Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Valentí Puig

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Poder legislatiu i lleis (992)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Colin Powell (99)
George McGovern (2)
George H. W. Bush (14)
Newt Gingrich (5)
Pat Buchanan (3)
Robert Dole (9)
Entitats Entitats
Business Week (1)
Cambra de Representants (Estats Units) (15)
Congrés nord-americà (26)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Wall Street Journal (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
32 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Els Estats Units segons Newt Gingrich



Valentí Puig


No hi havia un excés de candidats demòcrates quan George Bush semblava insubstituïble a la Casa Blanca després de la Guerra del Golf, però és previsible que no sigui fàcil triar entre tants aspirants a la designació a candidat republicà contra el president Bill Clinton, si és que vol de bell nou la presidència quan arribin les eleccions de 1996. Sigui quin sigui el candidat republicà, haurà de marcar el pas que vulguin els homes del Contracte amb Amèrica que, liderats per Newt Gingrich, arribaren al Congrés amb les eleccions de novembre com a nova majoria per primera vegada en quaranta anys, quan l'electorat nord-americà va castigar Bill Clinton a la vegada que -talment el nou episodi d'una guerra cultural- posava fi a un cert retorn als valors dels anys seixanta.

Era un vot contra Clinton però també contra l'Estat intromissiu i la mentalitat permissiva. Poc després de la victòria republicana, Bill Clinton presentà la Carta de drets de la classe mitjana, sense gaire efecte després de la magnitud del xoc. En realitat, poc podia fer aleshores davant un vot contra el New Deal. De cop i volta, el llenguatge del populisme -com digué el setmanari Business Week- havia esdevingut la lingua franca de la societat nord-americana.

No ajudaren Clinton les ambivalències perennes dels demòcrates, un partit sempre indisciplinat, amb unes plataformes ideològiques que des de McGovern venien imposades per un sector més radical que l'electorat de tota la vida. Amb la nova majoria i Newt Gingrich elegit Speaker de la Cambra de Representants, l'espectacle de primera magnitud varen ser les guerres internes dels republicans, de la dreta econòmica i de la dreta social, amb la Coalició Cristiana i els nous ideòlegs, entre el centrisme i la voluntat conservadora.

Signat per tres-cents candidats republicans, el Contracte amb Amèrica postulava una retallada de la despesa federal que el reaganisme no gosà executar. Era la segona gran onada dels aprenentatges del lliberal-conservadorisme i del monetarisme, però sobretot d'una certa sensatesa econòmica, com demostren les iniciatives de la reducció dràstica de la despesa pública i esmenar la Constitució dels Estats Units a fi que arribi a fer-se difícil gastar més del que s'ingressa. De la tenacitat estratègica de Gingrich depèn que les línies programàtiques del Contracte amb Amèrica arribin a no influir el centre-dreta dels països occidentals, en hora de recapacitació ideològica després de la gran crisi socialista.

Una retallada dels impostos, límits als mandats parlamentaris i major despesa per a defensa eren altres punts del Contracte amb Amèrica, encara que, sense una clara coincidència sobre la reducció d'impostos o l'avortament, ben aviat hi hagué clivells al partit republicà fins i tot si les propostes de Gingrich des de novembre de 1 994 hi feien de turbina central, obligant a nous exercicis de funambulisme candidats republicans moderats com Robert Dole, ja privats d'un cert marge de maniobra per la dreta religiosa i el gran lobby pro vida. D'entrada, l'enèrgica gravitas de Dole obtenia una bona puntuació enmig del formigueig il·lustre o erràtic de pre-candidats presidencials, amb la incògnita d'un Colin Powell encara no definit com a demòcrata o republicà.

Pel que fa a la política exterior, l'emergència de candidats pro-aïllacionistes com el periodista Pat Buchanan no anul·la la tesi d'un consens transatlàntic originat a Washington des de la nova majoria republicana, perquè el Contracte amb Amèrica no ho és tant, d'aïllacionista, com suposen els seus crítics. De fet, podríem veure una reconsideració de les Nacions Unides, en benefici d'una Aliança Atlàntica avalada pels seus fruits històrics. Per a la nova majoria republicana, l'alternativa -segons el Wall Street Journal- consisteix a reforçar l'OTAN, amb mandat per a missions de pacificació i expansió centreuropea. Això de banda, convé esperar les eleccions primàries.