Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Lluís Martínez Sistach, nou bisbe de Barcelona en substitució de Ricard Maria Carles

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cultura catalana (416)
Eclesiàstics i religiosos (130)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Agustí Cortés Soriano (9)
Cassià Maria Just (7)
Giovanni Batista Re (3)
Ignasi Fossas (1)
Jaume Pujol (7)
Joan Carrera (9)
Josep Ángel Saiz Meneses (10)
Karol Józef Wojtyła (186)
Lluís Martínez Sistach (36)
Narcís Jubany (8)
Ricard Maria Carles (58)
Sergi Gordo (1)
Entitats Entitats
Arquebisbat de Barcelona (12)
Bisbat de Tarragona (4)
Comunitat Benedictina de Montserrat (6)
54 lectures d'aquest article
65 impressions d'aquest article
El final de l’era Carles
Església catalana
El 6 de maig del 2004 la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) va aprovar la reforma dels seus estatuts, fent possible així la constitució de la Conferència Episcopal Tarraconense, que agrupava les vuit diòcesis catalanes: Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell, Vic i les arxidiòcesis de Tarragona i Barcelona. La regió eclesiàstica catalana adquiria finalment personalitat jurídica pròpia i seria governada per l’Assemblea Episcopal Tarraconense, integrada per tots els bisbes de Catalunya. Regió i Assemblea serien presidides alternativament per períodes de quatre anys, començant en primer lloc per l’arquebisbe de Tarragona i després per l’arquebisbe de Barcelona. S’arribava així al final d’un procés que havia durat anys i que havia començat amb unes expectatives de disposar de molt més poder propi del que finalment es va aconseguir.

La història d’aquest procés es remunta al 15 de febrer del 1969 quan els set bisbats de la província eclesiàstica Tarraconense, tots els catalans menys el de Barcelona, es van constituir en Conferència Episcopal presidida per l’arquebisbe de Tarragona. 25 anys després es va poder celebrar el primer concili de l’Església catalana, amb la participació de Barcelona, d’on va sorgir la demanda d’un Conferència Episcopal Catalana. El 4 de juny del 1995 es facilitava que els bisbes catalans prenguessin resolucions d’obligat compliment per a tots els bisbats de Catalunya.

Però la Santa Seu va deixar clar que no es podia anar gaire més enllà i que, en qualsevol cas, els bisbes catalans havien de seguir formant part de la Conferència Episcopal Espanyola i no podrien tenir relació directa amb la Santa Seu. El 20 de febrer del 1998, el cardenal Ricard Maria Carles va proposar a Joan Pau II la creació d’una regió eclesiàstica a Catalunya amb poders limitats. El 15 de juliol del 1998 els bisbes catalans van aprovar els estatuts de la regió eclesiàstica, però no va ser fins al febrer del 2001 que la comissió permanent de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) va donar el vistiplau als estatuts de la regió i el 22 de novembre del 2001 la va aprovar finalment. El febrer del 2003 la Santa Seu va donar el seu vistiplau a la fórmula, però assenyalava que per fer-la realitat calia un canvi en els estatuts de la CEE, que, finalment, es va produir el 2004.

L’aprovació de l’autonomia de l’Església catalana va ser, doncs, una notícia agredolça, i així, mentre el portaveu del monestir de Montserrat, Ignasi Fossas, es va mostrar molt complagut perquè “la regió serà l’assoliment d’un objectiu llargament esperat que té l’origen en el Concili Provincial Tarraconense i que ens recorda les il·lusions desvetllades en aquell concili”, altres veus eclesiàstiques, com els fòrums de capellans Oriol, Joan Alsina i Ondara, van considerar que, a la pràctica, la regió eclesiàstica no serviria per a gairebé res, perquè l’Església catalana continuaria depenent de Madrid.

Però la creació de la regió eclesiàstica catalana va quedar en segon pla després que a finals de maig es conegués que el Vaticà planejava dividir la diòcesi de Barcelona en tres de més petites, en el marc de la successió del cardenal Ricard Maria Carles. Davant la impopularitat dels candidats que el mateix Carles havia presentat per substituir-lo, es va optar per una divisió que podia donar joc a les diverses tendències que s’havien anat consolidant els anys anteriors dins l’Església catalana. La decisió de dividir Barcelona va caure com una bomba en els sectors més dinàmics del clergat català. L’11 de juny, en una acció sense precedents en els trenta anys anteriors, uns dos-cents capellans es van concentrar al pati del Palau Episcopal de Barcelona per protestar per l’anunciada partició del bisbat de Barcelona i reclamar al Vaticà que aturés aquest projecte i nomenés un únic successor de Ricard Maria Carles al capdavant de l’arxidiòcesi. Entre els manifestants hi havia representants de totes les tendències eclesials, que van fer arribar la seva protesta per carta al cardenal Giovanni Battista Re, prefecte de la Congregació dels Bisbes i artífex del projecte de divisió de la diòcesi. Pocs dies després, el dia 14 de juny, la Confederació de Fòrums de Capellans que integra capellans del Fòrum Oriol de Barcelona, el Joan Alsina de Girona, l’Ondara de Solsona i el Transversal de Vic, van manifestar la seva oposició a la partició de la diòcesi de Barcelona. Per aquests col·lectius, qualsevol modificació dels límits de Barcelona afectava el conjunt de l’Església catalana i posava en perill la seva unitat i la feina conjunta. Per altra banda, 32 capellans de les parròquies del Penedès, l’Anoia i el Garraf van signar una carta també adreçada al cardenal Re. Els capellans constataven que la partició era perjudicial per al bisbat i desaprovaven la manera com s’havia pres la decisió.

