Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Juan Carlos Onetti

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Personatges Personatges
Juan Carlos Onetti (3)
Entitats Entitats
Premi Miguel de Cervantes (25)
36 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Juan Carlos Onetti
Ens van deixar
El dilluns 30 de maig va morir a Madrid, a causa d'una insuficiència renal, als 84 anys, Juan Carlos Onetti, una de les figures més destacades de la literatura castellana.

L'última aparició pública d'Onetti va ser l'any 1992, amb motiu de la presentació de la seva darrera novel•la, Cuando ya nada importe. Onetti va viure reclòs a Madrid els últims deu anys, al costat de la seva família: la seva última dona, Dolly Mhur, els seus fills Jorge i Isabel i la seva néta Andrea. Vivia al llit, sense manifestar cap interès pel que passava al món exterior. Les seves distraccions diàries eren el whisky i el tabac i la relectura de William Faulkner i Raymond Chandler.

Un dels seus biògrafs, Carlos Maria Domínguez, va sintetitzar així els hàbits, la vida i la significació de l'obra d'Onetti: "Onetti dormia de dia. Es despertava a les deu de la nit; s'alimentava de cigarrets, whisky i pastissos. Llegia novel•les policíaques i escrivia en un quadern que tenia al costat del llit. Els seus quatre matrimonis, els dos primers amb cosines germanes, els vincles amb les seves amants, la seva debilitat per les adolescents i les putes, van forjar la llegenda d'un home que va deixar escrita una obra en forma de drama; la festa i la crueltat del desig sobre les versions domèstiques de la felicitat."

Juan Carlos Onetti va néixer a Montevideo l'1 de juliol de 1909. Va abandonar l'escola secundària sense acabar el batxillerat i es va posar a treballar. Malgrat haver començat treballant de porter, cambrer i venedor, la vocació d'Onetti es va imposar aviat.

L'any 1932 va publicar el seu primer conte al diari LaPrensa de Buenos Aires. La col•laboració periodística va intensificar el seu afany per escriure. Així, va ser secretari de redacció al setmanari Marcha, va treballar a l'agència Reuter i va dirigir la revista Vea y Lea, sempre a Buenos Aires.

L'any 1939 va publicar la seva primera novel•la, El pozo , que va capgirar el món literari llatinoamericà. Després va escriure Para esta noche (1943) i La vida breve (1950); aquesta última obre el cicle sobre Santa Maria, ciutat inventada per Onetti per recrear un Montevideo llegendari i mític, que és tractat novament en la seva següent novel•la, Los adioses (1954). Els contes van ser molt representatius de l'obra d'Onetti als anys següents: Para una tumba sin nombre (1959), La cara de la desgracia (1960), El astillero (1961), Juntacadàveres (1964), La novia robada (1968), La muerte y la niña (1973); i Tiempo de abrazar (1974).

L'any 1974, la vida d'Onetti va canviar quan va ser detingut a Montevideo per haver format part d'un jurat en un concurs de contes. Els militars que llavors manaven al país el van empresonar i, més tard, el van ingressar en un sanatori psiquiàtric. Onetti va ser objecte d'una campanya de solidaritat internacional que va aconseguir el seu alliberament tres mesos després. Des de llavors, Onetti va abandonar l'Uruguai i es va instal•lar definitivament a Madrid l'any 1975, d'on ja no sortiria mai més.

A Espanya va escriure algunes de les seves novel•les més representatives, Dejemos hablar al viento (1979), Cuando entonces (1987) i Cuando ya no importe (1993). També va escriure contes: Tan tríste como ella (1976) i una recopilació d'inèdits: Cuentos completos (1993). L'any 1980 va guanyar el premi Cervantes, el guardó més important de les lletres castellanes.

Havia dit en una ocasió: "De la vida no se n'espera sinó subsistir. No tinc por de la mort, més aviat em produeix una sensació irònica. La vida no té cap sentit, és clar que no. L'home és fonamentalment egoista, amb admirables excepcions que no fan canviar la realitat."