Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Equip suís de Bobsleigh

Juan Antonio Samaranch als Jocs Olímpics d'Hivern de Lillehammer

Prova de patinatge artístic per parelles a Lillehammer

Articles dependents
Ulrike Maier
Classificació dels XVII Jocs Olímpics d'Hivern
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Altres esports (198)
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Björn Daehlie (1)
Bony Blair (1)
Dan Jansen (1)
Deborah Compagnoni (4)
Ekaterina Gordeeva (1)
Espen Bredesen (1)
Galina Zmievskaia (1)
Gerhard Heiberg (1)
Jens Weisflog (1)
Johann Koss (2)
Juan Antonio Samaranch (54)
Kjetil-André Aamodt (1)
Liv Ullman (2)
Ljubov Egorova (1)
Manuela Di Centa (1)
Marc Girardelli (1)
Markus Wassmeier (1)
Oksana Baiul (2)
Serguei Tarasov (1)
Serguei Grinkov (1)
Thor Heyerdal (1)
Tonya Harding (4)
Vegard Ulvang (1)
Vladímir Smirnov (1)
Vreni Schneider (1)
Entitats Entitats
Comitè Olímpic Internacional (70)
Jocs Olímpics d´Hivern de Lillehammer (22)
Orde Olímpic (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Lillehammer (Noruega) (9)
Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina) (44)
204 lectures d'aquest article
96 impressions d'aquest article
Els Jocs del medi ambient
Lillehammer
La tranquil·la i petita localitat noruega de Lillehammer va ser l'escenari on es van celebrar els XVII Jocs Olímpics d'Hivern, del 12 de febrer al 27 de febrer de 1994. A l'inici dels Jocs, un seguit de polèmics afers van marcar la cerimònia inaugural i, en certa mesura, van planar durant tots els dies en què es van produir les competicions.

Fets com ara les crítiques de l'ídol de l'esquí nòrdic Vegard Ulvang al president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, o l'aleshores encara no confirmada participació de la patinadora nord-americana Tonya Harding arran de l'afer Kerrigan o, encara, l'accident de l'atleta que havia d'encendre la flama del pebeter olímpic durant un assaig de la cerimònia inaugural, van enrarir l'ambient dels primers dies d'uns Jocs que havien de ser un renaixement just en el bressol de l'esquí, on unes pintures rupestres de 4.000 anys enrere ja representaven una referència a aquest esport.

Sense voler-ho, els noruecs van inspirar els pictogrames dels esports olímpics. El 1994, i aquest cop amb tota la intenció, els seus descendents van voler fer del respecte al medi ambient el tercer pilar dels Jocs, al costat de l'esport i de la cultura, limitant al màxim l'impacte de les noves instal·lacions amb l'ús de materials reciclables i reduint al mínim el trànsit o el consum de tabac a la zona olímpica.

L'altre gran pol extraesportiu de l'atenció mundial va ser el record del drama que es vivia a Bòsnia i, particularment, a Sarajevo, amb l'esperança d'una pau que semblava llunyana. Ja a la inauguració dels Jocs, el veterà explorador noruec Thor Heyerdahl -que va presentar l'acte al costat de l'actriu Liv Ullman- va tenir un record per l'assetjada ciutat, que precisament havia estat seu dels Jocs d'Hivern l'any 1984. El president del COI, que va demanar uns moments de silenci en solidaritat amb la ciutat, va ser contundent en el seu discurs: "Fa deu anys érem a Sarajevo, una ciutat llavors dedicada a l'esport, la comprensió, la pau i l'amistat. Avui el nostre missatge és més fort que mai. Si us plau, deixeu de lluitar, deixeu de matar. Deixeu anar les pistoles."

Els Jocs de Lillehammer van deixar una forta empremta en la història olímpica per l'esperit esportiu de la gent, que va ser capaç de vibrar amb el triomf d'atletes d'altres països, i especialment pel component ecològic que va caracteritzar el projecte de preparació i el desenvolupament de l'esdeveniment. El repte de convertir el respecte al medi ambient en el tercer pilar de l'olimpisme, al costat de l'esport i la cultura, va ser llançat en aquests Jocs d'Hivern de 1994.

