Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Josep-Lluís Carod-Rovira proclamat candidat d'ERC a la Generalitat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Arnaldo Otegi (70)
Gabriel Cisneros (7)
Joan Ridao (187)
Joan Ridaura (2)
Jordi Solé Tura (11)
Joseba Álvarez (3)
Josep Borrell (83)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Lluís Companys (37)
Manuel Carrasco i Formiguera (4)
Narcís Duran (2)
Salvador Puig Antich (18)
Entitats Entitats
ABC (35)
Batasuna (130)
Convergència i Unió (1824)
Entesa catalana de progrés (15)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Palau de la Música (98)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de Catalunya (319)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya Nord (60)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
46 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Un equidistància amb mires de poder
ERC
El 2002 va ser un any de consolidació per a les expectatives de creixement que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) havia anat covant en els anys anteriors. Així ho van reflectir durant l´any els diversos sondejos i enquestes que col·locaven Esquerra com una força decisiva per a la formació del govern català que sortís de les eleccions del 2003. Moltes d´aquestes enquestes, a més, situaven ERC en condicions de formar govern tant amb Convergència i Unió com amb el Partit dels Socialistes i la convertien, doncs, en la clau que podia obrir la formació de majories en el futur Parlament. Bona part de la creixent popularitat d´ERC es devia a la figura i l´entorn del seu secretari general, Josep-Lluís Carod-Rovira, que des que va ser elegit el 1996, havia anat sumant a l´habitual contundència ideològica de la formació en els seus plantejaments nacionalistes, un aire de seriosa alternativa política a mitjà termini, un mitjà termini que el 2002 ja era ben a prop.

Per aquest motiu, l´equidistància va continuar sent durant l´any la nota dominant en la política parlamentària d´ERC, si bé en els primers mesos de l´any, i com a conseqüència del que ERC considerava cada cop més submissió de CiU als plantejaments del PP (Pla Hidrològic Nacional, llei de qualitat de l´ensenyament, llei de partits), es va posicionar amb més contundència al costat del PSC-CpC en qüestions com el projecte d´autogovern centrat en la transformació del Senat en cambra territorial que van presentar socialistes i ERC a principi d´any, o com l´Entesa Catalana de Progrés al Senat, formada per onze representants del PSC i dos d´ERC, amb el suport d´ICV, que no comptava amb cap senador a Madrid.

En aquesta última experiència, però, ERC va haver de jugar fort la seva independència amb motiu del nomenament del socialista Josep Borrell i del popular Gabriel Cisneros com a representants de l´Estat en la convenció que havia de redactar la futura Constitució Europea. Després que Borrell menystingués les protestes d´ERC per no haver estat consultada en el nomenament, fet des del PSOE, i no haver considerat aquest partit un altre candidat de les seves preferències com Jordi Solé Tura, ERC es va plantejar la possibilitat d´abandonar l´Entesa, si bé, finalment, i després de consultar-ho amb ICV, hi va romandre a l´espera de nous esdeveniments. Un d´aquests esdeveniments, que també va contribuir a minvar l´acostament d´ERC al PSC, va tenir lloc durant les votacions al Parlament Europeu sobre el Pla Hidrològic Nacional, en les quals el PSOE va donar suport a les tesis del Partit Popular, en va contravenir les crítiques anteriors i va menysprear la posició dels eurodiputats catalans, que, amb tot, van acabar abstenint-se.

A mitjans de març ERC va escenificar la seva voluntat de distanciar-se del PSC, en trencar amb l´estratègia conjunta que havien convingut en l´acord tripartit amb ICV i CpC sobre l´autogovern. El detonant va ser la moció sobre autogovern que ERC va defensar en solitari al Parlament de Catalunya amb l´oposició de la resta de partits, que instava a la transferència de competències de l´Estat a la Generalitat per la via de l´article 150.2, a negociar la presència de Catalunya en el si dels òrgans de govern de la UE i a traslladar als mandataris europeus presents a la cimera comunitària de Barcelona la reivindicació del dret d´autodeterminació per a Catalunya.

Després de la proclamació de Josep-Lluís Carod-Rovira com a candidat d´ERC a la presidència de la Generalitat, en una celebració al Palau de la Música de Barcelona el 14 d´abril del 2002, durant la qual Carod-Rovira va afirmar que el seu partit volia recollir la millor herència del pujolisme, ERC va intentar un acostament a CiU. Tanmateix, aquest acostament, dins i fora del Parlament, no va prosperar, atès l´allunyament de posicions entre totes dues formacions. El purisme nacionalista que preconitzava ERC xocava sempre amb el realisme governamental de CiU, que, a mitjà termini, veia sempre compromeses les seves afinitats ideològiques per la necessitat de mantenir l´estabilitat parlamentària, governamental i pressupostària.

