Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Genètica, biotecnologia i clonacions (137)
Personatges Personatges
Charles Darwin (2)
69 lectures d'aquest article
19 impressions d'aquest article
Els gens i nosaltres



Si el poder polític i social es basa en el control, és evident que el control genètic dóna un poder de primer ordre. Per això no n'hi ha prou tampoc amb el simple control públic de la investigació.

Josep Maria Terricabras
Catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona

L’anunci públic de l’existència d’un primer esborrany del mapa genètic humà ha estat la gran notícia dels darrers dies i, sens dubte, una de les grans notícies de la història de la ciència. El descobriment, però, més enllà de la seva extraordinària rellevància científica, té també importants connotacions filosòfiques, teològiques i morals.

No fa ni cent cinquanta anys que Darwin va publicar la seva teoria sobre l’origen de les espècies. L’obra va tenir una repercussió enorme i encara avui troba opositors viscerals. Per què? Perquè hi ha una certa concepció teològica de la vida que defensa un creacionisme pla, molt poc matisat. Segons aquesta concepció, com que Déu és creador, les criatures s’han de mantenir subjectes en tot a la voluntat de Déu, de manera que qualsevol manifestació de voluntat pròpia ja és símptoma de pecat.

L’esquifidesa d’aquesta concepció ha tingut conseqüències nefastes en molts camps: en el terreny polític ha servit durant molt de temps per oposar-se a qualsevol sistema democràtic, perquè semblava que la democràcia limitava el poder de Déu sobre la societat; en el terreny moral s’ha usat per estrangular la consciència individual i per sotmetre-la a l’autoritat religiosa com a expressió de la voluntat de Déu; no és gens estrany, doncs, que, en el terreny de la ciència, s’hagin vist amb recel els descobriments lligats a un millor coneixement de la pròpia naturalesa humana, perquè aquest autoconeixement havia de comportar un millor autocontrol i, doncs, una capacitat més gran d’autonomia.

I és que els contraris al camí que s’ha fet des de Darwin fins ara, de fet són contraris també a una idea fonamental de l’època moderna: l’autonomia de la persona davant dels controls polítics i ideològics. Per això la ciència, que ha ajudat d’una manera extraordinària a construir societats seculars i democràtiques, hi ha trobat tanta oposició.

Per sort, aquesta visió teològica esquifida no és l’única existent. En bona part, però, és responsable d’una actitud poruga i defensiva davant de qualsevol avenç científic lligat a la biologia o a la genètica. Estic segur que, des d’aquesta banda, ara es tornaran a sentir veus alarmades i peticions de prudència.

No cal dir que, en un terreny tan delicat com el del control genètic, la prudència és una bona actitud. Ara bé, no hauríem de ser prudents per por de tenir més autonomia, sinó més aviat per ganes d’assegurar-la bé. I és que la ciència, que garanteix més coneixement, no pot pas garantir, tota sola, més respecte a la vida i a la llibertat humanes. En aquest punt són ben legítims els interrogants i els dubtes morals, tot i que alguns arguments o bé són massa ingenus o bé massa precipitats.

Resulta, certament, ingenu pensar que la fabulosa inversió econòmica que representa la investigació sobre el genoma —inversió que tot just comença— no es fa per treure’n beneficis. I resulta igualment ingenu pensar que aquests beneficis només són econòmics. Si el poder polític i social es basa en el control, és evident que el control genètic dóna un poder de primer ordre. Per això no n’hi ha prou tampoc amb el simple control públic de la investigació. De moment, estem en una fase de la recerca en què empreses privades i públiques poden cooperar sense gaire risc, senzillament perquè interpretar, controlar i modificar el codi genètic encara no està a l’abast de ningú, i és això el que donarà realment poder. En un futur, caldrà preservar aquest coneixement a través d’organismes independents que estiguin ells mateixos molt estrictament controlats. En aquesta qüestió, tan sospitosa em resulta l’empresa privada com la pública. Tenim ben frescos a la memòria els exemples d’abusos mèdics intolerables, massius i continuats, promoguts per governs democràtics en nom d’interessos estranys.

Però també resulta precipitat pensar que aquest primer esborrany de mapa genètic ja ens obre la porta a una humanitat millor. Em temo que aquí se simplifiquen les coses de mala manera. Així com el creacionisme ingenu pot condemnar els humans a la minoria d’edat permanent, també un naturalisme ingenu ens pot fer mantenir il•lusions impròpies. I és que no és cert que el millor coneixement dels condicionants genètics dels humans ja porti automàticament a una vida humana més digna. Tant de bo fossin tan senzilles, les coses. Els que es pensen que la natura ho és tot obliden que, a aquestes altures de la història, el concepte de natura és ben complicat, perquè els humans som el resultat no solament d’una barreja complicadíssima de gens i de neurones sinó també d’experiències, aprenentatges i influències externes.

El misteri dels humans consisteix precisament a adonar-se que cadascú és un misteri per a si mateix. La genètica ens ajuda a entendre una colla d’elements que configuren el misteri, però no l’elimina. La ciència, com més avança, més ens ajuda a entendre que som de debò un misteri.

No hem de témer res de la recerca genètica. Només hem de témer no estar a l’altura de les noves circumstàncies. Perquè si algú es pensa que la genètica ho explica tot, és que té molt poc per explicar. No el podré pas felicitar per això.