Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Els alumnes de poblacions rurals han estat els més afectats per l’aplicació de l’ESO

Poblacions que estrenen secundària

Sistema educatiu

Articles dependents
Xavier Hernández
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Educació: ensenyament primari i secundari (417)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Anton Cañellas Balcells (13)
Joaquim Canals (1)
Josep Xavier Hernàndez (4)
Entitats Entitats
Conselleria d'Ensenyament (12)
Síndic de Greuges (32)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
117 lectures d'aquest article
286 impressions d'aquest article
L´any clau de la reforma
Ensenyament
El 1996 va ser l'any clau en l’aplicació a Catalunya de l’educació secundària obligatòria (ESO) prevista en la llei d’ordenació general del sistema educatiu. El 1996 la pràctica totalitat dels joves de Catalunya nascuts el 1984, 66.484, van començar el primer curs de l'ESO. El setè de la vella EGB va desaparèixer. D’aquesta manera, l’aplicació de la reforma educativa va arribar al seu moment culminant. El punt més debatut al llarg de l'any va ser el canvi d'escola que van haver de fer la totalitat d’alumnes que començaven l'ESO a l’ensenyament públic i bona part dels que ho feien al sector privat.

Un dels canvis essencials que implicava la nova estructura de l'ensenyament secundari era, precisament, que començava als dotze anys, contràriament a l'antic BUP, que començava als catorze. Això obligava els alumnes a incorporar-se dos anys abans als instituts d’ensenyament secundari o en altres centres de secundària. Els experts en psicologia evolutiva consideraven que les necessitats d'un nen a partir dels dotze anys s'acostaven més a les d'un nen de quinze que no pas a les d'un de deu, tal com s'havia demostrat en altres països que seguien aquest model, com ara França, Anglaterra o Suècia.

Però, per molts pares, la integració dels seus fills de dotze anys en centres on conviurien amb estudiants de fins a disset o divuit anys era vista com un problema. A més, la majoria dels instituts i escoles de secundària de Catalunya tenien unes instal·lacions i uns sistemes de funcionament que feien molt complexa la integració d'alumnes de dotze anys. El problema del canvi d'escola es va veure agreujat perquè en moltes àrees rurals implicava que els alumnes haguessin de desplaçar-se a instituts d'altres municipis, mentre abans podien seguir a l'escola del seu poble fins als catorze anys. L'escassetat pressupostària va fer que el curs comencés amb 570 aules prefabricades que acollien més de 10.000 alumnes de secundària.

A l'inici del nou curs, al setembre, alguns pares d'alumnes de la Terra Alta i l'Alt Camp van decidir no dur els seus fills a l'escola com a protesta.

Els nens de la Terra Alta s'havien de traslladar a Gandesa, l'única localitat que disposava de centre de secundària en tota la comarca, on, a més, les instal·lacions no complien la normativa. Un dels pobles que més resistència hi van oposar va ser Batea. El 4 d'octubre, els seus habitants van
iniciar una marxa a peu de tres dies fins a Barcelona. Segons l’associació de pares d’alumnes (APA), feia cinc anys havien acordat amb el llavors conseller d'Ensenyament que els nens del poble podrien cursar la secundària al poble mateix. Reivindicaven que els nens es quedessin a Batea fins als catorze anys, i van dur la seva protesta fins al Síndic de Greuges, Anton Cañellas.

La conselleria d'Ensenyament, dirigida per Josep Xavier Hernández des del 7 de juny, es va mantenir inflexible en el seu criteri que mantenir els estudis de secundària als pobles que ho demanaven era condemnar-los a tenir un ensenyament de més baixa qualitat, ja que era impossible organitzar el funcionament d'un centre de secundària només per a deu o dotze nois.

Davant la inflexibilitat de la conselleria, finalment, els alumnes d'ESO de Batea van acceptar anar fins a Gandesa per rebre ensenyament. Altres pobles de la Terra Alta, com Arnes, el Pinell de Brai, Prat de Comte i Horta de Sant Joan, van seguir l'exemple de Batea.

