Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Biografia

Any 2012

Imprimir    Recomanar article
Francesc Pujols

Francesc Pujols

Francesc Pujols

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Filòsofs, pensadors, humanistes (30)
Personatges Personatges
Francesc Cambó (6)
Joan Maragall (9)
Josep Pla (17)
Salvador Dalí (26)
Entitats Entitats
Ateneu Barcelonès (23)
Jocs Florals de la Llengua Catalana (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Martorell (39)
468 lectures d'aquest article
70 impressions d'aquest article
Francesc Pujols, guia del pensament català genuí
Escriptor i filòsof




Elisabet Borreda Díaz - @eliborreda

Francesc Pujols i Morgades va néixer al cor de Barcelona, al número 19, tercer pis, segona porta, de la plaça Reial el matí del 8 d'agost de 1882. Fill d'una família benestant, el seu pare -que va morir quan ell només tenia 4 anys- era procurador de tribunals i la seva mare, filla de Vilafranca del Penedès, era de la família del bisbe Morgades.

Amb Jacint Verdaguer i Joan Maragall com a referents, quan era estudiant de batxillerat va començar a fer poesia i als 18 anys va tenir el seu primer guardó: va obtenir la Flor Natural -concedida pel poeta Maragall, el seu “pare espiritual i el millor dels amics- amb Idil·li i un primer accèssit amb Balada de les festes als Jocs Florals de Barcelona. Dos anys després va publicar El llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, amb pròleg de Joan Maragall el qual veia en Pujols un representant de “la paraula viva”. En aquell mateix any, el 1904, va fer la seva primera conferència sobre el pintor Marian Pidelaserra en el vell Ateneu Barcelonès, un espai que ja freqüentava des de feia anys com també Els Quatre Gats i altres llocs de trobada d'artistes i lletraferits, entre ells el crític Rafael Moragas, Moraguetes. Dins de l'Ateneu hi havia, tal com el mateix Pujols va descriure, “un problema plantejat, fenomenal: el catalanisme”. Allà coincidí amb Eugeni d'Ors treballant amb el Glosari, Josep Carner amb Els fruits saborosos i Enric Prat de la Riba amb La nacionalitat catalana. Quan el 1906 tots ells van publicar les respectives obres, Pujols, sota el pseudònim d'Augusto de Altozanos, va fer-ho amb El nuevo Pascual o la prostitución, una novel•la escrita en un castellà traduït literalment del català, com a resposta a la transformació d'Espanya. I amb el mateix pseudònim va publicar l'opuscle El mal del separatismo catalán.

L'any 1907 va viatjar a Madrid i va aprofundir els seus estudis pictòrics -amb les obres del Museo del Prado- i filosòfics a través de Plató i Aristòtil, Sòfocles, Esquil i Eurípides, Marc Aureli i Sèneca, Plotí, Sant Agustí i Sant Tomàs i Ramon Llull, el seu “mestre” de sempre. Allí també va conèixer el polític Francesc Cambó. A partir del 1908 i ja tornat a Barcelona va freqüentar de nou la Penya l'Ateneu Barcelonès, del qual en va ser nomenat secretari l'any 1924 quan Pompeu Fabra n'era el president, i va impulsar l'agrupació Les Arts i els Artistes de Barcelona. Aquell mateix any va ser un dels fundadors del setmanari artístic i satíric Papitu, on publicaven els millors dibuixants catalans de l'època. A partir de 1911 passà a dirigir-lo -fins el 1914- i a publicar-hi diversos articles, entre ells el fulletó La tardor barcelonina.

Mentrestant, però, Pujols va tenir una trajectòria acadèmica paral·lela -d'acord amb el seu tarannà polifacètic-: començà a fer de crític d'art a Picarol, La Revista Nova i Vell i Nou amb “frases curtes i martellejades passades pel trinxador”, tal com ell mateix s'ho va autodefinir, i amb els seus coneixements filosòfics començà a tramar un sistema filosòfic. El resultat es va veure l'any 1918 amb la publicació de Concepte General de la Ciència Catalana, base de la seva filosofia, herència de les teories de Ramon Llull, i que reclama la “catalanització del món”. Una obra que no va deixar a ningú indiferent i que conté la seva cèlebre profecia: “Perquè els catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que ser milionari [...] Quan Catalunya sigui reina i mestra del món, la nostra reputació serà a tals cimeres, que molts catalans no gosaran dir el seu origen i es faran passar per estrangers”.

A partir d'aquest moment Pujols va bastir un sistema filosòfic i religiós anomenat primerament Sumpèctica o Ciència del Concret, més tard Hiparxiologia o Ciència de l'Existència i, finalment, Pantologia o Ciència del Tot. En els anys successius en el camp de la filosofia va escriure L'evolució i els principis immutables (1921) i Hiparxiologia o Ritual de la Religió Catalana (1937) i en el de la crítica d'art La visió artística i religosa d'en Gaudí (1927), a través de la qual eleva “el poeta de la pedra” al cel, d'acord amb la defensa que havia fet de l'arquitecte des dels inicis. Salvador Dalí, captivat per la filosofia de Pujols, li va traduir aquest llibre al francès, l'any 1960 va pintar l'obra Cel Hiparxiològic, el 1975 va publicar el llibre Pujols per Dalí, una mena de recull de les seves converses amb Pujols, i finalment va erigir un monument al filòsof davant l'entrada del seu Teatre-Museu de Figueres.

L'any 1926, però, Francesc Pujols havia canviat Barcelona per la Torre de les Hores de Martorell i havia publicat Història de l'Hegemonia Catalana en la Política Espanyola. Ja instal•lat al Baix Llobregat va mantenir llargues xerrades amb Josep Pla que queden plasmades a El sistema de Francesc Pujols. Manual d'Hiparxiologia de l'escriptor empordanès. Uns anys més tard Pujols va publicar diverses obres de caire polític com La solució Cambó (1931) -un llibre autoentrevista sobre les esquizofrènies catalanes i així, amb l'arribada de la República, trobem el Pujols més periodístic, més mediàtic i més citat- o El problema peninsular (1935). L'any 1937, vidu, amb la mare acabada de morir i amb el seu fill Faust al front de la guerra, Francesc Pujols va quedar aïllat a Martorell.

Amb el desenllaç de la Guerra Civil, l'any 1939, Pujols li digué a Pla: “Ja deu saber que jo sóc l'autor d'una frase que tingué molt d'èxit [...] ara li afegiré que no solament no tindrem res pagat, sinó que tot el que fem ens costarà caríssim”. Aquell mateix any s'exilià a Prada de Conflent sota l'hospitalitat de Pau Casals i més tard va passar a la Residence dels Intellectuels Catalans de Montpeller on va disertar davant de joves intel·lectuals com el polític Heribert Barrera o l'escriptor Artur Bladé i Desumvila, el qual va publicar la seva biografia: Francesc Pujols per ell mateix (1967).

El 21 de gener del 1942 va tornar a Catalunya, va passar un mes internat a la presó Model de Barcelona, va publicar a Destino i a Gran Via, i el 13 de febrer de 1962 la tuberculosi que havia contret el 1956 va véncer-lo i va morir a la Torre de les Hores, seu actual de la Fundació Francesc Pujols. El seu record persisteix en les seves obres, en l'Anecdotologi de Francesc Pujols de l'historiador de Martorell Isidre Clopas i a la frase cisellada en pedra a l'entrada del Museu Dalí de Figueres: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il•lusos enterradors”.