Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2008

Imprimir    Recomanar article
El Govern tripartit presidit per Montilla arriba a l'equador de la sva segona legislatura

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Antoni Castells (265)
Artur Mas (828)
Jaume Bosch (24)
Joan Puigcercós (245)
José Montilla (837)
José Zaragoza (27)
Miquel Iceta (86)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Aeroport de Barcelona (El Prat de Llobregat) (161)
Centre d´Estudis d´Opinió (31)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat de Catalunya (1919)
Hospital Clínic de Barcelona (74)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Mossos d`Esquadra (346)
Museu Arqueològic de Tarragona (3)
Parlament de l`Estat Espanyol (36)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular de Catalunya (319)
RENFE (133)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
25 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Equador de legislatura
Govern Català
L’1 de novembre de 2008 va fer dos anys de les eleccions parlamentàries que feren possible la repetició del tripartit. Tot i que CiU va ser la força política que va obtenir més escons (48), l’aliança de PSC, ERC i ICV els va permetre sumar 70 escons (37+21+12) després d’arribar a un nou acord de govern. A mitja legislatura, PSC, ERC i ICV van fer una valoració positiva dels dos anys transcorreguts, convençuts que disposaven de la capacitat necessària per completar el mandat de 4 anys. CiU i PPC, per la seva banda, dubtaven de la direcció que duia el Govern i consideraven la possibilitat que s’haguessin d’avançar les eleccions.

En termes generals, i segons destacaren una majoria d’observadors, després de l’accidentat primer tripartit (els conflictes de Pasqual Maragall amb els seus socis d’ERC van culminar amb l’expulsió dels consellers d’aquesta última formació i la convocatòria d’eleccions avançades), la presidència de José Montilla havia aconseguit projectar una sensació de tranquil·litat, si bé no de cohesió i fortalesa, ja que els dirigents d’ERC feien front a fortes pressions dels seus sectors crítics, agrupats en Reagrupament Independentista, mentre ICV també patia el descontentament de les seves bases que exigien més fermesa, especialment en qüestions mediambientals.

Per als crítics del tripartit, l’equador de legislatura estava marcat per episodis com el transvasament d’aigua del Segre o de l’Ebre, o els compromisos incomplerts per part del govern espanyol que afectaven el servei de Rodalies de Renfe i l’aeroport del Prat, així com l’aplicació de la Llei de la Dependència. Tothom compartia, a més, la preocupació per l’aturada soferta pel finançament que marcava l’Estatut, pel fet que la sentència que havia de fer pública el Tribunal Constitucional retallés el mateix Estatut ja aprovat el juny de 2006 en referèndum a Catalunya i per la crisi econòmica que estava afectant la societat catalana cada dia de forma més aguda.

Malgrat les crítiques, el secretari d’Organització del PSC, el principal partit governant, José Zaragoza, va fer un balanç molt positiu dels dos anys de govern tripartit i apuntà que s’havien resolt problemes endèmics, com ara completar el desplegament del cos de Mossos d’Esquadra, la Llei de Serveis Socials, els Pactes Nacionals d’Innovació o Habitatge, i l’aprovació de la Llei de Govern i de l’Oficina Antifrau. Zaragoza també va parlar de la realització d’obres per les que governs anteriors no havien apostat com ara les noves estacions de metro en barris de Barcelona, les noves presons (nou centre penitenciari de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada, al Bages, o Brians-2 el juny del 2007 a Sant Esteve Sesrovires, al Baix Llobregat), o la Llei d’educació.

Pel que feia a traspassos, el cert era que les úniques competències efectives assolides en dos anys -aprovades en la reunió de la comissió bilateral del 17 de juliol de 2007- eren l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, l’ordenació i gestió del litoral, la seguretat privada, la declaració d’utilitat pública de les associacions i l’aplicació dels beneficis fiscals a associacions i fundacions, així com les funcions d’assignació de l’ISBN (International Standard Books Number) i l’ISSN (International Standard Serial Number). Tret d’això, a finals d’any, el tripartit encara tenia pendent amb el govern espanyol la negociació dels traspassos del servei de Rodalies de Renfe, la Inspecció de Treball, l’expedició i homologació de títols i estudis estrangers en ensenyaments no universitaris i el Museu Arqueològic de Tarragona, tot i haver-se aprovat ja les quatre ponències mixtes encarregades de les negociacions.