Pel que fa a l'Alt Camp, les protestes van ser encapçalades pel Pla de Santa Maria, on volien aconseguir que l'ESO es pogués estudiar al mateix municipi. Això va provocar un endarreriment en les dates de començament del curs, que finalment va ser superat en les mateixes condicions que els anteriors, si bé l'APA va arribar a pagar cinc professors particulars mentre durava l'estira i afluixa amb l’Administració per evitar que els nens perdessin el fil del curs.

Al Priorat, els alumnes de Serra d'Almos i Margalef es van queixar de la distància que cada dia havien de fer per anar a classe a Falset, que en el cas dels pobles de Santa Bàrbara, Prades i Poboleda era de prop de quaranta quilòmetres per jornada. Els adolescents de Torreforta van patir el dèficit de mobiliari i infraestructures a principi de curs, mentre que les poblacions pirinenques de Tuixén i rodalia, la distància que havien de fer cada dia era de 50 quilòmetres de carretera d'alta muntanya.

El departament, però, va acceptar part de les queixes formulades en entendre el fonament d'algunes pel que suposava de destorb per a les vides de moltes famílies de les comarques esmentades, i el conseller Hernández va anunciar, entre altres mesures, el millorament d’algunes de les carreteres de les comarques afectades.

Encara que el 1996 la majoria de polèmiques i conflictes sobre l'ESO es van centrar en el canvi d’escola dels nens de dotze anys, aquest era un aspecte menor de la reforma, que perseguia uns objectius molt ambiciosos.

La reforma de l’ensenyament secundari pretenia resoldre, com a mínim, dos problemes essencials: l'elevadíssim nivell de fracàs escolar que apareixia al final de l'EGB i la poca valoració que mereixien els estudis de formació professional. Tots dos problemes estaven relacionats, ja que la FP s’havia convertit, de fet, en el refugi d’aquells estudiants que no aconseguien superar l'EGB. Com a efecte col•lateral, s’esperava que la reducció dels alumnes en els centres de primària permetria una atenció més individualitzada als nens en els seus primers anys d'ensenyament obligatori (6 a 12 anys). La nova llei obligava a reduir el nombre màxim d’alumnes per classe fins a 25 a la primària i fins a un màxim de 30 a la secundària.

Amb el nou plantejament, s’allargava l’ensenyament comú a tots els estudiants fins als setze anys, i no era fins a aquest moment que es bifurcaven els, estudis de batxillerat (de només dos anys), que permetrien accedir a la universitat, i els de formació professional, que s'iniciaven ja a un nivell més especialitzat.

El plantejament de l’ensenyament secundari es modificava substancialment amb la idea de fer-lo més polivalent, multiplicant el nombre d’assignatures i deixant que els alumnes n’escollissin una bona part. La reforma volia també estimular el treball en equip, personalitzar l’avaluació i, en definitiva, fer una renovació pedagògica que s’adaptés millor a les necessitats laborals i socials del moment.

Els alumnes de dotze anys que van iniciar l'ESO el 1996 es van trobar amb una variada oferta de matèries optatives. Eren els crèdits variables, cadascun dels quals durava 35 hores per curs. El sistema català d'ensenyament de la secundària era més flexible i concedia més llibertat a l'estudiant per escollir les seves assignatures que el del ministeri d'Educació.

La Generalitat va establir quinze crèdits per al primer cicle (alumnes de dotze i tretze anys) i 21 per al segon cicle (catorze i quinze anys). En el segon cicle eren obligatoris cinc crèdits: dos de llengua, un de llengua estrangera, un de matemàtiques i un d'ètica. Cada institut havia d'oferir un mínim del 50% dels crèdits tipificats pel departament d'Ensenyament. La resta els podia programar el centre però havien de ser aprovats per la inspecció i el consell escolar. La religió (optativa) i la llengua estrangera (obligatòria) quedaven garantides. El llatí va perdre l'obligatorietat a canvi que els centres atorguessin, al segon cicle, assignatures de cultura clàssica: arrels del lèxic científic, tècnic i humanístic; civilització i cultura greco-romana; ciència i tècnica en el món clàssic, o mitologia greco-romana.