Aprofitant les avinenteses i les diferències amb els uns i els altres, la tasca parlamentària d´ERC va permetre l´aprovació al Parlament de Catalunya de diverses iniciatives destinades a recuperar la memòria històrica i a destacar el greuge de la repressió franquista al país. Així, al maig, tots els grups del Parlament van aprovar la revisió judicial dels condemnats a mort pel franquisme, entre els quals destacaven el president Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera i Salvador Puig Antich, i també un text, a proposta d´ERC, demanant la catalogació i posterior eradicació dels símbols franquistes de Catalunya. ERC també va ser al darrere de l´homenatge que el 14 de novembre del 2002 va retre el ple del Parlament als milers d´exiliats catalans que van haver de fugir arran de la guerra del 1936 i la dictadura franquista posterior. En la seva intervenció, Josep-Lluís Carod-Rovira va recordar que la història del partit era, en gran part, la història d´aquest exili.

Un dels moments més difícils de l´any per a ERC va tenir lloc al setembre, quan el diari ABC va publicar que el líder d´Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Josep-Lluís Carod-Rovira, mantenia contactes des de feia més d´un any amb exmembres d´ETA i amb dirigents de Batasuna per negociar directament amb ETA una treva a Catalunya. El diari denunciava que Carod-Rovira s´havia reunit almenys en tres ocasions amb l´entorn proetarra i, més concretament, amb Arnaldo Otegi i Joseba Álvarez, per parlar del tema, i Otegi s´hi hauria avingut a fer gestions per concertar alguna reunió entre el líder d´ERC i membres d´ETA. La reacció d´ERC va ser situar aquests contactes en el seu context i aclarir que, en cap cas, les gestions posades en marxa en el seu dia pressuposaven que la formació donés cap mena de suport a ETA ni al seu terrorisme, i que les conviccions independentistes d´ERC eren totalment democràtiques i pacífiques. La polèmica va quedar pràcticament tancada després d´una compareixença de Carod-Rovira a Madrid manifestant que se sentia víctima d´una “manipulació barroera, pròpia d´un cervell mesquí i malaltís’ per part del PP, sobretot perquè, segons revelava, algú de l´entorn d´aquest partit el va animar a parlar amb Batasuna. Carod, que es va negar rotundament a fer públic el nom d´aquesta persona, va assumir els contactes amb Batasuna i va acusar els populars de llançar una ofensiva contra Catalunya i d´intentar traslladar aquí la crispació d´Euskadi.

El debat de política general va ser el següent fòrum en què ERC va destacar durant l´any, en sumar-se a la iniciativa conjunta d´iniciar una reforma de l´Estatut a partir de la pròxima legislatura si continuava la paràlisi de l´autogovern de Catalunya. La proposta de reforma va ser defensada per tots els grups de la cambra tret del PP, però només va ser aprovada amb els vots de CiU i ERC, ja que els nacionalistes van votar en contra de la del PSC, el qual es va abstenir en la d´ERC i en la de CiU, mentre que ERC les va votar totes a favor. El 14 de novembre ERC es va sumar a CiU, PSC, i ICV en un acord conjunt sobre la reforma de l´Estatut per mitjà d´una moció dels republicans, presentada pel diputat d´ERC Joan Ridao, que va permetre els treballs de la comissió d´autogovern nomenada sobre la base d´incloure el reforçament de la Generalitat com a part de l´Estat, la presència catalana a la UE i als organismes internacionals, el reconeixement de l´Estat plurinacional, una carta de drets i deures i una actualització dels drets històrics de Catalunya. La moció també apostava per l´aplicació de l´article 150.2 de la carta magna i l´administració única.

A final de novembre va destacar el congrés d´Esquerra Republicana de la Catalunya Nord, amb l´elecció de Joan Ridaura com a nou president de la federació regional. Ridaura, membre actiu de diverses associacions culturals catalanes, va substituir Narcís Duran, que no tornava a presentar-se al càrrec. El nou president va manifestar que el seu primer objectiu seria “treballar amb més presència en el terreny i en els diferents conflictes que poden afectar la Catalunya Nord, i aprofitar també el foment de les relacions amb les comarques veïnes de l´Alt Empordà i la Baixa Cerdanya’.