Tot i les protestes, el 15 de juny el Vaticà va aprovar formalment la divisió en tres de la diòcesi de Barcelona. Els nous bisbats quedaven repartits de la següent manera: el de Barcelona incloïa les parròquies del Barcelonès i del Maresme, el de Terrassa tot el Vallès i el de Sant Feliu de Llobregat les parròquies del Baix Llobregat, el Penedès, el Garraf i l’Anoia. Els tres bisbats quedaven agrupats en una nova província eclesiàstica amb l’arquebisbat de Barcelona com a seu metropolitana. Per altra banda, el Vaticà anunciava que l’arquebisbe de Tarragona, Lluís Martínez Sistach, seria el nou titular de Barcelona en substitució de Ricard Maria Carles. Per a la nova diòcesi de Terrassa va ser nomenat el bisbe auxiliar de Barcelona Josep Àngel Saiz i, per a la de Sant Feliu, el valencià i bisbe d’Eivissa Agustí Cortés. Mentre que per cobrir la vacant de Tarragona el Papa va nomenar Jaume Pujol, de l’Opus Dei.
El 19 de juny uns 1.500 catòlics convocats per la Taula d’Entitats Catòliques de Barcelona es van manifestar davant la catedral de la ciutat per expressar el seu rebuig a la divisió de la diòcesi i a la forma com s’havien realitzat aquests nomenaments. A la concentració hi van participar capellans regulars, i va haver-hi també una presència significativa de religiosos d’ordes com els claretians, els jesuïtes, els escolapis i els salesians, a més de persones representatives de diverses institucions vinculades amb l’Església. En el manifest llegit durant la concentració es considerava “inoportú, inapropiat i absolutament negatiu” que la divisió de Barcelona i la creació de les dues noves diòcesis coincidissin amb el nomenament del nou arquebisbe de Barcelona.

L’exabat de Montserrat Cassià Maria Just va comparar els nous nomenaments episcopals a Catalunya i la manera com s’havia dividit la diòcesi de Barcelona amb el tracte que va rebre l’Església catalana durant el franquisme. Les crítiques del pare Cassià es van recollir en un text que va adreçar a l’entitat Església Plural. A més, Cassià també va recordar que “sovint per motius polítics ens han enviat pastors forasters, amb intents colonitzadors. Durant les dues llargues dictadures del segle XX els nostres millors bisbes i preveres han estat calumniats i perseguits”.

Encara en plena polèmica, el 27 de juny el cardenal Ricard Maria Carles es va acomiadar de la diòcesi de Barcelona, on havia estat exercint durant 14 anys. Va ser nomenat pel Sant Pare el 23 de març de l’any 1990, i el 27 de maig del 1990 va prendre possessió del càrrec a la catedral de Barcelona en substitució de l’arquebisbe Narcís Jubany. En la cerimònia de comiat, celebrada a la basílica de Santa Maria del Mar, Carles es va trobar amb centenars de fidels i 150 capellans. En la seva homilia, començada en català i acabada en castellà, no va fer cap referència directa als últims polèmics episodis de la divisió de les tres diòcesis, però va destacar que la “missió no ha estat fàcil”. Durant aquesta homilia Carles va demanar fidelitat al nou arquebisbe, Lluís Martínez Sistach.
Un nou motiu de crítica que va haver d’afrontar l’Església catalana va ser la nova residència de l’arquebisbe emèrit de Barcelona, Ricard Maria Carles, que després de la seva jubilació es va traslladar a viure en un palauet modernista a la part alta de Barcelona. Les crítiques van arribar fins al papa Joan Pau II.

El 21 de desembre, l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va recuperar el model del cardenal Narcís Jubany per a l’estructuració territorial i del govern de l’arxidiòcesi. La nova arxidiòcesi de Barcelona estava organitzada en quatre zones pastorals. Al capdavant de cada zona pastoral havia un capellà que seria nomenat vicari episcopal. El nou consell de govern, presidit per Martínez Sistach, estaria format pels quatre vicaris episcopals, el bisbe auxiliar i vicari general, Joan Carrera, i el secretari general, Sergi Gordo. Martínez Sistach comunicava la desaparició de les delegacions generals que havia creat el cardenal Ricard Maria Carles. Entre les àrees que estaven pendents de resoldre’s, una de les més significatives era l’equip d’economia.