Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Antoni Deig

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eclesiàstics i religiosos (130)
Personatges Personatges
Antoni Deig (21)
Giovanni Battista Montini (5)
Jaume Traserra (3)
Ricard Maria Carles (58)
Entitats Entitats
Bisbat de Solsona (4)
Universitat Catalana d´Estiu (61)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Manresa (36)
Navàs (2)
Solsona (10)
210 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Antoni Deig (1926-2003)
Església catalana
El 12 d’agost del 2003, el bisbe emèrit de Solsona, Antoni Deig, va morir als 77 anys a la unitat de cures intensives de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, després de quinze dies d’internament i d’haver estat operat dues vegades d’un càncer a l’estómac. Deig va ser bisbe de Solsona entre els anys 1990 i 2001, durant els quals va fer bandera de la defensa de la llengua i la cultura catalanes, i va protagonitzar alguns enfrontaments amb la jerarquia de l’Església per la seva idea de crear una conferència episcopal catalana separada de l’espanyola. Fruit de la seva popularitat, Deig va intervenir sovint en diversos mitjans de comunicació i va impartir conferències arreu del país, algunes de les quals recollides en el llibre El nacionalisme és pecat?(1995). També va publicar dos llibres d’entrevistes: Què pensa Antoni Deig (1996) i Creients i no creients, Francesc Romeu conversa amb Antoni Deig i Jordi Coca (2002). A més, com a poeta va publicar D’uns i d’altres (1976), O, Menorca, Menorca (1982) i Nadal de Nadales (1990), entre altres poemaris.

Antoni Deig i Clotet va néixer a Navàs l’11 de març del 1926, fill d’una família treballadora del poble. Va fer els seus estudis eclesiàstics al seminari de Solsona i va cursar la llicenciatura en dret canònic a la Universitat de Salamanca.

Ordenat sacerdot l’any 1949 pel bisbe Vicent Enrique Tarancón, el 1952 es va convertir en secretari particular del bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló Josep Pont i Gol, a qui ell considerava el seu mestre i de qui havia après l’estil obert, dialogant, proper, renovador, evangelitzador i participatiu que va caracteritzar la seva tasca. Entre 1970 i 1977 va estar de secretari de Pont i Gol a l’arquebisbat de Tarragona. El 1977 va ser nomenat bisbe de Menorca pel papa Pau VI. Des d’aquest càrrec, va introduir un nou estil episcopal i va ser propulsor de la província eclesiàstica de les Balears, fita que encara no s’ha aconseguit, ja que les Illes segueixen formant part de la província eclesiàstica de València. Igualment, va contribuir a disminuir les barreres que tradicionalment separaven les diverses illes i també va deixar empremta a Mallorca.

El 1990 va fer-se càrrec de la diòcesi de Solsona, des d’on Deig es va convertir en l’impulsor del projecte de creació d’una conferència episcopal catalana i va expressar obertament el seu tarannà nacionalista, que ell mai no separava de les seves conviccions cristianes ni del seu paper de pastor de l’Església.

La seva visió de l’Església i del país queda recollida en algunes pastorals editades en la seva etapa de bisbe solsoní i especialment en la conferència que va pronunciar l’estiu del 1991 a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, titulada Reestructuració de l’Església als Països Catalans A partir d’aquell moment, amb la reivindicació d’una conferència episcopal catalana, la polèmica va estar servida i es va traslladar al Concili Provincial Tarraconense (1995), que previsiblement havia de conduir a l’aprovació d’una Regió Eclesiàstica Tarraconense.

Jubilat el 2001, es va traslladar a viure al costat de la seva família a Navàs, on duia una vida retirada, marcada ja per la malaltia que el va dur a la mort el 12 d’agost.

La capella ardent de Deig va ser vetllada a la catedral de Solsona, on el dia 14 a les 12 del migdia es van celebrar els funerals. La cerimònia religiosa va ser oficiada pel titular del bisbat, Jaume Traserra, acompanyat de l’arquebisbe de Tarragona, Lluís Martínez Sistach, i l’arquebisbe emèrit d’Urgell, Joan Martí Alanis, i envoltat de la majoria de bisbes de les diòcesis catalanes, tret de l’arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, l’absència del qual va ser interpretada com la darrera escenificació de les discrepàncies que havien mantingut en vida tots dos bisbes. Durant l’homilia, Traserra va destacar la figura de Deig i va assegurar que “el seu amor a la llengua, al nostre país, a les seves institucions i costums, el feien valent en la defensa dels drets i llibertats que els pertoquen, i mai va considerar que el seu capteniment fos impropi de la seva condició d’home d’Església”.

El president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i el del Parlament, Joan Rigol, van encapçalar la representació política, juntament amb diversos consellers i destacats membres del PSC, CiU, institucions locals i comarcals i diverses entitats cíviques del país. Un dels moments més emotius de la cerimònia va ser quan un grup de laics van cobrir el fèretre amb una senyera en el moment de la comunió, un gest que va ser rebut amb un fort aplaudiment per part de tots els assistents. Antoni Deig va ser enterrat al davant de l’altar de la catedral de Solsona mentre el públic cantava Els Segadors.