Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Ricard Maria Carles havia de continuar dos anys més al càrrec

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Gènere, dones (87)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Carles Soler i Perdigó (11)
Fernando Sebastián (5)
Francesc Xavier Ciuraneta (23)
Jaume Camprodon (10)
Joan Enric Vives i Sícilia (18)
Joan Martí Alanis (18)
Josep Maria Guix (16)
Karol Józef Wojtyła (186)
Pere Casaldàliga (3)
Ricard Maria Carles (58)
Entitats Entitats
Col·lectiu de Dones en l´Església de Girona (2)
Conferència Episcopal Espanyola (65)
El Vaticà (67)
Fòrum Joan Alsina (3)
Xarxa Cristiana de la diòcesi de Girona (2)
46 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Jubilacions de bisbes i reivindicacions de feligresos
Església catalana
El 2002, l´actualitat de l´Església catalana va estar marcada per la propera jubilació dels bisbes de les diòcesis de Barcelona, Vic i Urgell, i pel protagonisme aconseguit pels moviments cristians de base que reivindicaven la necessitat de preservar la catalanitat de l´Església del país, així com la conveniència de modernitzar les seves estructures i esquemes de funcionament.

L´arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, que havia accedit al càrrec el 23 de març del 1990, ja havia complert 75 anys el 24 de setembre del 2001, però el Papa va decidir la seva continuïtat durant un període mínim de dos anys, tenint en compte, a més, que Carles era l´únic cardenal català i que com a tal tenia dret a exercir fins als 80 anys i a participar, si es donava la circumstància, en un conclave per a l´elecció d´un nou Papa. El 26 de febrer del 2002 es va produir la substitució de Ricard Maria Carles en la vicepresidència de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) per l´arquebisbe de Pamplona, Fernando Sebastián.

El bisbe d´Urgell, Joan Martí Alanis, que va complir els 75 anys –la data de la jubilació– el 29 de novembre del 2003, ja va conèixer el seu substitut en la persona del bisbe de la diòcesi barcelonina Joan Enric Vives, de 53 anys, mentre que el bisbe de Vic, Josep Maria Guix, que va complir els 75 anys el 19 de desembre del 2002 encara no tenia designat successor, si bé sí que se sabia que hauria de ser català i capaç de continuar amb la tasca desenvolupada per Guix. Josep Maria Guix, precisament, va rebre el seu particular homenatge el 14 d´octubre amb motiu de l´arribada a Vic de 600 capellans procedents d´arreu dels Països Catalans, inclòs el bisbe de Perpinyà André Fort, per participar en la commemoració del centenari de la mort de mossèn Jacint Verdaguer.

El novembre del 2002, també va estar d´actualitat el bisbe emèrit de Girona Jaume Camprodon, que feia un any que havia deixat la diòcesi per jubilació i havia estat substituït per Carles Soler, al refusar la Creu de Sant Jordi que la Generalitat de Catalunya volia atorgar-li. Camprodon ho va justificar dient que, tal com havia postulat en el seu temps el cardenal Francesc Vidal i Barraques, la millor distinció que podia rebre un capellà era la creu pectoral de bisbe.

Pel que fa a la feligresia, el 6 de març del 2002 va aparèixer a Girona el document Perfils de l´Església que anem construint, elaborat pel Fòrum Joan Alsina, que havia estat constituït tres anys enrere com un espai obert a la reflexió en la línia inaugurada pel Concili Vaticà II. Així, el Fòrum Joan Alsina cercava la renovació de les comunitats cristianes del país i la participació plena de tots els fidels en l´Església. El fòrum estava adherit a la Xarxa Cristiana de la Diòcesi de Girona, el seu manifest va ser signat per un total de 71 capellans i entre les seves propostes destacava la del celibat opcional, la postulació favorable al sacerdoci femení i la declaració que totes les religions són veritables.

Dies més tard, el col·lectiu de Dones en l´Església de Girona, creat feia nou anys, va reclamar un canvi profund en la jerarquia, i es va adherir a les posicions del Fòrum Joan Alsina, i va reivindicar no només l´accés de les dones al ministeri sacerdotal, sinó una revisió d´abast en la consideració de la dona dins l´Església catòlica. Aquestes reivindicacions ja havien estat exposades el 1987 pel bisbe Pere Casaldàliga des de la diòcesi de São Félix do Anaguama, Brasil, quan va dir: “No trobo cap argument en el testament bíblic, ni teològic, que impedeixi els ministeris de la dona’. La idea del sacerdoci femení havia sorgit en el Concili Vaticà II, però va ser rebutjada finalment pel papa Joan Pau II en la seva carta apostòlica del 1994 Ordenatio sacerdotalis, on deia: “L´Església no té la facultat de conferir l´ordenació sacerdotal a les dones, i aquest dictamen ha de ser considerat definitiu per tots els fidels de l´Església’.

En l´àmbit patrimonial, el 6 de juliol del 2002 el Vaticà va ratificar la seva decisió de traslladar les obres d´art del bisbat de Lleida al bisbat de Barbastre-Montsó, amb motiu de la reordenació territorial decretada el 1995 per a 101 pobles de la Franja de Ponent, que van passar a dependre d´un bisbat a l´altre. D´aquesta manera, la Santa Seu desestimava el recurs presentat pel bisbe de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, que aportava documentació per demostrar que moltes de les peces reclamades eren originàries de Lleida. Anteriorment, la nunciatura vaticana espanyola ja havia resolt en favor de l´Aragó el 1998, decisió que va ser ratificada pel Vaticà mateix el 2001. Davant la decisió presa, el bisbat de Lleida va anunciar la continuïtat del litigi amb la presentació d´un procediment ad casum que demanaria que es tinguessin en compte les circumstàncies específiques del cas.