Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Universitats i ensenyament universitari (275)
Personatges Personatges
Salvador Giner (26)
Entitats Entitats
Universitat de Barcelona (193)
44 lectures d'aquest article
51 impressions d'aquest article
Qüestió de qualitat: l'accés a la universitat
Ensenyament




"Sense una voluntat política seriosa per a consolidar un ensenyament públic i popular de qualitat no farem res per a superar els esculls actuals"

Salvador Giner
Catedràtic de sociologia de la Universitat de Barcelona

A partir dels primers anys 80 —oficialment el curs 82-83— hom assolí la plena escolarització de la població de menys de 18 anys al nostre país. Amb les excepcions que se solen considerar com a normals als països avançats, podíem finalment dir, per primer cop a la història, que pràcticament tota la població infantil i adolescent catalana anava a l'escola. En teoria una major o, fins i tot, completa escolarització del nostre jovent hauria d'augmentar les possibilitats d'incorporació als estudis superiors per als candidats prou qualificats procedents de les classes menys benestants. És a dir, hauria de democratitzar l'ensenyament universitari. Malauradament, però, ni a casa nostra ni a cap altre país la relació entre l'ampliació de l'ensenyament primari i secundari d'una banda, i el terciari o superior de l'altra, no ha estat unívoca ni senzilla.

La generalització de l'ensenyament, en principi, no hauria de significar la seva degradació. Vist estrictament des del punt de vista de la Universitat, la generalització dels ensenyaments primari i secundari a grans sectors no hauria de significar que la qualitat dels estudiants que demanen d'entrar-hi, quan han acabat el batxillerat, fos pitjor. Ans al contrari, si la qualitat de l'ensenyament no minva però el nombre d'alumnes creix, la qualitat dels candidats a entrar a la Universitat hauria de pujar. Tanmateix no ha estat aquest el cas, ni a Catalunya ni enlloc del món. Els professors universitaris sovint es planyen de la baixa qualitat dels estudiants que entren per primer cop a les aules. Molt sovint, una volta acceptats (quan ja han passat els rigors aparentment cruels del número de tall que cada facultat demana com a recurs més o menys encobert per a protegir-se de la mas-sificació amb un numerus clausus) constatem que la seva preparació per a la carrera triada és molt pobra. El fenomen sembla pràcticament universal. Així, als Estats Units, ja des dels anys 60 s'establiren remedial courses (cursos de compensació i remei) per a ensenyar ortografia, aritmètica, elements d'història o altres coneixements als neòfits universitaris.

Les causes d'aqueixa situació paradoxal, que imposa un pes addicional damunt els docents universitaris, no són totes misterioses. La més important ha estat la rapidesa extraordinària de l'expansió escolar mateixa. En efecte, com més ràpida és una reforma educativa, més grans en són els errors i les febleses. Això, és clar, no pot ser mai un pretext per a moderar la rapidesa de les reformes pedagògiques democratitzadores que hom vulgui introduir en un país. Cal només tenir en compte que una superexpansió mal feta i precipitada implica la formació accelerada de mestres, la improvisació de plans d'estudis i la massificació de les escoles. Si volem aspirar a democratitzar sense degradar la qualitat (que és el que caldria, al meu parer), hem de fer una inversió forta en ensenyament, acompanyada d'una educació rigorosa, competent i competitiva per als mateixos mestres així com d'una política educativa orientada vers un ensenyament compensatori entre les classes educacionalment menys afavorides. A més, els docents s'han de sentir estimulats amb un reconeixement social i salarial suficient, perquè l'ofici de mestre (d'escola o d'ensenyament secundari) no pateixi greuges comparatius excessius davant el reconeixement dels enginyers, metges o professors universitaris.

A la universitat ens calen certament estudiants més ben preparats que els que ens arriben. No em costaria gens d'esmentar ací llacunes esfereïdores en la preparació dels que ens trobem a les aules. Ens cal que l'educació pre-universitària s'adapti a les nostres necessitats docents, de la mateixa manera que nosaltres, els universitaris, ens hem sabut adaptar a les necessitats del mercat de treball i de recerca amb la multiplicació de cursos de postgrau, màsters i doctorats. Tanmateix, sense una voluntat política seriosa per a consolidar un ensenyament públic i popular de qualitat no farem res per superar els esculls actuals. Si no tenim aquesta voluntat, afavorirem la concentració de recursos a les escoles privades, on les famílies que s'ho puguin finançar enviaran la seva privilegiada nissaga, com ja fan avui. Llavors, l'esforç per democratitzar l'ensenyament superior sense perdre qualitat se n'haurà anat en orris. Tothom hi sortirà perdent.