Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Carme Laura Gil, nova consellera d'Ensenyament

Estudiants de secundària van sortir al carrer per protestar per les condicions d'alguns instituts

Les dificultats de l'educació dels fills

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Educació: ensenyament primari i secundari (417)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder legislatiu i lleis (992)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Carme Laura Gil (22)
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Aznar (620)
Mariano Rajoy (296)
Pasqual Maragall (676)
Xavier Hernández (5)
Entitats Entitats
Departament d`Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (40)
Federació d'Associacions de Pares d'Alumnes de Catalunya (5)
Generalitat de Catalunya (1919)
Govern d`Espanya (336)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Unión General de Trabajadores (292)
Ustec-Stes (29)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
51 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
Una reforma contestada
Ensenyament
El curs 1999-2000 va completar a Catalunya l’aplicació de la LOGSE. Per primer cop, tots els alumnes de fins a 16 anys havien entrat en la reforma educativa, el que representava pràcticament el 98% d’un total de poc més d’un milió d’estudiants. Les profundes transformacions que aquesta reforma va implicar en l’ensenyament van motivar tota mena de discussions, anàlisis i valoracions. D’una banda ningú no discutia l’avenç que significava l’escolarització de tots els nens fins als 16 anys, però la forma com això s’havia fet era contestada especialment pel professorat de secundària, que havia vist modificat el seu paper tradicional. També era discutit si la integració de tots els alumnes no podia acabar representant una disminució del nivell general de l’educació i, finalment, les dificultats per proveir els recursos necessaris per dotar de forma adequada el nou ensenyament secundari obligatori feien que sovint fossin també criticades les condicions materials dels centres públics i la seva rendibilitat educativa.

A tot això, la problemàtica de la reforma de l’ensenyament es va convertir en el tema central de la campanya del candidat del PSC-Ciutadans Pel Canvi, Pasqual Maragall, en fer públics el 12 d’octubre els 10 punts d’actuació immediata que volia impulsar si guanyava les eleccions del 17 d’octubre. 3 dels 10 punts del programa de govern presentat per Maragall al seu electorat potencial estaven dedicats a l’ensenyament: convocatòria d’una conferència general de l’educació a Catalunya per fixar les estratègies d’ensenyament en els propers anys, noves oportunitats formatives i d’ocupació pels joves i aprovació urgent d’un pla per crear 50.000 places de guarderia.

La manca de guarderies, per exemple, ja havia estat objecte el mes de maig d’una intervenció parlamentària del llavors conseller d’Ensenyament de la Generalitat, Xavier Hernández, que en aquell moment va prometre la creació de 30.000 noves places a l’àrea metropolitana de Barcelona, reconeixent les mancances existents en aquest sentit i generades en els darrers anys amb la progressiva incorporació de la dona al món laboral. L’àrea de Formació Professional clàssica també havia estat objecte de nombroses crítiques pel desajustos que hi havia entre educació i sortides laborals i la poca demanda social que tenien aquests estudis comparats amb els superiors, mentre que, per altra banda, existia una forta demanda empresarial d’oficis i especialitats manuals. Per últim, el mateix any que es generalitzava la totalitat de l’ESO i el batxillerat havien estat moltes les queixes aparegudes, sobretot en el sectors dels ensenyants i associacions de pares.

El curs escolar que es va iniciar a Catalunya el 15 de setembre va suposar la generalització del quart d’ESO (amb 80.000 alumnes) i la desaparició del segon de BUP, l’últim dels tres cursos de secundària que quedava de l’antic sistema. Es generalitzava també el segon de batxillerat (115.000 alumnes en dos cursos) i s’eliminava definitivament el COU, excepció feta pels prop de 5.000 alumnes repetidors que disposaven de dos anys per recuperar les assignatures no haguessin aprovat. Així mateix, quedaven generalitzats els cicles formatius de grau mitjà i superior, l’equivalent a l’antiga Formació Professional, amb 40.800 alumnes. Altres dades del curs escolar 1999 eren que començava amb 18.000 alumnes menys, a causa del descens demogràfic, mentre que el nombre de professors en centres públics augmentava en 721, fins a un total de 67.387, 47.151 de l’escola pública i 20.236 de la privada, que treballaven en 2.322 centres públics i 1.448 de privats concertats. La generalització dels cicles formatius de grau mitjà i superior (l’antiga FP) amb gairebé 50.000 alumnes completava el col•lectiu d’estudiants (550.000 d’educació infantil i primària, 270.000 d’ESO i 115.000 de batxillerat).

