Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Imatge de les conseqüències de l'accident a la central nuclear de Txernòbil, el 1986

Present i futur de Vandellós 1

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Carlos Fernández Palomero (1)
Fernando Roset Cunill (1)
Gerhard Schröder (108)
Jacobo Díaz Díaz (1)
Joschka Fischer (16)
Jürgen Trittin (2)
Leonid Kutxma (21)
Luis Echavarri Lozano (1)
Mariano Mataix Lorda (1)
Serhi Baixtovoi (2)
Vladímir Putin (112)
Entitats Entitats
Audiència de Tarragona (2)
Consell de Seguretat Nuclear (24)
G-7 (29)
Hispanofrancesa de Energía Nuclear S.A. (1)
Organització de Països Exportadors de Petroli (39)
Parlament de Rússia (42)
Unió Europea (1018)
75 lectures d'aquest article
23 impressions d'aquest article
Les nuclears inicien la retirada
Energia
La utilització de l’energia atòmica per a usos civils va viure una gran expansió a tot el món la dècada dels setanta a causa de les dues primeres crisis del petroli (1973 i 1979) que van fer augmentar de forma espectacular el preu d’aquest carburant. El 2000, en canvi, una nova escalada dels preus del petroli va coincidir amb una tendència que semblava irreversible cap al tancament de les centrals nuclears a la pràctica totalitat de països desenvolupats. La decisió del Govern alemany de coalició entre socialdemòcrates i verds de tancar definitivament totes les centrals nuclears del país en un termini màxim de 20 anys semblava assenyalar un camí que acabarien seguint molts països. De fet, feia ja anys que no es construïen noves centrals i el debat se centrava ja en determinar quan deixarien de funcionar les centrals existents.

Paral•lelament es desenvolupava un debat encara més transcendental sobre quines podrien ser les fonts d’energia que substituïssin les nuclears. Malgrat la creixent utilització del gas per a la generació d’electricitat, especialment en les centrals de cicle combinat, tothom era conscient que els hidrocarburs ja no eren una alternativa de futur. Pel seu caràcter finit, per la seva distribució geogràfica irregular que donava a uns pocs països la capacitat de fixar preus (com es va poder comprovar amb la política de l’OPEP durant l’any 2000) i perquè els seus efectes contaminants estaven contribuint de manera decisiva a l’escalfament del planeta, una realitat que ja no discutia ningú.

D’altra banda, les energies renovables encara no estaven en condicions de substituir eficientment ni l’energia atòmica ni els hidrocarburs. Malgrat els progressos experimentats durant vint anys, la seva aportació al consum energètic dels països desenvolupats estava encara molt per sota del 10% i el seu cost seguia sent molt superior al de les altres fonts. El futur era una incògnita però el present era insostenible. En aquest context, Alemanya va decidir donar un pas endavant pensant que només la necessitat i la perspectiva d’una futura escassetat forçaria a dedicar els recursos necessaris a la recerca i el desenvolupament de les noves energies.

Era, doncs, un adéu a les nuclears sense alternativa però amb el convenciment que aquest mateix gest forçaria l’aparició de noves opcions o, si aquestes no arribaven, acabarien modificant-se els hàbits de consum energètic.

El 2000 va ser l’any en què es va tancar definitivament la planta nuclear de Txernòbil, on el 1986 hi havia hagut l’accident més greu de la història de l’ús civil de l’energia atòmica.

El 5 de juliol es va celebrar a Berlín la segona conferència de països donants per a Txernòbil. Sota aquell marc, Unió Europea (UE) i el grup dels Set (G-7) es van comprometre a finançar el 90% dels 140.000 milions de pessetes que estava previst que costés la construcció d’un nou sarcòfag per al quart reactor de Txernòbil, que havia explotat 14 anys enrere, i va provocar 300.000 morts, 15 milions d’afectats i la contaminació d’un terç dels sòls, les aigües i els animals d’Europa. Malgrat aquestes seqüeles, Ucraïna va advertir sobre la necessitat que, alternativament, Occident també financés la construcció de, com a mínim, dues noves centrals per cobrir les necessitats d’una zona desproveïda de cap altre recurs energètic per mantenir les indústries i protegir-se del fred.

Finalment i després de la visita que va fer a Rússia a l’estiu el president nord-americà, Bill Clinton, els presidents rus, Vladímir Putin, i l’ucraïnès, Leonid Kutxma, van decidir el tancament de Txernòbil per al 15 de desembre del 2000, a canvi de diverses compensacions. Tot i així, a només nou dies del tancament, Txernòbil va patir una fuga radioactiva, que va obligar el tancament anticipat i definitiu del reactor número tres del complex atòmic, que era l’únic que quedava en funcionament. Oficialment, el reactor va ser desconnectat el dia 15 per l’enginyer Serhi Baixtovoi per ordre del president ucraïnès, Leonid Kutxma.