Per damunt de tot, però, Noruega va ser la gran triomfadora d'aquests Jocs, tant per la seva brillant organització com per la presentació d'un equip esportiu que es va imposar el repte d'aconseguir el liderat del medaller. Sis anys enrere, en els Jocs de 1988 a Calgary, Noruega no va poder pujar cap vegada, per primer cop en tota la història dels Jocs d'Hivern, al lloc més alt del podi. Només es van endur tres plates i tres bronzes. A Albertville van saber reaccionar i, de fet, van superar les previsions més optimistes, amb nou medalles d'or i vint en el còmput total. A Lillehammer es van superar del tot: van ser la primera potència en medalles (26) i la segona en or (10). L'èxit no tenia secrets: material humà, mitjans i bona planificació. Si és cert que els noruecs neixen ja amb els esquís posats i que tenen neu en abundància, no ho és en canvi pel que fa als patins de gel, on van aconseguir cinc medalles, ni pel que fa a les grans muntanyes, que no en tenen, i tot i així van fer cinc podis en esquí alpí. Itàlia es va endur 20 medalles, en especialitats tan diverses com l'esquí alpí, el de fons, el patinatge de velocitat, el luge i el bobsleigh.

Quant a les gestes esportives, cal parlar d'alguns noms propis: el noruec Johann Koss, tres medalles d'or amb tres rècords mundials en patinatge de velocitat (1.500, 5.000 i 10.000 metres); Espen Bredesen, últim i penúltim en els dos trampolins a Albertville i campió (K-90) i subcampió (K-120) a Lillehammer; el fondista Bjorn Daehlie, campió als 10 i als 15 km cross-country, subcampió en els 30 km i al relleu 4 x 10 km i quart als 50 km. Fora dels noruecs, van destacar la italiana Manuela Di Centa, que va ser l'esportista femenina més premiada (dos ors, dues plates i un bronze), i la russa Ljubov Egorova, que es va convertir en la dona amb més triomfs en la història dels Jocs (sis) i la segona amb més medalles (nou). En patinatge artístic va destacar la parella Ekaterina Gordeeva i Serguei Grinkov, or després de tornar del professionalisme.

També hi va haver sorpreses inesperades, com la de l'alemany Markus Wassmeier, que als 30 anys i amb tres Jocs a l'esquena va poder tastar finalment l'or, i per partida doble: l'eslàlom gegant i el supergegant. En circumstàncies semblants, un company seu d'equip, Jens Weisflog (29 anys), va guanyar en el trampolí gran, deu anys després que s'endugués les dues proves individuals a Sarajevo.

Un altre etern dels segons llocs, el kazakh Vladímir Smirnov, amb 29 anys, va ser finalment aclamat pel públic noruec després d'aconseguir l'or olímpic als 50 km fons. Una altra veterana, la suïssa de 29 anys Vreni Schneider, va ser la primera dona a aconseguir tres ors en esquí alpí, dos a Calgary i un a Lillehammer.

Bony Blair es va convertir en la nord-americana amb més ors olímpics (cinc), després de guanyar a Lillehammer les proves de 500 i 1.000 metres de patinatge. El seu compatriota Dan Jansen, de 28 anys, que sempre havia estat favorit en els Jocs d'Hivern-anteriors (1984, 1988, 1992), però que mai no havia estat campió, es va consagrar a la ciutat noruega en imposar-se als 500 metres amb rècord mundial inclòs.

Un cas especial el va protagonitzar el rus Serguei Tarasov, que havia estat a prop de la mort durant els Jocs d'Albertville a causa d'un enverinament de la sang, però que a Lillehammer va aconseguir guanyar en els 20 km del biatló, va ser plata als relleus i bronze als 10 km. La italiana Deborah Compagnioni, que amb 23 anys ja havia passat per tres operacions de genoll i una greu obstrucció intestinal, que la va tenir entre la vida i la mort, es va convertir en la campiona olímpica de l'eslàlom gegant un any després.

