Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Dades d'Espanya

El nivell d'educació és un dels factors que situen Catalunya entre els països amb un nivell de benestar més alt

Els països exportadors de primeres matèries només són propietaris del 4,6% de la riquesa mundial

Líders en desenvolupament humà el 1995

Lloc d'Espanya

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Pobresa, desigualtats (147)
Personatges Personatges
Gunnar Myrdal (1)
Ian Gounh (1)
Josep Miró Ardèvol (3)
Len Doyal (1)
Paul Krugman (5)
Entitats Entitats
Fòrum Econòmic Mundial (18)
Organització de les Nacions Unides (606)
Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (5)
37 lectures d'aquest article
33 impressions d'aquest article
Benestar i competitivitat
Els indicadors del desenvolupament
Durant dècades, els indicadors de desenvolupament utilitzats pels diferents organismes internacionals es basaven de manera gairebé exclusiva en la renda per càpita o la riquesa total dels països. Es considerava que un país era més desenvolupat com més ric era.

Des de finals dels anys seixanta, van sorgir veus, com les de Gunnar Myrdal, que qüestionaven aquest criteri i que posaven en relleu la necessitat de tenir en compte altres indicadors de tipus social per matisar les dades estrictament econòmiques.

Però la dificultat de quantificar aquest tipus de variables d'una forma unívoca va fer fracassar els primers intents de construir un altre tipus d'indicadors del grau de desenvolupament i benestar. Es parlava del nombre de telèfons, de les taxes d'alfabetització, de l'esperança de vida, dels percentatges de població urbana i de molts altres indicadors, però ningú no sabia com convertir tot això en un índex únic.

Va ser el 1990 quan, per primera vegada, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) va elaborar L’ informe sobre el desenvolupament humà. Aquest estudi, basat en la teoria de les necessitats humanes definides per Len Doyal i lan Gounh, es va convertir en un punt de referència universal i, malgrat que els seus criteris eren discutits per molts experts, va prendre una importància creixent pel fet de ser l'únic que recollia informació pràcticament de la totalitat de països del món.

Justament aquest Informe sobre el desenvolupament humà, en la seva edició del 1995, va proporcionar una gran sorpresa. Espanya era considerat el novè país més desenvolupat del món, darrere del Canadà, els Estats Units, el Japó, Holanda, Finlàndia, Islàndia, Noruega i França. En aquest informe s'analitzaven dades de 174 països.

Una esperança de vida molt llarga (77,6 anys), un alt nivell d'alfabetització i un accés generalitzat als serveis de salut, entre molts altres factors considerats i ponderats per obtenir l'índex de desenvolupament humà, van permetre als experts de l'ONU situar Espanya en aquesta posició d'autèntic privilegi. El més sorprenent del cas és que a l'informe del 1994 Espanya era a la posició vint. L'altre factor de sorpresa va ser que, segons aquest informe, Espanya era un país amb un índex de desenvolupament millor que països com Suècia, la Gran Bretanya o Alemanya.

De fet, la gran novetat que aportava aquest informe era que no posava en el centre dels indicadors del benestar el nivell de vida quantificat monetàriament. Trencava la tradicional equivalència entre renda per càpita i benestar, i introduïa noves variables essencials, com ara l’alfabetització o l’esperança de vida.

En l'informe del 1995 es va modificar el pes, la ponderació, d'alguns d'aquests factors, i això va provocar la important escalada en el rànquing feta per l'Estat espanyol.

Segons Mahbub Ul Haq coordinador de l'informe, "el creixement econòmic que no col·loca l'ésser humà com a objectiu central és un desenvolupament sense ànima".

L'objectiu de l'informe del PNUD era doncs assenyalar la importància de la qualitat de vida. Si tenim en compte que considerant el PIB real per càpita en dòlars Espanya mereixia el lloc 29, el salt que li permetien fer altres factors era espectacular i hauria de fer reflexionar.

Alguns dels aspectes de l'informe indicaven que a Espanya les diferències entre rics i pobres eren menys grans que la resta de l’Europa Occidental, que es contaminava menys, que es reciclava el 51% del paper i el cartró que s'utilitzava, i que la taxa de fecunditat era la més baixa del món.

A l'informe també es destacaven, com a factors negatius, que era el país amb una taxa d'atur registrada més alta i que tenia un gran nombre de casos de sida. Pel que fa a consum cultural, cal destacar que en lectura de diaris Espanya se situava en el lloc 47, però en televisors per mil habitants, en el lloc 24.

A finals d'any, Josep Miró i Ardèvol va presentar un estudi encarregat per la Generalitat sobre el nivell de benestar de Catalunya utilitzant la mateixa metodologia del programa de l'ONU, on es constatava que Catalunya ocuparia la sisena posició en el rànquing del benestar mundial, i la tercera dintre de la Unió Europea. L'estudi posava en relleu que encara que en termes estrictament econòmics Catalunya seria el vintè país del món, per sota de la mitjana de la Unió Europea, les excel·lents dades pel que feia a l'esperança de vida i el nivell d'educació feien pujar més de deu punts el lloc de Catalunya en el rànquing mundial.

COMPETITIVITAT I RIQUESA
Però, perquè ningú s'adormís en la feina de gaudir de la qualitat de vida i s'oblidés que just un any abans Espanya era al lloc número 20, un nou rànquing va aparèixer a finals d'estiu. Es tractava del rànking de competitivitat que cada any elabora el World Economic Forum, una prestigiosa entitat econòmica amb seu també, com el PNUD, a Suïssa. En aquest rànquing, Espanya tornava al lloc 28. Però això no era el més greu. El més greu era que al davant tenia països com ara Egipte, Tailàndia, Malàisia, Xile, etc. i que no era la primera vegada que perdia llocs en la classificació.

Poc després de l'informe del World Economic Forum sobre la competitivitat -un concepte que Paul Krugman ha qualificat més d'una vegada d'esotèric-, el Banc Mundial va presentar un informe sobre la riquesa de les nacions.

Segons aquest informe, Espanya disposava d'una renda per càpita de 268.000 dòlars i un 78% de la seva riquesa la generaven els recursos humans, un 13% els béns de producció i només un 9% provenia dels recursos naturals, una de les xifres més baixes del món.

L'informe feia una anàlisi àmplia i aprofundida de la distribució de la riquesa entre les nacions i assegurava que els 29 països més rics controlaven quasi el 80% de la riquesa mundial, mentre que els 163 restants només en controlaven el 20%.

D'altra banda, també s'hi especificava que els 63 d'aquests 163 països que podien ser classificats com a exportadors de primeres matèries eren propietaris només del 4,6% de la riquesa mundial.

El grup dels 29 països privilegiats dins del qual s'havia inclòs Espanya generava el 67% de la seva riquesa amb els recursos humans, el 17% amb el capital natural i el 16% amb el capital productiu. Uns percentatges que contrasten amb els dels països exportadors de primeres matèries, on el 44% de la riquesa procedia de l'explotació del capital natural, només el 36% dels recursos humans i un 20% del capital productiu.

En aquest rànquing, el fet sorprenent era que els Estats Units no eren als primers llocs, sinó que ocupaven l'onzè. Abans hi havia Austràlia, el Canadà. Luxemburg, Suïssa, el Japó, Suècia, Islàndia, Qatar... Tot i estar en la posició 34, Rússia estava molt més endavant que la Xina, que ocupava el lloc 161. Etiòpia era el país més pobre, el 163è de la classificació.