Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Joseph Ratzinger, el Papa Benet XVI

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eclesiàstics i religiosos (130)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Giovanni Battista Montini (5)
Josef Alois Ratzinger (41)
Karol Józef Wojtyła (186)
Entitats Entitats
El Vaticà (67)
25 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Benet XVI (Joseph Ratzinger)
Església
El 19 d’abril, en el segon dia del conclave convocat per escollir el nou cap de l’església catòlica després de la mort de Joan Pau II, els 115 cardenals reunits a la capella Sixtina van escollir, a la quarta votació, el cardenal Joseph Ratzinger, com a nou pontífex.

Fins llavors degà del Col·legi Cardenalici, el nou Papa –el 265è de la hisòria- es va presentar com un “simple i humil treballador de la vinya del Senyor” i va escollir el nom de Benet XVI.

Ratzinger era vist com el guardià de l’ortodòxia més estricta i se’l presentava com l’home del “no”: no al sacerdoci de les dones, no al reconeixement de la homosexualitat com a opció de la personalitat humana; no, per tant, al reconeixement dels matrimonis gais; no al laïcisme com a nova religió contemporània; no al relativisme cultural i no fins i tot a qualsevol passió excessiva per la música rock. Això va fer que teòlegs progressistes i representants dels catòlics renovadors veiessin en l’elecció de Ratzinger una decisió de mantenir l’església ancorada en el conservadorisme. Aquesta reacció contrastava amb les mostres de satisfacció dels representants de l’església catòlica i les dels caps d’estat i de govern d’arreu del món que van enviar felicitacions al nou pontífex, amb el desig que mantingués la cooperació i el diàleg que s’havia establert amb l’anterior pontificat. El mateix missatge que van fer arribar els representants de les diferents confessions de tot el món.

Joseph Aloysius Ratzinger va néixer el 16 d’abril de1927 a Marktl am Inn, a la Baixa Baviera, a la diòcesi alemanya de Passau, era fill d’un comissari de policia hereu d’una família pagesa. Es va criar en un ambient molt humil i, durant una temporada, ni tant sols va poder anar a l’escola i el seu pare li feia de mestre.

Quan va complir 16 anys, el 1943, va ser cridat a files per formar part de les lleves obligatòries de les Joventuts Hitlerianes i va ser destinat a la defensa antiaèria d’una fàbrica de la BMW prop de Munic.

Destinat a un batalló d’infanteria a Hongria, va desertar l’abril de 1944. El 1945 va ser empresonat per poc temps pels aliats en un camp de presoners de guerra. Igual que Joan Pau II, Ratzinger va patir el nazisme i va experimentar la passivitat de la jerarquia de l’església catòlica d’aquell temps davant la barbàrie de l’holocaust. L’experiència de la guerra va ser l’origen de la seva vocació religiosa i intel·lectual. L’any 1951 va ser ordenat sacerdot i, dos anys després, es va doctorar en Teologia a Tubinga, per dedicar-se immediatament a la docència. Va estudiar Filosofia i Teologia a les universitats de Munic i Frisinga i va ser professor a la Universitat de Bonn entre els anys 1959 i 1963. Després, va ser enviat a la Universitat de Munster. L’any 1966 li va ser concedida una càtedra de Teologia a la Universitat de Turíngia. L’ambient liberal d’aquesta universitat i les revoltes estudiantils de finals dels seixanta el van impressionar profundament i van suposar un gir en el seu pensament cap a un vessant molt més conservador, reflectit en obres com Introducció al cristianisme (1968) i Informe sobre la fe (1972). L’any 1969 va ensenyar a la Universitat de Ratisbona, a Baviera.

El 1972 va fundar, juntament amb Hans Urs von Balthasari Henri de Lubac, la publicació teològica Communio que va esdevenir una de les publicacions catòliques més influents. Tot i haver participat en les sessions del Concili Vaticà II, es va manifestar en contra de l’obertura endegada a l’església en el postconcili, per mitjà d’una famosa conferència Perquè encara sóc a l’Església, del maig de 1977.

Aquell mateix any, Pau VI el va nomenar arquebisbe de Munic, i un mes després cardenal, fet que li va permetre estar en l’elecció dels papes Joan Pau I i Joan Pau II el 1978. El 1981, el Papa Joan Pau II el va nomenar prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe, entitat successora de l’antic Sant Ofici. Des d’aquest càrrec, Ratzinger va entrar en directe polèmica amb els més destacats intel·lectuals opositors de l’església oficial, Leonardo Boff, creador de l’anomenada Teologia de l’Alliberament, i Hans Küng. Tots dos van ser condemnats per Ratzinger que va qualificar les seves idees d’equivocades i perilloses. En la mateixa línia, Ratzinger va criticar la nova teologia asiàtica, que considerava excessivament sincrètica.

Ratzinger es va convertir en la mà dreta de Joan Pau II i un dels seus col.laboradors més íntims. Durant el últims dies del pontificat de Joan Pau II, va assumir la majoria de funcions en la direcció del Vaticà, que reprendria ben poc després ja com a nou Sant Pare.