van publicar un manifest de 35.000 paraules del terroris­ta conegut per Unabomber, seguint les recomanacions de la fiscal general, Janet Reno, i del director de l'FBI, Louis Freeh, que van considerar oportú ac­ceptar les condicions d'aquest descone­gut que des del 1978 havia matat tres persones i n'havia ferit 23 més, a través de cartes bomba.

Pel que fa al terrorisme, cal destacar també que el 3 d'agost Jordània va extradir lyad Mahmoud Ismaïl Najem, de 26 anys, considerat el principal sos­pitós d'haver col·locat les bombes al World Trade Center el 26 de febrer de 1993. El clergue musulmà Omar Abdel Rahman, líder religiós del moviment integrista egipci i guia espiritual dels extremistes islàmics de l'àrea de Nova York, es va declarar culpable d'haver organitzat l'atemptat.

L'OPOSICIÓ REPUBLICANA

El gran problema polític de Clinton va ser, però, guanyar-se el suport dels seus conciutadans davant les envestides dels republicans, que van utilitzar amb contundència la majoria de què dispo­saven al Congrés. Els republicans, cle fet, van posar tota la seva força en el tema dels pressupostos, aprofitant la seva majoria parlamentària per evidenciar la gravetat del dèficit públic (heretat de les Administracions de Ronald Reagan i de George Bush).

Així, el 27 de gener, la Cambra de Representants va aprovar -per 300 vots a favor i 132 en contra- una esmena cons­titucional que obligava l'Administració a equilibrar el pressupost federal.

Sota aquestes premisses, tot l'any hi va haver un estira-i-arronsa constant, que va arribar a un dels seus punts màxims el 7 de juny, quan el president Clinton va estrenar l'ús del dret de veto presi­dencial, el primer cop en 29 mesos a la Casa Blanca, per oposar-se a les iniciati­ves republicanes. El moment va ser un dels més baixos per a Clinton, agreujat el 13 del mateix mes quan el Tribunal Suprem va limitar els programes fede­rals de discriminació positiva en fa­vor de les minories, la revisió dels quals havia demanat Clinton, i el 22 de juliol, quan el Senat va aprovar una llei per la qual es reduïen en 16.000 milions de dòlars els pressu­postos de l'Estat per a programes d'ajut social. La culminació d'aques­ta mala fase presidencial va arribar el 9 d'octubre, en dimitir el seu càr­rec de senador el polític demòcrata Sam Nunn.

Tot això, però, va resultar menys greu del que semblava per als interessos de­mòcrates, tal com van demostrar els re­sultats de les eleccions locals del 7 de novembre, considerades l'últim test po­lític d'envergadura abans d'iniciar-se la cursa a la Casa Blanca. Les xifres molt igualades entre demòcrates i republicans i la victòria demòcrata a les governaci­ons de Kentucky i a les legislatures de Virgínia i Maine van ser interpretats com una aturada de l'onada conservadora, malgrat que els republicans no van per­dre cap lloc dels que ja tenien a les 319 alcaldies, 398 escons estatals i milers de responsables locals que hi havia en joc.

L'endemà, els demòcrates van rebre una altra bona notícia, en anunciar el general retirat Colin Powell la seva de­cisió de no presentar-se a la cursa presi­dencial del 1996. Powell va adduir dues menes de raons: d'una banda, que ni ell ni la seva família estaven preparats per suportar els grans sacrificis personals que l'objectiu requeria i, de l'altra, que no creia tenir el suport necessari a les files republicanes.

A la victòria d'imatge aconseguida en les eleccions locals, Clinton va sumar-n'hi una altra pocs dies després. El 13 de novembre, uns 800.000 dels 2,1 mili­ons de funcionaris federals de l'Admi­nistració nord-americana es van quedar a casa, ja que el govern no disposava de recursos per pagar-los a causa de l'obs­truccionisme republicà en la negociació dels pressupostos. Aquell dia, la polè­mica del pressupost havia donat a Clinton l'oportunitat de mostrar-se ferm i guanyar punts davant l'opinió pública, tot assegurant que no estava disposat a reduir el dèficit públic a base de reduir les despeses socials i, concretament, que no acceptaria l'augment de 8 dòlars mensuals de les primes de les assegu­rances mèdiques de la gent gran (Medicare).

Els funcionaris van tornar a la feina el 20 de novembre després d'un acord pro­visional vigent fins que el 15 de desem­bre s'aprovés el pressupost definitiu. L'acord era un compromís provisional de Clinton d'assumir l'eliminació del dèficit en set anys proposada pels repu­blicans, sota control de l'Oficina del Pres­supost del Congrés, a canvi de no reta­llar els programes d'ajut social essenci­als. Però l'acord no va arribar, i el 16 de desembre els funcionaris es van trobar novament sense feina.

Per primer cop en la història del país, l'any va acabar sense haver-se aprovat els pressupostos federals. Però malgrat tot va ser un any bo per a Bill Clinton, que ja es preparava per a les eleccions presidencials del novembre del 1996.

Si més no, això és el que deien les enquestes: Clinton gaudia del 52% de les intencions de vot dels nord-americans, enfront del 38% de què disposava el principal dels canditats republicans, Bob Dole (72 anys i sense carisma po­pular), segons una enquesta feta con­juntament per The York Times i la cadena CBS

Dole, a més, havia de demostrar en­cara que era el candidat definitiu dels republicans; n'hi havia d'altres: Phil Gramm, Richard Lugar, Alex Spector, Lamasr Alexander, Pat Buchanan. Malcolm Forbes i Morry Taylor, tots amb graus de popularitat relativament baixos a nivell nacional.

D'altra banda, el polític republicà que l'any passat havia despertat totes les es­perances, Newt Gringrich, semblava que tenia els dies comptats. A més de les amenaces fetes per la seva pròpia dona durant l'any —que li advertia que si es presentava a la cursa electoral, ella desvelaria un seguit d'afers "poc clars" del seu marit—, el 7 de desembre la Cambra de Representants va decidir no­menar un consell independent per in­vestigar certes pràctiques atribuïdes al president republicà de la Cambra, entre les quals hi havia uns cursos fets per Gringrich a la Universitat de Geòrgia, finançats per donacions deduïbles dels impostos amb la intenció de finançar les seves activitats polítiques, cosa que es­tava prohibida per la legislació nord-americana.

A la recta final, s'hauria de comptar també amb l'anomenat tercer home, el milionari Ross Perot, que ja s'havia pre­sentat a les anteriors eleccions presiden­cials sense èxit com a candidat indepen­dent i que el 26 de setembre cle 1995 havia fundat el seu propi partit, el Partit de la Independència.

Entre els temes que prometien con­vertir-se en el centre de la campanya de les presidencials del 5 de novembre de 1996 hi havia les despeses socials, el control del pressupost, la immigració il·­legal, l'escàndol Whitewater i, per des­comptat, l'enviament de tropes nord-americanes a Bòsnia.