Pel que fa al nou batxillerat, tots els alumnes tenien unes assignatures comunes de deu hores a la setmana i altres d’específiques de nou a dotze hores a la setmana per cadascuna de les quatre grans especialitats establertes: ciències de la naturalesa i la salut, tecnologia, humanitats i ciències socials, i arts. A més, disposaven de matèries optatives (entre sis i nou hores a la setmana), entre les quals es contemplava l’estada en una empresa per fer pràctiques i la religió. El nou batxillerat obligava a presentar un treball d’investigació al final del segon curs i permetia fer els dos cursos en un màxim de quatre anys.

A Catalunya, des del curs 91/92 s’havia anat treballant experimentalment amb els nous plans d’estudis i sistemes d’ensenyament. El curs 1996-1997, el de la generalització de l'ESO, hi havia ja a Catalunya 75.429 alumnes que estaven estudiant el segon, tercer o quart curs de l'ESO anticipada, 17.000 del nou batxillerat i 7.000 de la nova formació professional.

Un dels centres on més s’havia experimentat era l'IES del Vallès, a Sabadell, creat el 1986 amb aquesta finalitat. Pel seu director, Joaquim Canals, el nou model d’ensenyament era una reforma positiva que garantia la diversitat i oferia a cada alumne "una atenció especial", alhora que el treball en equip que s'exigia al professorat suposava més dedicació i havia obligat a augmentar els recursos materials i humans per fer-lo possible. Com exemplificava el cas de Sabadell, la reforma educativa impel·lia els docents a intensificar el seu reciclatge, ja que s'havien creat àrees noves, com ara la de tecnologia, i s'havien establert nous conceptes, com l'educació en valors, l'avaluació personalitzada i el treball en equip entre professorat.

Els requeriments del nou model d'ensenyament es van posar de manifest el curs 1996-1997, quan el nombre de mestres de l'educació primària va disminuir en més de 1.000 però, en canvi, va augmentar en uns 3.000 el nombre de mestres i professors per treballar a l'ESO i al nou batxillerat. També es van haver de posar en marxa 64 nous centres públics per impartir l'educació secundària obligatòria que s'encetava. D'entre aquests nous instituts, trenta es van posar en funcionament en poblacions que no havien tingut cap centre d’aquesta mena fins aleshores. En destacaven els dotze a les comarques de Tarragona, que d'aquesta manera es convertia en la zona amb més instituts de nova implantació.

La construcció d'un total de 24 edificis i l'ampliació de 74 centres més va suposar una despesa total de 10.448 milions de pessetes, que, sumats al cost de les reformes i millores d'altres edificis, van representar més de 17.000 milions de pressupost dels 300.000 de la conselleria d'Ensenyament.

Eren uns costos molt elevats per a un període de restriccions pressupostàries. De fet, la Generalitat de Catalunya va afrontar la reforma educativa amb molta més decisió que la resta de comunitats autònomes. Les altres comunitats que tenien competències d’ensenyament van adoptar, un ritme més lent d’aplicació de la reforma, mentre que a les comunitats on el ministeri d'Educació encara era el responsable de l’ensenyament es va cedir davant les protestes dels municipis rurals i es va permetre que els alumnes de primer de secundària seguissin els estudis a les escoles de primària.

En els pressupostos de l'Estat per al 1997 les partides d’ensenyament no universitari van créixer un 1,5%, mentre que a Catalunya creixien un 3,5% i al País Valencià un 4,3%. La Generalitat considerava l’ensenyament una matèria d’importància decisiva, i es van afrontar els possibles conflictes i les grans inversions que representava la reforma amb voluntat decidida. Poc després del seu nomenament, el conseller d'Ensenyament, Xavier Hernández, explicava aquesta prioritat dient que calia "començar a veure l’educació com un motor de l’economia".