Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Educació: ensenyament primari i secundari (417)
Personatges Personatges
Jaume Sarramona (2)
Entitats Entitats
Consell Escolar de Catalunya (6)
Generalitat de Catalunya (1919)
69 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Els desafiaments de la nova ESO
Ensenyament




"El govern de la Generalitat ha fet una aposta forta per la reforma, respectant al màxim la lletra de la llei"

Jaume Sarramona
President del Consell Escolar de Catalunya

Com s'ha dit reiteradament, la nova secundària obligatòria és el punt clau de la reforma vigent del sistema educatiu, i aquest curs 1996-97 ha començat de manera generalitzada. Significa un clar avenç respecte a l'estructura anterior? Tot depèn de la perspectiva des de la qual s'analitza, perquè sens dubte hi ha clar-obscurs.

D'entrada suposa un augment de la igualtat d'oportunitats a l'estendre fins als setze anys l'escolarització comuna per a tots els adolescents; és l'aplicació del principi de la comprensivitat, que iguala l'escolarització però diversifica el currículum i la metodologia segons les característiques i interessos dels alumnes. I aquí ja sorgeix el primer dubte, perquè es xoca amb una forta tradició en el professorat de secundària que ha plantejat sempre l'ensenyament en funció d'un tipus mitjà d'alumne, amb una metodologia única i uns mateixos continguts per a tots. Caldrà, doncs, un fort canvi de mentalitat i una preparació professional acurada per trencar aquesta tradició, perquè ja no es podrà seguir actuant com si es tractés d'una secundària obligatòria.

Però no ens enganyem. La igualtat en anys d'escolarització no és un requisit suficient per aconseguir la igualtat d'oportunitats. Les diferències vénen donades bàsicament per l'ambient sociofamiliar, la qual cosa es tradueix en molts casos en diferències a l'hora d'escollir el centre escolar. Aquest darrer any ha revifat el vell debat de l'escola pública i l'escola privada. I és que, qüestions polítiques al marge, segons els mitjans disponibles els centres escolars podran complir o no la demanada atenció a la diversitat que planteja la secundària obligatòria. Això sense oblidar que, per exemple, aquells alumnes que gaudeixen d'un centre privat on s'imparteixen 30 hores lectives a la setmana acaben l'escolaritat obligatòria havent tingut dos anys més de temps efectiu d'escolarització respecte als alumnes que solament han tingut les 25 hores vigents en els centres públics.

Atenció a la diversitat ! Aquest és el gran desafiament de l'ESO a l'escolaritzar junts tots els alumnes entre els dotze i els setze anys. ¿Com atendre als alumnes amb dificultats d'aprenentatge que abans no superaven l'EGB? ¿I els alumnes més ben dotats tindran l'oportunitat de desenvolupar les seves aptituds? Doncs l'èxit de la reforma està precisament a fer-ho; en cas contrari, pot significar un retrocés respecte a la situació anterior.

Situats estrictament a Catalunya, advertim que el govern de la Generalitat ha fet una aposta forta per la reforma, respectant al màxim la lletra de la llei. Pràcticament tots els alumnes de l'ESO són escolaritzats en centres de secundària, amb les consegüents despeses de transport i menjador per a tots els desplaçats del municipi, a més de les exigències corresponents per a l'adaptació i construcció dels edificis corresponents. Les conseqüències d'aquesta decisió en període de restriccions pressupostàries són fàcils de preveure, i el govern haurà de suportar un cost polític que, per exemple, s'han volgut estalviar els andalusos, valencians, gallecs i castellans. Personalment crec que el camí escollit és el correcte, però caldran moltes explicacions i suport social per fer front als possibles retards i retalls en l'aplicació desitjable.

En perspectiva pedagògica aquesta escolarització en centres específics de secundària possibilita comptar amb un professorat especialitzat, possibilita l'optativitat i tot el conjunt de recursos materials, funcionals i humans que són necessaris. Una secundària amb menys de tres línies per curs és difícil de mantenir. Però aquesta opció suposa barrejar nens i nenes de dotze anys amb adolescents de divuit, cosa que accelera la imitació de comportaments típics dels adolescents d'avui, no tots desitjables, evidentment. La manca de tradició d'un cert control en els instituts pot aguditzar aquest problema, si no es prenen mesures a l'efecte. L'aparició d'alguns indicis de violència en centres molt concrets —magnificada pel sensacionalisme d'alguns mitjans— és una advertència del que cal evitar.

En tot cas, els desafiaments són damunt de la taula i cal confiar plenament en la professionalitat dels nostres docents, coneixedors del repte que tenen al davant i conscients que l'ESO demana superar rutines, discriminacions i indiferències pròpies de la secundària no obligatòria. Un factor que també pot afavorir tot aquest procés de canvi és la potenciació professional de les direccions dels centres, que s'ha iniciat aquest mateix curs. Així sigui.