Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Julio Anguita al congrés fundacional d'EUA, l'escissió d'Iniciativa més fidel a Izquierda Unida

Ribó va insistir en la seva proposta d'una candidatura unitària de les esquerres catalanes

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Antoni Luchetti (8)
Cristina Almeida (8)
Diego López Garrido (21)
Francesc Frutos (19)
Gregorio López Raimundo (11)
Joan Manuel Patón (2)
Jordi Pujol i Soley (858)
Julio Anguita (42)
Maria Olivares (2)
Pasqual Maragall (676)
Rafael Ribó (79)
Entitats Entitats
Esquerra Unida i Alternativa (38)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Izquierda Unida-Esquerra per Catalunya Verds (54)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
65 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
IC-EV
Entre l'ortodòxia i l'ecosocialisme
El mes de novembre de 1998, la cinquena assemblea d’Iniciativa va reelegir, amb el 91% dels vots, Rafael Ribó com a president de la formació. Aquesta mateixa assemblea va decidir canviar la seva denominació tradicional d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds (IC-EV), per la d’Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V). El nou nom obeïa a l’endinsament de la formació cap a l’ecosocialisme -una filosofia política elaborada a partir de l’experiència de les esquerres a Alemanya, França i Itàlia- però també implicava la ruptura definitiva amb la formació Els Verds, amb la que mantenien un acord de coalició des del 1995, que es va trencar el mes de setembre després que els verds acusessin a IC d’incomplir els pactes.

La ruptura d’IC amb els Verds va suposar també la pèrdua d’alguns regidors i la d’un diputat al Parlament català, ja que Maria Olivares, dirigent dels Verds, va passar al grup mixt. Iniciativa va decidir mantenir una entesa amb els escindits Verds-Opció Verda i canviar la denominació del grup. Tot plegat, però, va acabar als tribunals, ja que els antics socis verds acusaven a IC d’apropiar-se de les seves sigles i del símbol dels Verds.

La recerca d’un espai electoral propi i diferenciat, que van anomenar “radicalisme democràtic”, va centrar la cinquena assemblea d’IC-Verds del mes de novembre, un moment en què semblava pràcticament impossible d’arribar a un acord amb Pasqual Maragall i el PSC per crear un front d’esquerres que pogués presentar-se com a tal a les eleccions al Parlament de 1999. La defensa de la unitat de les esquerres havia estat una constant de la política de Rafael Ribó, fins i tot en els moments en que la seva formació patia greus escissions. El mes de setembre, IC va promoure un manifest firmat per 71 intel•lectuals i artistes catalans en el que reclamava la consecució d’una nova majoria “progressista” per damunt “de les sigles polítiques i l’aparell” per acabar amb una visió “tancada i reductiva del país”.

La manca d’interès del PSC i ERC per aquesta proposta va forçar Iniciativa a definir un espai propi clarament diferenciat, el que es pretenia amb l’etiqueta ecosocialisme. Aquesta definició ja era necessària després de la ruptura, l’any anterior, amb els anguitistes -que apareixien com els dipositaris de la vella ortodòxia- es va fer encara més peremptòria davant l’entesa electoral a que van arribar la tardor de 1998 el PSOE i Nueva Izquierda -el partit de Diego López Garrido i Cristina Almeida- que s’havia convertit en el principal referent d’IC a l’estat.

El procés de consolidació dels anguitistes catalans va culminar en el seu congrés fundacional -celebrat els dies 29, 30 i 31 de maig- on es va decidir que la formació s’anomenaria Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), mentre que fins aleshores se l’havia conegut de forma provisional com a Unitat d’Esquerres. L’acord per establir el nom de la nova organització va estar marcat per l’estira i arronsa dels partidaris de la màxima identificació amb IU i els que volien una major sobirania en l’àmbit català. La batalla pel nom, que implicava indirectament la determinació del grau d’autonomia respecte a IU, va propiciar un inici del conclave amb fortes discussions i desavinences que només es van quan Julio Anguita va amenaçar amb no reconèixer la nova formació. El toc d’atenció d’IU va acabar decantant la balança dels vots cap a la traducció de les sigles de la coalició estatal, amb l’afegit d’Alternativa. Tot i això, la direcció va imposar la denominació per la mínima, ja que va obtenir 362 vots a favor i 335 en contra. Antoni Luchetti va ser elegit coordinador general de la nova formació, i Joan Manuel Patón, membre de l’executiva del PCC, president.

