Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Colom i Rahola van anunicar que abnadonaven ERC i fundaven el Partit per la Independència

El congrés d'ERC va elegir Josep-Lluís Carod-Rovira, secretari general, i Jordi Carbonell, president

Articles dependents
Àngel Colom
Carod-Rovira
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nacionalisme català (247)
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Agustí Soler (2)
Àngel Colom (66)
Benet Tugues (4)
Camil Ros (4)
Carles Bonet (13)
David Garcia de Enterria (2)
Heribert Barrera (35)
Jaume Rodri (1)
Jaume Campabadal (2)
Joan Hortalà (2)
Joan Puigcercós (245)
Jordi Portabella (46)
Jordi Carbonell (13)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Pilar Rahola (21)
Ramon Arribes (1)
Salvador Morera (1)
Xavier Sàez (2)
Xavier Bosch (13)
Entitats Entitats
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Partit per la Independència (37)
117 lectures d'aquest article
193 impressions d'aquest article
La divisió i la suma d'esfroços
ERC
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) mai no s’havia trobat en una situació com la del 1996, quan el secretari general, Àngel Colom, i alguns dirigents van abandonar el partit just abans d’un congrés i van formar el Partit per la Independència (PI).

Els problemes d'ERC venien de lluny. Des que Àngel Colom havia assumit la secretaria general al congrés de Lleida (1989), havia tingut una forta contestació interna. Les diferències van créixer des del fitxatge de Pilar Rahola en les eleccions generals del 1992. El protagonisme del tàndem Rahola-Colom va enrarir el clima del partit, i la pressió va anar pujant fins a les municipals del 1995, quan Colom va col·locar Rahola com a cap de llista per Barcelona en lloc de Carles Bonet , el candidat aprovat pels òrgans de govern del partit.

A partir d’aquell moment, la divisió es va fer evident, però es va mantenir somorta per la imminència de les eleccions al Parlament i a Corts. Un cop superades, els diferents sectors es van plantejar el congrés del novembre del 1996 com el moment adequat per aclarir la situació.

Poc després del 3 de març, van començar a aparèixer els problemes interns. El 18 d'abril, Jordi Carbonell, Ramon Arribes, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van entregar a Àngel Colom un manifest, la carta dels 229, on s’exigia més pluralitat dins el partit i que s’anul·lessin els expedients disciplinaris oberts contra els crítics Carles Bonet i Jaume Rodri . Des d’aquell moment, va quedar clar que el partit estava dividit en dos grups: el crític, encapçalat per Carod-Rovira, i l'oficialista de Colom.

D’altra banda, les joventuts s’havien configurat com un dels fronts més actius d’oposició interna. L’últim cap de setmana d’abril, el congrés de la Joventut d'Esquerra Republicana va escollir un nou secretari general, Camil Ros, alineat amb l’ala crítica.

També s’oposaven a Colom els principals dirigents històrics, com Heribert Barrera, en qui havien buscat suport els expedientats Rodri i Bonet.

Per resoldre els problemes interns, es va nomenar una cúpula col·legiada i plural formada per deu persones: quatre colomins, Colom, Xavier Bosch, David Garcia de Enterria i Pilar Rahola; tres firmants de la carta dels 229 , Carod-Rovira, Puigcercós i Ros, i tres dirigents que no estaven clarament compromesos amb cap dels sectors i tenien la responsabilitat de buscar el consens: Jaume Campabadal, Jordi Portabella i Josep Huguet.

Però la possibilitat de trobar solucions de compromís va fer aigües el 14 de juliol, quan uns vuit-cents militants crítics es van reunir a Martorell i va quedar demostrat que la direcció ja no era capaç de controlar el partit.

El 17 de juliol, Colom va anunciar que no optaria a la reelecció com a secretari general. Des d’aquest moment, els crítics van postular obertament Carod-Rovira com a candidat, mentre que els seguidors de Colom feien esforços per intentar que reconsiderés la seva decisió. Van recollir 2.017 firmes de militants per pressionar-lo.

El 8 d’octubre, però, Colom va anunciar que deixava ERC per fundar un nou partit, el Partit per la Independència, al·legant no hi havia cap possibilitat de refer la unitat perduda.

També van marxar Rahola , tres dels diputats al Parlament, Bosch, Salvador Morera i Benet Tugues; el regidor de Barcelona Agustí Soler i els principals responsables de l’aparell del partit, com David Garcia de Enterria . Tots van mantenir els seus càrrecs electes argumentant que la seva marxa no era transfuguisme sinó una escissió. ERC es va quedar així sense els seus representants al Congrés, al Senat, a l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona i sense 4 dels 13 diputats al Parlament. També es van afegir al PI alguns dirigents locals que van fer minvar lleugerament la presència d'ERC en Ajuntaments i Consells Comarcals.
Colom i Rahola van anunciar que abandonaven Í:'KC i fundaven el l’abril per la Independència

L’objectiu d'ERC va ser oferir una imatge d’unitat i seriositat en el congrés dels dies 23 i 24 de novembre a Vilafranca del Penedès. Les negociacions van ser llargues i complicades, però van culminar amb l’elecció d’una nova direcció on estaven representades totes les sensibilitats internes.

Josep-Lluís Carod-Rovira va ser elegit secretari general i l’històric líder Jordi Carbonell , president del partit. Les vicesecretaries eren per a Joan Puigcercós (coordinació), Carles Bonet (programes) i per a un representant del de la tercera via —antics partidaris de Colom que no l’havien seguit en l’escissió—Josep Huguet (institucions).
El quart vicesecretari, el de política municipal, que va ser nomenat per l’assemblea nacional d’alcaldes i regidors, va ser Xavier Sàez. L’expresident del partit Jaume Campabadal va refusar una vicepresidència, ja que, a parer seu, era un càrrec sense poder real.

Pel que fa a l’orientació política, Carod-Rovira va insistir en la necessitat de transformar l'independentisme en un ideari polític capaç d’oferir respostes als problemes plantejats per la realitat. Va mostrar la voluntat de ser més present en el joc polític quotidià i d’establir ponts de diàleg amb la resta de forces polítiques, especialment les d’esquerres.