Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Després de deixar el govern de la Generalitat, Carod-Rovira es va presentar a les eleccions generals

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Carme Capdevila (36)
Joan Puigcercós (245)
Jordi Carbonell (13)
José Montilla (837)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Josep Vall (3)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Manel Balcells (7)
Marina Llansana (12)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Congrés dels Diputats (476)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat de Catalunya (1919)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
38 lectures d'aquest article
Noves responsabilitats
ERC
La dimissió de Josep-Lluís Carod-Rovira com a conseller en cap de la Generalitat de Catalunya el 27 de gener del 2004 va marcar poderosament l’esdevenir d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) durant tot l’any. La seva sortida va debilitar la posició d’ERC al si del govern tripartit que s’havia instaurat el desembre de l’any anterior i va dividir la formació republicana en dos blocs, els que continuaven al poder i els que en quedaven apartats. Si, durant les poques setmanes de mandat de Carod, ERC feia valer la seva condició de frontissa al govern i el fet d’haver estat el partit inductor i autor del pacte tripartit, sense Carod les coses canviaven substancialment i Esquerra tendia a ser vista com un soci menor d’un govern dirigit pel PSC.

Tot això es produïa quan encara faltava celebrar les eleccions generals espanyoles, en les quals tots els pronòstics auguraven una victòria clara del Partit Popular. Aquest factor animava justament els integrants del tripartit a mantenir la cohesió de cara a la dura legislatura que es preparava amb un Partit Popular consagrat en el govern de l’Estat i decidit a anar en contra de l’opció tripartida catalana pel seu caràcter d’esquerres i, sobretot, per la presència d’independentistes al seu si. Aquesta va ser una de les raons principals per les quals Carod va voler jugar la carta de presentar-se com a número 1 de la llista d’ERC al Congrés dels Diputats, justament per mantenir viva la flama de l’opció socialista a l’Estat, com a principal via de defugir la majoria popular que es veia a venir. Internament, la decisió va crear també polèmica, perquè el segon dirigent de la formació republicana i destacat coautor, juntament amb José Montilla, del Pacte del Tinell, Joan Puigcercós era qui havia d’ocupar el lloc escollit per Carod, en sintonia amb la seva tasca política habitual a Madrid en l’última legislatura.

La victòria socialista a les eleccions generals espanyoles del 14 de març, fruit de la reacció popular massiva contra la gestió informativa que el Partit Popular en funcions va fer de l’atemptat islamista de tres dies abans a Madrid, va fer canviar totes les prospectives fetes pels partits catalans. Així mateix, la nova situació creada va fer variar novament de posició ERC, i Carod-Rovira va renunciar al seu escó a Madrid en favor de Puigcercós, entenent que la capacitat negociadora d’aquell s’avenia molt més al moment polític creat, que no pas el to de denúncia i reivindicació permanent que Carod-Rovira tenia plantejat d’aplicar al Congrés dels Diputats si el Partit Popular hagués guanyat les eleccions.

Tot això va tenir el seu reflex en el congrés de la formació republicana que es va celebrar el 3 i el 4 de juliol a Lleida i on Josep-Lluís Carod-Rovira va substituir a la presidència Jordi Carbonell, mentre cedia la secretaria general a Joan Puigcercós. Com a nous vicesecretaris generals van ser elegits Manel Balcells, Carme Capdevila i Josep Vall, als quals es va afegir Marina Llansana en la seva qualitat de portaveu del partit. Més enllà d’aquesta profunda renovació en els organismes dirigents del partit, la votació més destacada del congrés va ser la que rebutjava per una àmplia majoria la proposta de la direcció de substituir el sistema de congressos assemblearis per congressos amb delegats elegits pels militants. Després d’aquesta votació, doncs, ERC seguia sent un partit en què els militants tenien dret a assistir als congressos on les decisions es prenien sobre el senzill principi d’un militant, un vot.

En sintonia amb el nou esquema de funcionament, la resta de l’any les accions d’ERC van prendre com a centre nodal el Congrés de Diputats de Madrid, on reiteradament Joan Puigcercós va fer un vot de confiança al tarannà del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, alhora que els seus homònims del govern català feien pinya a l’entorn del president Pasqual Maragall, que així mateix va apostar per Zapatero com a millor garantia per fer realitat les principals reivindicacions catalanes: català a Europa, reforma de l’Estatut i millora del finançament. Així, Puigcercós va donar un vot de confiança al memoràndum en favor de la semioficialitat del català (equiparació a la situació del gaèlic a la UE) que el govern del PSOE va presentar a Brussel·les després de negociar amb CiU el suport de la formació nacionalista al sí en el referèndum que Zapatero va convocar el 20 de febrer del 2005 per validar el Tractat constitucional europeu.

Puigcercós també va donar suport als pressupostos generals de l’Estat que el govern del PSOE va presentar a finals d’any, tot i que no hi constaven millores del finançament sanitari, el servei català més ofegat de tots, ni d’inversions públiques en favor de Catalunya més enllà d’unes partides regulars de 400 milions d’euros destinats a les carreteres catalanes.

Per la seva banda, Carod-Rovira, apartat del poder i de la dinàmica quotidiana del partit, es va reservar un paper de consciència crítica davant la societat catalana, que va executar de forma particularment intensa en el debat de política general de la tardor, assenyalant els reptes de futur i de lluita que tenia plantejats Catalunya, amb independència de l’anàlisi que li pogués merèixer l’actuació del govern en què ERC estava integrada i sobre la qual no va dir res, en un intent de desmarcar-se’n testimonialment. Tot i així, en les últimes setmanes de l’any va comparèixer acompanyat dels responsables governamentals de la seva formació al Col·legi de Periodistes per fer evident el seu suport a les tasques realitzades per aquests i al Pacte del Tinell que ell mateix havia subscrit amb socialistes i ecosocialistes un any abans.