Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Josep-Lluís Carod-Rovira, entre Jordi Carbonell i Carles Bonet, a Manresa

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Manresa (36)
Tarragona (147)
54 lectures d'aquest article
19 impressions d'aquest article
Pujol rebutja totes les ofertes de pacte de Carod
ERC
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va veure rebutjada, durant el 2000, la seva oferta de pactar amb el Govern de Convergència i Unió (CiU) per evitar que aquest depengués dels vots del Partit Popular al Parlament de Catalunya.

L’oferta d’ERC va ser el fruit d’un llarg procés de maduració que havia començat ja abans de les eleccions al Parlament de Catalunya quan, en ple estiu del 99, el secretari general republicà Josep-Lluís Carod-Rovira va llançar la proposta d’un govern tripartit entre CiU, el PSC i Esquerra. Tot plegat amb la voluntat de marcar que ERC havia deixat de ser un partit testimonialista i tenia una clara vocació de govern.

Frustrada la possibilitat d’un govern tripartit, al llarg de l’any 2000 Carod va voler reforçar la voluntat de govern d’ERC per mitjà de l’oferta de col·laboració amb CiU, una oferta que ja s’havia materialitzat en el debat d’investidura, quan ERC es va abstenir a canvi d’un conjunt d’acords polítics. Tota aquesta estratègia va culminar amb la celebració d’una conferència nacional a l’agost en la qual el partit va donar llum verda a la cúpula per negociar una coalició amb l’executiu de Jordi Pujol.

En aquesta perspectiva, durant l’any les relacions entre ERC i CiU van estar marcades per un estira i arronsa que es va manifestar de ple el 13 de abril, quan ERC va trencar les negociacions amb el Govern en desestimar el conseller d’Economia, Artur Mas, les esmenes dels republicans als Pressupostos Generals. En aquella ocasió, el suport del PP a l’executiu català, poques setmanes després que aquesta formació guanyés les eleccions generals per majoria absoluta, va ser el motiu de discòrdia.

Tot i així, Carod-Rovira, va començar a preparar el partit per poder oferir un pacte formal a la coalició governamental, després que al maig, aprovats els Pressupostos catalans finalment amb els vots del PP, Pujol va fer un intent d’acostament a ERC i, fins i tot, segons algunes informacions, amb la intenció d’oferir-li la conselleria de Cultura. Però la proposta de Carod perquè CiU es decantés entre una tendència política o l’altra no va prosperar, ja que la coalició de govern va decidir d’esperar a veure com es resolien les converses sobre el finançament autonòmic amb l’Executiu central.

A la conferència nacional celebrada el 8 de juliol, la cúpula d’ERC va rebre el vistiplau del partit per formalitzar aquesta oferta d’acord de govern amb CiU, però la iniciativa no va comptar amb el suport massiu dels militants. El 20% va votar en contra i el 19% en blanc; els vots a favor només van sumar el 61%. Aquesta divisió de punts de vista va suposar, a la mateixa conferència, que una esmena a la totalitat en la que es reclamava un projecte propi que no fos el d’un partit “frontissa” tingués el suport del 34% dels militants.

Però l’objectiu de la conferència nacional d’Esquerra Republicana, era plantejar un acord de govern amb CiU amb la intenció de “millorar el benestar de l’autogovern català” per poder alliberar la política de la “hipoteca del PP”. El secretari general d’ERC, que es va mostrar partidari d’emprendre un discurs “en positiu” que no es basés exclusivament en la llengua i la identitat catalanes, també va centrar part de la seva intervenció a criticar la “inoperància” del govern de Jordi Pujol i va denunciar la creixent pèrdua de professionals i d’empreses que abandonaven Catalunya per falta d’oportunitats.

La iniciativa d’Esquerra no va obtenir el resultat esperat a mig termini. Josep Lluís Carod va donar per acabades, el 6 d’octubre, les possibilitats d’aconseguir un acord amb CiU a través d’un comunicat en el que assegurava que l’objectiu d’ERC era contribuir a un Govern de centresquerra i de progrés. Només tres dies abans, en el debat sobre política general catalana, Pujol havia rebutjat aquesta oferta formal de pacte per part d’ERC, tot i que va respondre que la tindria en compte per al futur.

Al debat de política general, celebrat en els primers dies d’octubre les posicions van quedar molt clares, després que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, deixés entreveure que Convergència i Unió (CiU) no pactaria amb Esquerra Republicana (ERC) i mantindria obert el diàleg amb el PP perquè la seva obligació era “aprofitar les possibilitats d’acord”. En la seva contesta, Carod-Rovira va recalcar que, amb aquesta actitud, el president Pujol havia rebutjat la possibilitat de “fer un govern de centresquerra a Catalunya, de caràcter progressista i expressat en clau nacional.”

En acabar l’any, el 2 de desembre, Josep-Lluís Carod-Rovira, va convocar formalment el 23è congrés del partit pel març de l’any vinent a Tarragona, instant la militància a fer pinya per ser el motor de l’autogovern, de la millora del marc institucional vigent i de la creació d’un “tercer espai” entre convergents i socialistes.