Però hi va haver grans promeses que no es van complir, com la del rei del fons noruec Vegard Ulvang, amb tres ors a Albertville, que havia de ser un dels herois de Lillehammer, influït segurament per la mort del seu germà a causa d'una allau de neu el 1993. Tampoc Kjetil-André Aamodt, or a Albertville i líder de la Copa del Món, no va aconseguir els triomfs esperats, encara que es va endur dues plates i un bronze gens menystenibles. El luxemburguès Marc Girardelli, campió de tot menys d'uns Jocs, va participar en cinc proves i va quedar quart en totes.

Tanmateix, l'afer que va acaparar més l'atenció a Lillehammer va ser el duel que van protagonitzar al patinatge artístic les esportistes Kerrigan i Harding, amb què van convertir aquesta competició en la més esperada de tots els Jocs. La llei del gel va acabar posant cada una de les patinadores al seu lloc. Tonya Harding va arribar com la dolenta de la pel•lícula i se'n va anar com una patinadora de qui mai no s'hauria parlat tant si no hagués estat de la mà de l'escàndol. Nancy Kerrigan va ser l'heroïna que va superar tots els obstacles i el mal tràngol d'una agressió, a més de tota la pressió posterior, amb el just premi d'una medalla de plata. I Witt, amb tota l'oposició dels jutges, va demostrar que la reina de Sarajevo (1984) i de Calgary (1988) es podia permetre el luxe d'haver estat sis anys lluny de les competicions i, així i tot, tornar a estar entre les millors. Però l'autèntic protagonisme va sorgir del talent, la gràcia i la innocència d'una noieta de 16 anys, Oksana Baiul.

La coronació olímpica d'aquesta ucraïnesa no va ser una sorpresa del tot, ja que no feia ni un any que s'havia proclamat campiona mundial a Praga, encara que la seva irrupció a l'escenari dels campions va ser prodigiosa i realment inesperada. Baiul creia que faria carrera com a ballarina de les prestigioses companyies de dansa de l'antiga Unió Soviètica, però no la van acceptar adduint que era "massa grossa". De totes maneres, com que havia nascut per a la dansa, aquella negativa, lluny d'allunyar-la'n, la va empènyer cap al patinatge. El seu pare l'havia abandonada quan tenia dos anys i la seva mare va morir quan Baiul en tenia tretze, de manera que la seva entrenadora, Galina Zmievskaia, es va convertir en la seva mare adoptiva.

"Tusentakk, Lillehammer" ("Moltes gràcies, Lillehammer") va ser la frase que va resumir l'esperit de clausura dels XVII Jocs Olímpics d'Hivern, que durant setze dies van aconseguir recuperar davant el món valors tan lligats a l'origen de l'esport competitiu com la senzillesa, el fair play, la solidariat i l'entusiasme de la gent per la competició sense importar qui era el primer. Tots aquests factors van sorgir de forma destacada en el discurs de clausura de Joan Antoni Samaranch, president del COI, que es va mostrar satisfet del desenvolupament i les característiques de la cita olímpica de Lillehammer. "Aquests jocs blancs i verds -va manifestar- han demostrat que és possible organitzar uns Jocs amics del medi ambient, i també que uns Jocs d'Hivern poden estar perfectament ubicats en una petita comunitat."

Durant la cerimònia de clausura, celebrada igual que la inaugural a l'estadi de salts de Lysgardsbakkene, Lillehammer va enviar una expedició de quatre trineus tirats per quaranta gossos amb destí a Nagano, la seu dels pròxims Jocs d'Hivern l'any 1998, en un viatge d'aproximadament un any i mig de durada i que té l'objectiu de traslladar el missatge de respecte al medi ambient que ha presidit aquests Jocs. Tampoc no podia faltar en l'acte de clausura el record de Sarajevo, en uns Jocs que van promoure la treva de la guerra contra Bòsnia, que van recaptar fons destinats a ajuda humanitària i que van veure com el mateix Samaranch es va desplaçar a la seu olímpica de 1984. "Permeteu-nos esperar -va dir el president del COI- que la treva que es viu a Sarajevo, a la qual hem contribuït dins les nostres limitades forces, esdevingui la pau final. Estimat Sarajevo, no t'oblidem. Continuarem donant-te suport." Els agraïments van ser nombrosos, especialment per a Gerhard Heiberg, a qui es va lliurar l'Orde d'Or olímpic enmig de les aclamacions dels espectadors.