Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Carod-Rovira, secretari general d'ERC, amb dirigents del seu partit

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nacionalisme català (247)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Àngel Colom (66)
Apel·les Carod-Rovira (6)
Carme Olivella (1)
Jordi Portabella (46)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Pasqual Maragall (676)
Pilar Rahola (21)
Soledat Balaguer (1)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
79 lectures d'aquest article
37 impressions d'aquest article
La consolidació de Carod-Rovira
ERC
Josep-Lluís Carod-Rovira va veure confirmat el seu lideratge dins d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) durant el 1998. El mes de juliol, va ser reelegit, gairebé per unanimitat, secretari general del partit i, el mes de desembre, va ser proclamat candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions de la tardor del 1999. De cara a aquestes eleccions al Parlament de Catalunya, ERC es va marcar com a objectiu igualar la representació que havia aconseguit el 1995 (13 diputats).

ERC havia patit una greu escissió el 1996, quan van abandonar el partit el seu secretari general i únic senador del partit, Àngel Colom, i la seva única diputada a Corts i cap de files a l’Ajuntament de Barcelona, Pilar Rahola. De resultes de l'escissió, el grup parlamentari d’ERC havia quedat reduït a 9 diputats i, per tant, es considerava que tornar a la xifra de 13 escons representaria tancar definitivament les conseqüències de la crisi viscuda.

D’altra banda Esquerra era conscient que tampoc no seria fàcil aconseguir uns bons resultats en unes eleccions que es presentarien molt bipolaritzades entre CiU o PSC. Però, precisament aquesta probable bipolarització va ser utilitzada per ERC per presentar-se com l’únic partit capaç de formar majoria amb qualsevol dels dos grans partits.

Esquerra va deixar molt clar en el seu 22è congrés, celebrat a Girona els dies 4 i 5 de juliol, que estava disposada a negociar tant amb CiU com amb el PSC la composició del nou Govern i el nom del seu futur president. ERC esgrimia la seva doble condició de partit d’esquerres i nacionalista que, segons Carod-Rovira, els permetia mantenir la porta oberta a la possibilitat de donar suport a un Govern de Jordi Pujol o de Pasqual Maragall. Això sí, la decisió d’una eventual entrada en un o altre govern es faria “sense precipitacions i sense acceptar qualsevol preu”. Si més no, ERC es disposava a posar en marxa el seu aparell electoral amb l’optimisme de poder fer “una campanya decent”, sense angúnies pressupostàries, després de l’aprovació de la llei de devolució del patrimoni incautat pel franquisme, per la qual se li havien de retornar els béns del partit incautats durant la guerra civil.

El congrés d’ERC, convocat amb el lema L’esquerra nacional avança cap a la independència i el progrés, va estat marcat per la mort sobtada d’Apel•les Carod, pare del secretari general, que es va produir un dia abans de l’inici del congrés. La condició d’emigrant aragonès i de castellanoparlant del seu pare, va centrar bona part del discurs de Carod-Rovira en l’obertura de l’assemblea, i li va servir per denunciar la utilització electoralista dels immigrants com a suposades víctimes de la política de normalització lingüística del català. En un moment de la seva intervenció, el líder republicà, sense poder aguantar les llàgrimes al recordar al seu pare, va refusar les actituds “paternalistes i classistes sobre els que han vingut d’altres terres” i va exigir que es deixi de parlar d’immigrants “per referir-nos a persones que porten entre nosaltres 20, 30 ó 40 anys”.

L’informe de gestió del secretari general es va aprovar amb 325 vots a favor i només un en contra. L’endemà, Carod-Rovira va ser proclamat novament secretari general del partit amb una altre resultat aclaparador: 512 a favor, 25 en blanc i cap en contra. Malgrat que les paraules “sobirania, independència i federalisme” van ser una constant en les diverses intervencions congressuals, en la clausura el secretari general va voler deixar clar que ERC acceptava que hi hagués catalans que, a més a més, se sentissin espanyols. “Si reclamem tolerància pels que assumim una única condició nacional, la catalana”, va dir, “també hem d’exercir aquesta tolerància pels que volen tenir dues condicions nacionals”.

De cara a la cursa de les municipals de juny del 1999, ERC tenia l’objectiu de retornar al govern de l’Ajuntament de Barcelona. Jordi Portabella va ser proclamat candidat per Barcelona, tot i no disposar del suport de la direcció del partit, que demanava el vot per Soledat Balaguer. Les bases el van elegir amb el 46% del vots, mentre Balaguer obtenia un 37% i la tercera candidata, Carme Olivella, un 16%.