El cas de Txernòbil, era extensible a d’altres països de l’antiga àrea d’influència soviètica, com Lituània, Eslovàquia, Bulgària, Romania, Eslovènia, Hongria i Txèquia. A tots aquests estats, la UE els havia assignat entre 1991 i 1999 més de 150.000 milions de pessetes per a que readaptessin les seves centrals en eficàcia i seguretat. Tot i així, Àustria es va queixar al novembre de l’entrada en funcionament de la central txeca de Temelin, situada a només 50 quilòmetres de la seva frontera, malgrat que complia els estàndars de seguretat exigits per la UE.

En relació amb la seguretat, el 21 de desembre, la Duma russa va aprovar una llei que, amb el suport de 320 dels 450 diputats que composaven la Cambra Baixa, permetia importar combustible nuclear per sotmetre’l a reprocessament i autoritzava l’emmagatzematge en territori rus de deixalles radioactives procedents de l’operació durant 15 o 20 anys. La mesura, que va ser molt criticada per les organitzacions ecologistes, equivalia, de fet, a convertir el país en un abocador nuclear, a canvi d’unes contraprestacions econòmiques, que Rússia xifrava en uns 20.000 milions de dòlars en deu anys i que, segons van declarar alguns diputats, serien reinvertides en medi ambient.

Fins llavors, la legislació russa permetia reprocessar combustible nuclear sempre que el país d’origen es comprometés a assumir, a més a més del combustible reprocessat, les deixalles de l’operació. Amb el nou plantejament, es va poder constatar l’interès de 14 països en la qüestió, entre els que hi havia Corea del Sud, Japó, Taiwan, la Xina, Espanya, Suïssa i Alemanya.

Precisament a Alemanya, el tema nuclear va ser molt present tot l’any, en compliment de l’acord que havien signat el Partit Socialdemòcrata de Gerhard Schröder i el partit dels Verds de Jochka Fischer i Jürgen Trittin durant la campanya de les eleccions del 1998 que van guanyar. El 14 de juny del 2000, Schröder va signar un històric acord amb les principals empreses del sector per garantir l’abandonament de l’energia nuclear com a font bàsica de subministrament energètic en un termini no superior als 20 anys. Schröder va aparaular el tancament de les 19 centrals del país, fet que convertiria Alemanya en la primera gran potència occidental que renunciaria a la nuclearització civil, tot i que el 2000 l’energia nuclear encara proporcionava prop d’una tercera part de l’electricitat del país.

La mesura va comptar amb el suport del sector elèctric, sobretot pel gradualisme en la seva eliminació que apuntava, el que deixava marge de maniobra per substituir les centrals nuclears per altres de cicle combinat, molt més econòmiques de muntar i explotar, i d’experimentar amb les alternatives eòliques o solars, en un país que produïa un excedent de milers de quilowatts/any i donava feina a 38.000 llocs de feina directes i 110.000 indirectes. Altres països europeus també s’havien plantejat abandonar gradualment l’energia nuclear, però el procés havia de ser més llarg perquè presentaven percentatges de producció més alts (Suècia, 46,8%) o perquè havien iniciat ja una via intermèdia (Gran Bretanya, 28,9%). França i Bèlgica, eren l’exemple contrari amb uns percentatges respectius del 75% i el 57,7% i el tema ni s’havia arribat a plantejar.

A l’Estat espanyol, el tancament de les 9 centrals nuclears ja havia estat plantejat en els governs dels PSOE, però mai s’havia pogut tirar endavant.
A Catalunya, l’any 2000 funcionaven tres centrals: Ascó I, Ascó II i Vandellòs II. Aquestes instal•lacions, que produïen el 70% de l’energia elèctrica que consumia el país, havien muntat avançats sistemes de seguretat des l’incendi de Vandellòs I, que en va provocar el tancament el 1989. Les responsabilitats d’aquest accident van ser aclarides en un judici que va començar el 19 de gener del 2000 a l’Audiència de Tarragona i que va finalitzar el 9 de març amb l’absolució dels tres directius d’Hifrensa implicats (Mariano Mataix Lorda, Fernando Roset Cunill i Carlos Fernández Palomero) i dels dos responsables del Consell de Seguretat Nuclear que havien estat al càrrec de la instal•lació (Luis Echavarri Lozano i Jacobo Díaz Díaz). El Tribunal va concloure que l’accident havia estat un error mecànic imprevisible i que no es podia atribuir a cap responsable en concret.

El Govern català va presentar un mapa d’implantació de l’energia eòlica, que repartia el territori en tres parts (àrees excloses, un 21%; d’implantació condicionada, un 13%; i de zones compatibles, un 66%) i impulsava 140 projectes amb l’objectiu de donar una resposta estratègica al desenvolupament local sostenible, la preservació del patrimoni natural i cultural i a la reducció d’emissions de CO2. El 2000, ja hi havia tres parcs eòlics en funcionament a les comarques situades entre l’Ebre i el Francolí: el del Baix Ebre, el de Trucafort i el de les Colladetes, que generaven uns 60 megawatts de potència. Amb el nou pla, s’esperava arribar als 1.500 megawatts l’any 2010, el que equivaldria a garantir el subministre de gairebé un 20% de la població catalana.