Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Antoni Deig, un dels bisbes més estimats a Catalunya, va morir el 12 d'agost a Manresa.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Antoni Deig (21)
Antonio María Rouco Varela (23)
Joan Enric Vives i Sícilia (18)
Joan Martí Alanis (18)
Josep Maria Guix (16)
Ricard Maria Carles (58)
Romà Casanova (6)
Entitats Entitats
Bisbat de Girona (4)
Bisbat de Lleida (38)
Bisbat de Solsona (4)
Bisbat de Tarragona (4)
Bisbat de Vic (4)
Bisbat d`Urgell (9)
Catòlics per una Església Participativa i Plural (2)
Confederació de Fòrums de Capellans de Catalunya (2)
Conferència Episcopal Espanyola (65)
El Vaticà (67)
Església Plural (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
La Seu d´Urgell (16)
Manresa (36)
46 lectures d'aquest article
29 impressions d'aquest article
Any de comiats
Església catalana
El 21 de novembre del 2003 la Conferència Episcopal Espanyola, després d’estar cinc dies reunida sota la presidència d’Antonio María Rouco, va ajornar un cop més la votació per aprovar la reforma dels estatuts de l’episcopat espanyol, pas previ per l’acceptació definitiva de la regió eclesiàstica catalana. Un cop més, l’aspiració manifestada per l’Església catalana de poder disposar d’òrgans de govern propis quedava encallada. El Vaticà ja havia aigualit la reivindicació d’una conferència episcopal pròpia, però fins i tot la possibilitat que Catalunya disposés d’una certa autonomia era frenada per Madrid.

El 1992, el bisbe Antoni Maria Deig va proposar la creació d’una conferència episcopal catalana independent de l’espanyola. Davant la dificultat d’aconseguir aquest objectiu, el 1995 el concili català va començar a debatre la possibilitat d’establir un nou ordenament administratiu eclesiàstic mantenint els lligams amb la Conferència Episcopal Espanyola. El 1996, Roma va aprovar les resolucions del concili català, però no va ser fins al 1998 que la proposta de regió eclesiàstica catalana va arribar a Madrid per ser estudiada.

L’any 2001, la Conferència Episcopal Espanyola va aprovar els estatuts de la futura Regió Episcopal Tarraconense (nom oficial que finalment prendria l’òrgan de govern de l’Església catalana), però el Vaticà va fer notar que per oficialitzar aquesta fórmula jurídica única a l’Estat espanyol calia reformar també els estatuts de la Conferència Episcopal Espanyola i aquesta era la tasca encara pendent a finals del 2003.

La constitució de la regió eclesiàstica catalana reconeixeria una certa autonomia dels bisbats catalans respecte a Madrid i permetria la coordinació entre els bisbats de Girona, Urgell, Solsona, Lleida, Tortosa, Vic, Barcelona i Tarragona, que, des de feia 30 anys, mantenien un treball conjunt en catequesi, seminaris, ajut social, ensenyament i altres aspectes de la vida eclesial.

Aquest enèsim ajornament de la creació de la regió eclesiàstica catalana va arribar en un moment especialment complicat per a l’Església catalana, que vivia una situació interna tensa a causa del retard del nomenament per part del Vaticà d’un nou arquebisbe de Barcelona. El cardenal Ricard Maria Carles, de 77 anys, havia d’haver estat reemplaçat, ja que feia més de dos anys que havia complert l’edat de jubilació, però el Vaticà no havia acabat de decidir-se entre la possibilitat de nomenar un arquebisbe ben vist per Carles o un que seguís la línia més catalanista i de base que dominava a les altres diòcesis catalanes.

Tot i el retard vaticà, Ricard Maria Carles i Gordo (València, 24 de setembre del 1926) es va acomiadar d’una manera oficiosa el 30 de novembre dels fidels de l’arquebisbat de Barcelona en una cerimònia celebrada al Palau Sant Jordi davant 10.000 persones. Aquesta concentració pretenia contrarestar les nombroses preses de posició crítiques amb Ricard Maria Carles que havien fet públiques nombroses organitzacions catòliques i bona part del clergat de Barcelona, que li retreia la falta de diàleg en el govern de la diòcesi. L’allunyament entre força preveres i la cúria va caracteritzar els últims anys de Carles. El col·lectiu de fidels Església Plural va valorar de forma “negativa” la tasca de Carles a l’arquebisbat recordant que el seu nomenament ja va implicar “un gir conservador i espanyolista”.

El cert és que durant l’etapa Carles l’Església de Barcelona, i la catalana en general, havia experimentat una profunda divisió, que feia encara més difícil l’elecció d’un arquebisbe acceptable per tothom. Aquesta divisió es va fer pública arran de la mort del bisbe emèrit de Solsona, Antoni Deig, el 12 d’agost a la unitat de cures intensives de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. El seu funeral va ser una manifestació explícita de catalanisme i no va comptar amb la presència del cardenal Carles, que, oficialment, era de vacances. Deig va ser bisbe de Solsona entre els anys 1990 i 2001. Durant aquest període va fer bandera de la defensa de la llengua i la cultura catalanes i va protagonitzar alguns enfrontaments amb la jerarquia de l’Església espanyola per la seva idea de crear una conferència episcopal catalana separada de l’espanyola.

També va ser polèmic el procés d’elecció de Romà Casanova com a nou bisbe de Vic, al juny, com a substitut de Josep Maria Guix. Aquest nomenament va rebre fortes crítiques per part del grup de capellans anomenat Fòrum Transversal, que aglutinava mig centenar de capellans de tot el bisbat de Vic i que criticava que no s’hagués tingut en compte l’opinió de la diòcesi. Casanova havia estat recomanat pel cardenal arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, que havia dut a terme una política de promoció dels seus col·laboradors a les diferents vacants episcopals catalanes. La presa de possessió de Casanova, el 14 de setembre del 2003, a la catedral de Vic va ser polèmica, ja que un grup de cristians adscrits a l’entitat Catòlics per una Església Participativa i Plural va convocar a les portes de la catedral una concentració silenciosa de protesta contra les “maniobres del cardenal Carles a l’esquena dels altres bisbes de Catalunya” Els manifestants portaven pancartes amb lemes com ara L’Església catalana existeix, Rouco i Carles, botxins de l’Església catalana, Prou bisbes imposats i Prou nomenaments estil Carles.

Davant aquest conjunt de problemes de l’Església catalana quatre agrupacions crítiques van començar a coordinar les seves activitats: el Fòrum Oriol de l’arquebisbat de Barcelona, el Fòrum Joan Alsina de Girona, el Transversal de Vic i l’Ondara de Solsona. Tots quatre van manifestar la voluntat de treballar plegats perquè l’Església “estigui més atenta a les realitats específiques de Catalunya i sigui més oberta i dialogant amb altres col·lectius”.

En un clima completament diferent es va produir, el 12 de maig a la Seu d’Urgell, el relleu de l’arquebisbe Joan Martí Alanis per Joan Enric Vives, que va esdevenir nou bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra. Precisament, Vives va anunciar, després de la presa de possessió, que no seria un copríncep passiu i que tenia la intenció de multiplicar les seves visites a Andorra, tant per assistir a actes culturals com per contactar amb representants del món polític, empresarial, financer i associatiu.