L’administració catalana va anunciar el 9 de setembre que la inversió a tot Catalunya seria de 111.000 milions de pessetes repartits en 116 centres nous i en les reformes d’altres 194. Una altra dada que situava l’ensenyament en una bona situació respecte als països europeus va ser el fet que a partir d’aquest curs tots els instituts catalans i escoles de primària i infantil estarien connectats a Internet. El departament d’Ensenyament va aportar encara més arguments a favor de la implantació de la reforma: l’augment de la despesa per alumne havia estat d’un 34% des del 1992 al 1997 a Catalunya, i a la resta de l’Estat, només d’un 24,4%. L’inici del curs escolar 1999 representava doncs, en paraules del conseller d’Ensenyament, Xavier Hernàndez, “el fet” de la definitiva implantació de la reforma educativa en tots els nivells, perquè “per primera vegada en la seva història, tots els alumnes de 3 a 16 anys tenen dret a una plaça pública gratuïta.” El curs vinent, va afegir el conseller, “s’haurà de destinar a l’avaluació i la reflexió”.

El començament de les classes també va comportar alguns problemes que els sindicats van ressaltar al màxim com els 19.000 nois i noies de secundària que havien hagut d’iniciar els estudis en barracons per manca de locals. La insistència dels sindicats, tanmateix, anava més enllà: CCOO lamentava el retard en el nomenament de professorat; USTEC-Stes es manifestava clarament en contra de la gestió del departament d’Ensenyament, alhora que demanava la potenciació de les Unitats d’Adaptació Curricular (UAC), aules específiques per als alumnes que no poden seguir el ritme normal de les classes; UGT assegurava que els docents havien perdut en 10 punts el poder adquisitiu des de l’any 1993, i Aspepc anunciava mobilitzacions i vagues pels errors que, al seu parer, havia comportat globalment la reforma. Quan als 21.000 alumnes estrangers repartits per la comunitat, molts dels quals (fills d’immigrants magribins) van tenir l’oportunitat de començar a aprendre cultura islàmica, la majoria es concentrava en centres públics. Els sindicats tampoc van desaprofitar el fet que el nombre d’aquest col.lectiu anés en augment per demanar que es repartissin en les escoles concertades amb l’objectiu d’evitar que en un futur es formessin guetos.

El cas era que, malgrat la bona ratio aconseguida entre professor i alumnes en quatre anys (1*14 a primària i 1*11 a secundària) i el fet que el nou sistema es va proposar trencar amb l’homogeneització característica de l’anterior, els instituts encara no havien aconseguit guanyar-se una bona imatge davant la creença general que, amb l’ampliació de l’escolarització obligatòria fins als 16 anys, havien augmentat les situacions conflictives en alguns centres. Com a conseqüència, el traspàs d’alumnes d’ESO de l’ensenyament públic al privat va seguir generant una tendència a l’alça, sobretot a Barcelona, on al setembre el 30% d’alumnes de primer curs estaven inscrits al primer sector, i el 70%, al segon.

Però la validesa de la reforma educativa que va comportar l’aplicació de la LOGSE no deixava de centrar el debat en la comunitat educativa catalana. Així, dies abans que els nois i noies tornessin a les aules, la premsa reflectia, amb declaracions de les diferents parts implicades, la unanimitat a l’hora de fer-ne una valoració positiva quan a les intencions, però pedagogs i sindicats de professors tornaven a carregar contra els recursos d’Ensenyament per impulsar una reforma d’aquesta magnitud. D’altra banda, es considerava positiva la finalitat de diversificar els continguts, així com la introducció d’un ampli ventall de matèries optatives al costat de les tradicionals i de relativitzar les qualificacions finals en favor del progrés personal de l’estudiant.

Però al costat d’aquest conjunt de bones intencions, la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya lamentava que l’entrada en el sistema educatiu d’un petit percentatge d’alumnes que abans quedaven exclosos (els de 14 a 16 anys) pogués produir conflictes en determinats centres, i pràcticament tota la comunitat educativa coincidia en que la nova FP no en tenia prou amb l’impuls de l’Administració. Per tal que aconseguís el prestigi desitjat calia crear un ambient favorable entre els empresaris i tornar al reconeixement de la cultura del treball i les professions, menystingut en els últims anys.

En aquest sentit, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va cedir parcialment a la pressió de l’opinió pública quan també es va mostrar partidari d’una possible revisió de la llei i va reconèixer que la supressió de filtres que existien per als estudiants de 14 a 16 anys havia representat una sobrecàrrega per a l’escola i els mestres, però malgrat aquest fet, va insistir en que el seu Govern s’havia compromès directament en el desenvolupament d’aquesta llei, primer amb experiències pilot, i després amb el suport explícit a l’executiu socialista que la va proposar.

Paral•lelament, el president el govern espanyol, José María Aznar, també va intervenir en l’obertura oficial del curs 1999-2000, advertint als professors de secundària que “no s’inventin la història” i demanant que es mantingués la cohesió en el sistema educatiu. El ministre d’Educació i Cultura, Mariano Rajoy, va aprofitar un acte oficial d’inauguració del curs, el mateix 15 de setembre, per recordar que avaluaria la implantació del nou sistema educatiu per estudiar si és necessari o no modificar la LOGSE i diversificar els ensenyaments a partir dels 14 anys.

A Catalunya, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va cedir parcialment a la pressió de l’opinió pública quan també es va mostrar partidari d’una possible revisió de la llei, malgrat que de seguida es va desmarcar de la visió negativa que sobre el text tenia l’Executiu d’Aznar. Pujol va reconèixer que la supressió de filtres que existien per als estudiants de 14 a 16 anys havia representat una sobrecàrrega per a l’escola i els mestres, però malgrat aquest fet, va insistir en que el seu Govern s’havia compromès directament en el desenvolupament d’aquesta llei, primer amb experiències pilot, i després amb el suport explícit a l’Executiu socialista que la va proposar.

El professorat va insistir en les mancances de la reforma en la jornada de protesta convocada pel 22 de setembre. Segons el sindicat Ustec-Stes, el 70% de centres de la demarcació de Barcelona es van sumar a la convocatòria i van fer alguna acció. Alhora es publicava un informe sobre els instituts de Catalunya del Consell d’Avaluació de la Generalitat, del qual es desprenia que el 70 % dels docents creia que l’atenció a la diversitat no es podia dur a terme als cursos d’ESO. La dificultat per adequar-se als alumnes, la falta de recursos i la impossibilitat d’atendre de manera convenient els estudiants amb capacitat per seguir els cicles superiors van ser altres reivindicacions que van posar damunt la taula.

Un altre sondeig dirigit als pares dels alumnes, del qual se’n van fer ressò els diaris el 29 de setembre, reflectia que la valoració sobre la reforma era més alta en el cas dels usuaris de l’ensenyament privat, que atorgaven un 7,7 sobre 10 de nota, que en el cas dels del públic (7,2 sobre 10). Els pares donaven un notable a l’educació i un aprovat alt a la LOGSE, però més del 50% dels enquestats reconeixia desconèixer el contingut de la llei de la reforma.

La polèmica sobre la reforma educativa es va traduir a Catalunya en una altra jornada de protesta el 24 de novembre, seguida per uns 4.000 professors de secundària, els representants dels quals van entregar una carta al president Pujol demanant que els alumnes amb més dificultats, bàsicament els immigrants, es repartissin entre la xarxa pública i l’escola privada concertada. La proposta de mantenir la religió com a alternativa avaluada va fer créixer noves protestes. Sindicats i pares de la Confederació d’Associacions de Pares (CEAPA) es van manifestar contra el decret que preparava el govern espanyol, que volia fixar l’assignatura de Valors Cívics com alternativa a la religió i que les dues fossin avaluables. Aquestes entitats van anunciar la seva intenció de recórrer al Tribunal Suprem o al Constitucional la iniciativa, que, atribuïen a pressions eclesiàstiques.

Les reclamacions dels ensenyants i associacions de pares catalans coincidien a grans trets amb les fetes pels ensenyants espanyols a la nova Educació Secundària Obligatòria (ESO). Segons van posar de manifest representants de mestres de tot l’estat en una reunió celebrada a Madrid la segona setmana de desembre, el fracàs escolar afectava el 25% de l’alumnat i demanaven una potenciació en l’ensenyament primari d’assignatures bàsiques com llengua, anglès, matemàtiques, ciències socials o ciències naturals. També demanaven una més gran atenció a les humanitats i, en general, uns nivells d’exigència més alts pels alumnes, avaluant més els coneixements que no pas les actituds. Així mateix també volien modificar els sistemes d’avaluació i promoció per admetre la possibilitat de repetir curs.

En aquella reunió també va ser criticada la reforma de la selectivitat, aprovada pel govern espanyol el 22 d’octubre, la novetat més significativa de la qual va ser que, a partir de llavors, l’examen només suposaria el 40% de la nota final, mentre que l’expedient acadèmic representaria l’altre 60%, trencant la quota del 50% establerta fins llavors. A més, les assignatures relacionades amb l’especialitat cursada pels alumnes valdrien un 80%, en comptes del 60% reconegut fins llavors.

En tota aquesta situació, el nomenament, després de les eleccions del 17 d’octubre, de la nova consellera d’Ensenyament, Carme Laura Gil, va obrir unes certes expectatives a Catalunya, tenint en compte la seva condició de catedràtica de llatí d’Ensenyament Secundari i professora d’Universitat, diputada des del 1996, havia actuat de portaveu de CiU al Congrés en temes d’educació. En les seves primeres manifestacions, es va refermar en la promesa de les 30.000 places de guarderia fetes pel seu predecessor en el càrrec i va aconseguir un compàs d’espera per part dels sindicats i els ensenyants, en manifestar la seva predisposició a “escoltar totes les veus” i tenir-les en compte i la seva disposició a convocar una conferència nacional d’educació en acabar el curs 1999-2000.