Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Les peces d'art de les parròquies van ser objecte de litigi entre la Generalitat i Aragó

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Arquitectura, patrimoni, monuments, edificis singulars (130)
Eclesiàstics i religiosos (130)
Política catalana (2179)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Jordi Pujol i Soley (858)
Karol Józef Wojtyła (186)
Lajos Kada (13)
Ramon Malla Call (8)
Santiago Lanzuela (3)
Entitats Entitats
Diputació d`Aragó - Diputació General d`Aragó (20)
Generalitat de Catalunya (1919)
Parlament d`Aragó (19)
Partit Aragonès (24)
Partit Popular d'Aragó (9)
Plataforma de les llengües Minoritàries d'Aragó (4)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Franja de Ponent (Aragó, Països Catalans) (41)
38 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Entre la llengua i el patrimoni
Franja de Ponent
A finals del 1997, el ple de les Corts d’Aragó havia aprovat, amb l’abstenció del Partit Popular, el dictamen emès per la comissió especial sobre política lingüística que definia l’Aragó com “una comunitat multilingüe en la qual, al costat del castellà, que és la llengua majoritària, conviuen altres llengües, que són el català i l’aragonès, amb les seves diferents modalitats”. La cambra s’havia compromès a elaborar una llei de política lingüística que respectés i potenciés aquestes llengües.

Des de principis de 1998 els serveis jurídics de la Diputació General d’Aragó, amb la col•laboració d’una comissió d’experts on s’integraven representants de la Plataforma per les Llengües Minoritàries de l’Aragó, van elaborar l’esborrany d’aquesta llei on es proposava que es declarés la cooficialitat del català, juntament amb el castellà i l’aragonès a 61 municipis d’Osca, Saragossa i Terol i es reconegués l’ús de l’aragonès en 143 poblacions més. La Diputació General d’Aragó va anunciar que abans de finalitzar el 1998 tramitaria el projecte de llei de Modalitats Lingüístiques a les Corts. Però el text va quedar aturat al govern aragonès ja que el dictamen anava més enllà del que havien previst.

En acabar l’any, davant del bloqueig de la situació i donada la proximitat de les eleccions autonòmiques, convocades per al 13 de juny de 1999, la Plataforma i el conjunt d’organitzacions que donaven suport a la nova legislació lingüística van anunciar que en els primers mesos del 99 promourien una campanya de recollida de les 15.000 signatures requerides per presentar la llei a les Corts Aragoneses com una Iniciativa Legislativa Popular. Confiaven que pogués ser aprovada ja que el Partit Aragonès Regionalista (PAR), que donava suport parlamentari al PP perquè pogués governar, s’havia manifestat favorable al projecte pel que suposava de promoció de la llengua aragonesa. Els vots del PAR sumats als del Partit Socialista i als d’Izquierda Unida donaven una majoria de 40 vots en un parlament amb 67 escons. La Iniciativa Legislativa Popular tenia també l’avantatge que, si no pogués ser tramitat abans de la dissolució de les Corts, el projecte de llei no decauria.

Un altre tema que va seguir marcant la vida política de la Franja durant l’any 98 va ser el procés de segregació de les parròquies de la zona que des de feia 800 anys depenien del bisbat de Lleida. El 15 de juny de 1998 va culminar la segona fase de la segregació, amb la incorporació de 27 parròquies del Baix Cinca i de la Llitera al bisbat de Barbastre-Monzó. Aquest traspàs, va provocar una nova polèmica per la titularitat de les peces d’art que provenien de les parròquies segregades. L’enfrontament havia començat el 7 de gener del 1996 quan el bisbat de Lleida es va negar a atendre la reclamació del de Basbastre-Monzó sobre les obres dipositades al Museu Diocesà de Lleida.

Davant la negativa, el bisbat aragonès va recórrer al nunci del Vaticà a Espanya, Lajos Kada, que, en la primera setmana del 1998, va dictaminar que el patrimoni de les parròquies de la Franja era propietat de l’Aragó i a finals de juny va emetre un comunicat ordenant la cessió del patrimoni dipositat al seu Museu Diocesà de Lleida. La decisió del nunci no va convèncer al bisbe de Lleida, Ramon Malla, que es va mantenir en la seva decisió de negar-se a entregar les obres d’art i que va viatjar fins a Roma per apel•lar davant la Congregació de Bisbes del Vaticà. Malla va reconèixer que li semblava molt difícil, encara que no pas impossible, que Joan Pau II acabés revocant la decisió del nunci.

Però, el 1998, la polèmica pel patrimoni va desbordar l’àmbit eclesial i va entrar de ple en el terreny polític. El mes de juny, la Generalitat va portar la Diputació General d’Aragó al Tribunal Constitucional després que l’executiu aragonès de Santiago Lanzuela reclamés al de Jordi Pujol el dret de poder recomprar les 119 obres d’art (pintura, escultura, ceràmica, llibres i documents) que les religioses del monestir de Vilanova de Sixena havien venut a la Generalitat de Catalunya per 45 milions de pessetes i que eren dipositades al Museu d’Art Nacional de Catalunya i al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida.