Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Els kurds

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Partits polítics i entitats (1853)
Víctimes (137)
Personatges Personatges
Abdul·là / Abdullah Ocalan (27)
Alfonse d'Amato (1)
Guelnaz Baghistani (2)
Klaus Kinkel (4)
Ozdem Sandberk (1)
Tansu Çiller (8)
William Perry (7)
Entitats Entitats
Consell d`Europa (38)
Departament de Defensa dels EUA (4)
Partit dels Treballadors del Kurdistan (24)
Partit Prokurd de la Democràcia (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Kurdistan (Orient Mitjà) (23)
Turquia (75)
34 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Un poble oblidat
Els kurds
El 20 de març de 1995, uns 35.000 homes de l'exèrcit turc, amb suport de caces F-16 i tancs blindats, van iniciar una ofensiva d'anihilació de les bosses de resistència comandades pels militants de l'independentista Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) a la regió de Tunceli, al Kurdistan en territori iraquià. Deu dies després de l'inici d'aquests atacs dirigits des d'Ankara, amb un saldo d'uns 300 morts i 15.000 persones desplaçades, la paraula "fracàs" podia resumir l'esperit de la vint-i-novena croada llançada per aixafar la revolta kurda.

El responsable del PKK, el socialista Abdullah Ocalan, va manifestar que l'ofensiva havia estat "un fracàs més entre tota la sèrie d'operacions llançades per l'exèrcit turc des de fa deu anys per acabar amb la nostra revolució". El número clos cle la diplomàcia turca, Ozdem Sandberk, va manifestar que l'exèrcit es retiraria del país quan hagués acabat la seva missió, que consistia a destruir la infraestructura del PKK a la regió. "Turquia té la intenció de retirar-se com més aviat millor", va afegir.

Però la vasta operació militar, més enllà del fet puntual de l'ofensiva llampec, responia a la necessitat del govern turc de forçar la inoperativitat de la guerrilla kurda del PKK en un territori on Ankara suposava un buit de poder produït després de la derrota de Bagdad en la Guerra del Golf el 1991. Tanmateix, la justificació bèl·lica adduïda per la primera ministra turca, Tansu Çiller, va topar amb la condemna i la crítica del bloc occidental a Europa i els Estats Units, i del govern iraquià. Mentre que la majoria cle les capitals occidentals responien amb crítiques moderades a l'operació cle l'exèrcit turc, el govern de Bagdad denunciava que l'acció militar era una clara violació de la seva integritat territorial i de la seva sobirania.

Les reaccions a França i Alemanya van ser les més contundents entre els socis de la Unió Europea, que fins aleshores havia evitat una condemna formal de Turquia. Pel règim iraquià, en canvi, la violació de la seva sobirania era l'efecte de la "interferència americana" a la zona, ja que segons Bagdad causava problemes que amenaçaven la seguretat de l'Iraq i de Turquia. Més matisada va ser la reacció nord-americana, i Williarn Perry, titular de Defensa dels Estats Units, va assegurar a París que l'Administració Clinton havia rebut garanties de Tansu Çiller que l'acció contra els kurds seria "limitada en el temps" i que comprenien "la importància de respectar els drets humans", ja que l'acció "té com a objectiu aturar el terrorisme". Sobre aquesta posició van discrepar alguns membres del Congrés nord-americà, com l'influent senador republicà Alfonse d'Amato, que va presentar una proposta de llei per supeditar l'ajuda dels Estats Units a Turquia al respecte dels drets humans, en un país "governat per un grup cle criminals que abusen sistemàticament dels drets dels seus propis ciutadans".

També Alemanya es va mostrar sorpresa per la intenció turca de quedar-se al nord de l'Iraq durant un any i, a través del seu ministre de Defensa, Klaus Kinkel. va anunciar la congelació d'un crèdit militar de 150 milions de marcs destinat a Ankara. El govern de Bonn es trobava, doncs, entre dos focs: al fet de ser un dels primers països proveïdors d'armament a Turquia, calia afegir-hi l'onada d'atemptats protagonitxats per kurds contra interessos turcs en territori alemany, un territori on vivien un milió i mig de turcs, i mig milió de kurds. Els atacs, la majoria a base de projectils incendiaris, es van fer contra botigues i restaurants turcs a les ciutats d'Hannover. Gottingen, Magúncia, Heidelberg, Offenbach, Munic, Berlín i Colònia, entre d'altres.

La reacció més contundent va venir de l'assemblea parlamentària del Consell d'Europa, que va exigir a Turquia que retirés les seves tropes de l'Iraq, que reformés la seva Constitució i que busqués una solució pacífica al problema dels kurds. La resposta turca va ser contundent: els dotze parlamentaris turcs de l'assemblea van decidir abandonar Estrasburg i trencar tota relació amb el Consell d'Europa.

Turquia va demostrar que no estava disposada a reconèixer els drets del poble kurd. A l'estiu, centenars de presoners kurds internats en presons turques van iniciar una vaga cle fam. a Berlín. El 27 cle juliol va morir la militant kurda Guelnaz Baghistani, que participava en la vaga de fam en senyal de solidaritat amb els seus companys presos.

BREU HISTÒRIA DEL KURDISTAN

El Kurdistan reparteix el seu territori i la seva població, d'uns 10 milions cle persones, al sud-oest d'Àsia, entre Turquia, Síria, l'Iraq, l'Iran, Armènia, Geòrgia i l'Azerbaidjan. Els kurds, que defensen tothora la seva identitat nacional, han rebutjat històricament el poder dels governs que els han dominat i han donat lloc a freqüents rebel·lions locals.

Després de la desfeta turca a la Primera Guerra Mundial, els kurds, encoratjats per la Declaració Wilson (1918), que preveia l'autonomia de les nacionalitats no turques de l'imperi otomà, aspiraven a la independència, que va ser estroncada pel Tractat de Lausana (1923), que va mantenir el territori kurd fraccionat.

Integrat per força a Turquia (prohibició de l'ús de la llengua i deportacions del 1932), sota l'estatut de minories a l'aleshores URSS i gairebé exterminat a l'Iran, el poble kurd ha constituït un problema continu a l'Iraq. D'ençà del 1984, en què va néixer el PKK, braç armat del Partit de la Democràcia (DEP), i amb els seus diputats empresonats o a l'exili, ja han mort més cle 15.000 persones.

Els milicians del PKK, que són entre cinc mil i deu mil, s'han d'enfrontar als set mil milions de dòlars que cada any es gasta l'exèrcit turc per mantenir 270.000 soldats i 60.000 civils armats desplegats permanentment al Kurdistan.