Després de la tensió per a la independència respecte a IU que amagava la baralla per les sigles, Anguita va deixar molt clar a la clausura del congrés d’EUiA que els nous socis haurien d’acatar les decisions de IU. “Això va sorgir per acabar amb una crisi -la d’IC-. Volíeu ser el nostre referent, doncs sigueu-ho”, puntualitzava el dirigent comunista per acabar amb les veus que reclamaven més sobirania per a la nova formació. El líder d’IU va explicar el que s’esperava de la nova formació en un futur immediat: treballar “per una Catalunya roja, i no burgesa com la de Jordi Pujol i de certes esquerres”. El mes de novembre, Antoni Luchetti va ser designat candidat de EUiA a la presidència de la Generalitat, amb el vot favorable de 47 compromissaris i el desfavorable de 22.

Abans, però, de configurar-se definitivament com EUiA, una part dels escindits, entre els que hi figurava Luchetti, havien iniciat una altra guerra oberta amb Iniciativa per la reactivació del PSUC, la històrica formació comunista catalana, que des dels anys 80 havia quedat submergit dins d’IC. El mes de maig del 1997, el PSUC havia celebrat el seu últim congrés en el que es van decidir mantenir el partit “hivernat” i traslladar els seus actius a IC. Però no tothom hi estava d’acord, així que destacats militants del partit capdavanter en la lluita contra el franquisme, com ara Gregorio López Raimundo, van iniciar una ofensiva per tornar a impulsar la formació, i van presentar al ministeri del Interior la proposta d’inscripció de la denominació PSUC Viu.

Les noves sigles recollien, segons els seu promotors, “l’herència històrica i política” de l’antiga formació comunista i haurien de permetre, segons els seus promotors, que el PSUC no estigués “ni enterrat ni congelat ni en un museu”, sinó “viu”. La resposta del PSUC integrat a Iniciativa no es va fer esperar, i el mes de maig va presentar un recurs davant el Tribunal Suprem en que reclamaven la cancel•lació de la denominació PSUC Viu del registre de partits i denunciaven la “mala fe” dels anguitistes per haver escollit un nom que donava peu a confusions. Antoni Luchetti, secretari general del PSUC Viu, no va donar cap importància al plet judicial, en assegurar que, tot i que Rafael Ribó hi té tot el dret, “a nosaltres no ens preocupa”.

El recurs de la direcció del PSUC, liderada per Rafael Ribó, va coincidir amb la celebració de la legalització de la nova formació, que es va dur a terme el 22 de maig a la Farga de L’Hospitalet de Llobregat, el mateix escenari que una setmana més tard utilitzaria EUiA pel seu congrés. Julio Anguita, com a secretari general del PCE, va aprofitar també l’acte per exigir l’impuls d’un procés d’unitat dels comunistes catalans. El 14 de novembre, uns dies abans de l’assemblea d’IC, el PSUC Viu celebrava el seu desè congrés, ja que els seus promotors insistien que no era un partit acabat de néixer, sinó que s’heretaven els postulats dels PSUC congelat. En el discurs de clausura del PSUC Viu, Julio Anguita va ser també el protagonista i va encoratjar els comunistes catalans a mostrar “l’orgull de ser fills de la revolució russa del 1917”, alhora que els assegurava que ser comunista “estarà una altra vegada de moda”. El dirigent d’IU va centrar el seu discurs en repassar el credo marxista que havia marcat la llarga trajectòria del PSUC i les seves relacions amb el PCE, partit que el 7 de desembre de 1998 va elegir l’antic secretari general del PSUC Francesc Frutos com a substitut de Julio Anguita en la secretari general de la formació en el transcurs de la celebració del XVè congrés dels comunistes espanyols.

Després del polèmic Xè congrés del PSUC, caracteritzat per les contínues desqualificacions dels dirigents d’IC, que acusaven els seus promotors d’haver “usurpat” les sigles i l’esperit de la formació, Rafael Ribó va afrontar el seu propi repte dins IC: el de la cinquena assemblea que havia de celebrar el dies 27, 28 i 29 de novembre per aprofundir en l’enfortiment del perfil propi de la formació catalana i fer front als reptes electorals del 1999. En els documents congressuals d’IC, presentats a finals d’octubre, la formació es decantava per l’anomenat “radicalisme democràtic”, per tal de desmarcar-se dels postulats d’altres formacions que li eren frontereres i establir el seu propi espai. Així, es parlava d’assolir “l’emancipació nacional”, amb la defensa del dret a l’autodeterminació i la reforma de la Constitució per donar pas a un nou model d’Estat federal asimètric.