Tots aquests temes van ser presents, per activa i per passiva, en el debat de política general celebrat entre el 30 de setembre i el 2 d’octubre, el reflex del qual va ser analitzat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya. L’estudi del CEO reflectia que un 29,7% dels 1.205 enquestats considerava que el debat de política general no havia estat guanyat per ningú, mentre que un 25,8% declaraven no saber-ho, i un 21% més opinava que el president, José Montilla (PSC), n’havia estat el guanyador contra un 11,4% que creien que el vencedor havia estat el cap de l’oposició, Artur Mas (CiU). En canvi, els mateixos 1.205 enquestats pel CEO de la Generalitat donaven un empat en la puntuació de les intervencions dels dos líders principals, ja que posaven un nota de 5,7 -de l’1 al 10- al president Montilla i de 5,6 a Mas, i ben a prop seu hi situaven Joan Puigcercós amb un 5,2, seguit a més distància de Miquel Iceta (4,8) i Jaume Bosch (4,5). L’aspecte més sorprenent de la mostra era el fet que s’ajustava poc al perfil dels votants als últims comicis catalans, ja que un 25,6% deien haver votat el PSC -quan aquest partit va treure un 26,8%-; un 16,4% que CiU -quan la federació va recollir un 31,5% dels sufragis- i un 10,8% ERC -que va rebre un 14% de vots-, mentre que un 5,1% que van votar ICV-EUiA -que va treure un 9,5% dels vots- i un 5,1% PPC, que va tenir un 10,6% dels vots.

Al marge dels sondeigs i de les grans qüestions, la crisi financera mundial va marcar també la gestió governamental a Catalunya, tot incidint-hi cap a finals d’any, quan el Govern va presentar els pressupostos per al 2009: 36.985,1 milions d’euros, un 6,4% més que l’any anterior, i que contemplaven un endeutament de 2.127,8 milions, una xifra que es corresponia exactament amb l’1% del PIB de Catalunya i que era el màxim dèficit que podia assumir la Generalitat, tal com establia la Llei d’Estabilitat Pressupostària imposada pel Parlament espanyol. L’augment del dèficit públic, a més de correspondre a la voluntat manifestada per la Generalitat de fer front a la crisi amb mesures socials de foment de l’ocupació i d’impuls de l’activitat econòmica, era gairebé obligat per la retracció del mercat immobiliari, que era una de les principals fonts d’ingressos de la Generalitat. Així, els ingressos no financers del Govern disminuirien un 4,5%, i per l’impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, la Generalitat ingressaria 1.762,8 milions d’euros menys que el 2008, amb una reducció del 46%. Els tributs cedits disminuïen un 24,1%, mentre que les participacions en els impostos estatals registraven un creixement del 5,3%.

Per tot això, el Govern assegurà que aquests eren uns comptes que s’inscrivien en un context de crisi econòmica, en preveure que l’economia catalana entrés en recessió, amb un creixement anual estimat per al 2009 del -0,1%, dins d’un escenari que tenia implicacions sobre els recursos disponibles per part de la Generalitat, ja que els ingressos no financers, exclosos els finalistes, disminuïen fins als 21.141,2 milions, el que obligava a finançar part de la despesa a través de la creació de dèficit públic.

En tot cas, la Generalitat va assegurar que els recursos destinats a les polítiques socials creixerien en 712,7 milions d’euros, mentre que es destinarien 163,7 milions més al foment de l’ocupació, incloent-hi 100 milions en crèdits per a la formació de desocupats. Per la seva banda, el pressupost per a innovació augmentava en 126,4 milions d’euros i la inversió en transport en 415,5, alhora que el pressupost d’Administració i serveis generals disminuïa en 45,9 milions en línia amb les mesures d’austeritat iniciades el 2008. Per últim, i tenint en compte les deficiències creades per la manca d’acord amb el govern espanyol sobre el finançament previst en l’Estatut, el conseller d’Economia, Antoni Castells, va aclarir que els pressupostos s’havien elaborat en base al model vigent de finançament, prorrogat, el que obligaria a canviar-los un cop s’hagués establert el model definitiu de finançament per a Catalunya.

Els pressupostos eren el reflex més fidel de la situació en què es trobava la Generalitat en acabar l’any: d’una banda havia de fer front a les creixents demandes de la societat catalana que demanava la seva empara per fer front a la crisi i, de l’altra, es trobava amb un marge de maniobra molt reduït per la voluntat del govern espanyol de mantenir un model de finançament que reforçava l’espoli fiscal patit històricament pels catalans.