Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
El Gran Teatre del Liceu va ser escenari de la inauguració de la XV Trobada internacional interreligiosa

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Ahmed Cataro (2)
Andrea Riccardi (3)
Angelo Giuseppe Roncalli (8)
Antoni Deig (21)
Antonio Camacho (8)
Antonio Monteiro (1)
Carles Soler i Perdigó (11)
Francesc Xavier Ciuraneta (23)
Giovanni Maria Mastai Ferretti (3)
Jaume Camprodon (10)
Jaume Traserra (3)
Joan Clos (169)
Joan Piris Frigola (11)
Joan Enric Vives i Sícilia (18)
Joan Josep Omella (4)
Joan Martí Alanis (18)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Piqué (189)
Josep Ángel Saiz Meneses (10)
Karol Józef Wojtyła (186)
Lajos Kada (13)
Laurent Gbagbo (11)
Lluís Martínez Sistach (36)
Patriarca de Moscou Alexis II (3)
Ricard Maria Carles (58)
Roger Etchegaray (3)
Entitats Entitats
Conferència Episcopal Espanyola (65)
Gescartera (21)
Gran Teatre del Liceu de Barcelona (77)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Tarragona (69)
Barcelona (3483)
69 lectures d'aquest article
19 impressions d'aquest article
Per fi, la tarraconense
Església catòlica
El 22 de novembre del 2001, atenent una vella reivindicació de l’Església catalana, la Conferència Episcopal Espanyola va aprovar la constitució de la Regió Eclesiàstica Tarraconense, que aplegava les arxidiòcesis de Tarragona i Barcelona, és a dir, els vuit bisbats catalans, que incloïen totes les parròquies de Catalunya i d’Andorra i algunes parròquies del nord del País Valencià. La Tarraconense quedava sota la presidència alterna dels dos arquebisbes: el de Barcelona, Ricard Maria Carles, i el de Tarragona, Lluís Martínez Sistach.

Aquesta aprovació, encara no definitiva fins que no comptés amb l’aprovació formal del Vaticà, es va produir gairebé deu anys després que el bisbe de Solsona, Antoni Deig, proposés de crear una conferència episcopal pròpia, independent de Madrid, i tres anys després que l’Església catalana llancés la fórmula de la Regió Tarraconense. Una fórmula que reconeixia un cert grau d’autonomia al bisbats catalans però que els mantenia integrats a la Conferència Episcopal Espanyola.

Aquesta bona notícia per a l’Església catalana arribava després d’una de negativa el mes de maig, quan el Suprem Tribunal de la Nunciatura Apostòlica va informar el bisbat de Lleida que no acceptava el recurs contra un decret del 1998 del llavors nunci del Vaticà a Espanya (el monsenyor Lajos Kada, mort a Budapest el novembre del 2001), pel qual s’obligava Lleida a lliurar les obres d’art reclamades per la diòcesi de Barbastre-Montsó en un conflicte que es remuntava al 1995, quan 111 parròquies de la Franja van passar a integrar-se al bisbat de Barbastre-Montsó. Confirmant la sentència, el mes de setembre es va constituir a la nunciatura del Vaticà a Madrid la comissió que havia de decidir les obres d’art que s’haurien de lliurar a l’Aragó, formada pel nunci, Antonio Monteiro; el bisbe de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta,i el de Barbastre-Montsó, Juan José Omella.

Però l’any eclesial va estar marcat per les jubilacions, relleus i nomenaments de bisbes. Al març, el capellà valencià Joan Piris Frigola(Cullera, 1939) va ser designat nou bisbe de la diòcesi de Menorca en substitució de Francesc Xavier Ciuraneta, que passava a ocupar el bisbat de Lleida. Van seguir la presa de possessió el mes de juliol de Joan Enric Vivescom a nou bisbe coadjutor d’Urgell amb dret a successió del bisbe Joan Martí Alanis, que s’havia de jubilar als 75 anys, el comiat per jubilació d’Antoni Deigdel bisbat de Solsona el mes de setembre i la seva substitució pel que havia estat fins llavors bisbe auxiliar de Barcelona, Jaume Traserra, i el nomenament l’octubre de Carles Soler Perdigócom a nou bisbe de Girona en substitució de Jaume Camprodon, que es jubilava.

Aquestes jubilacions contrastaven amb la decisió del Vaticà de mantenir dos anys més en el càrrec l’arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, a qui també corresponia jubilar-se. El nomenament de Josep Àngel Sáiz Menesescom a nou bisbe auxiliar de Barcelona en substitució de Soler i Perdigóva ser interpretat per una part important dels catòlics catalans com la prova definitiva que a l’Església catalana s’havia imposat una línia més conservadora i menys compromesa amb el país que la dels anys anteriors.

És així com, quaranta anys després, va renéixer la campanya Volem bisbes catalans!Després de nombroses protestes entre la feligresia i el clergat català per la línia que prenien les coses, al desembre, un terç dels 639 capellans de l’arxidiòcesi de Barcelona va reclamar per escrit al cardenal Carlesque s’avingués a dialogar sobre la gestió de l’Església en la seva demarcació. La missiva va posar en evidència la crisi interna de l’arquebisbat i la reivindicació de fons perquè el Vaticà nomenés bisbes catalans sempre que es produís una vacant o una jubilació en els bisbats.

En un altre ordre de coses, Barcelona va viure el setembre del 2001 la celebració de la XV Trobada Internacional Interreligiosa organitzada per la Comunitat de Sant Egidi, el col·lectiu cristià especialitzat en la mediació en conflictes bèl·lics. L’acte inaugural, celebrat al Gran Teatre del Liceu, va comptar amb l’assistència del president de la Generalitat de Catalunya,Jordi Pujol; l’alcalde de Barcelona, Joan Clos; el ministre espanyol d’Afers Estrangers, Josep Piqué; el cardenal francès Roger Etchegaray,i el president de Costa d’Ivori, Laurent Gbagbo, entre molts d’altres. El fundador de la Comunitat de Sant Egidi, Andrea Riccardi, havia estat guardonat a primers d’any amb el Premi Internacional Catalunya.

Per la seva banda, l’Església espanyola va viure una crisi d’enteniment amb el govern del PP el mes d’abril en negar-se la Conferència Episcopal Espanyola a signar el pacte antiterrorista subscrit pel PP i el PSOE, i una forta crisi d’imatge els mesos d’agost i setembre amb l’esclat del cas Gescartera, que va evidenciar les inversions que havien fet algunes entitats religioses en la societat que dirigia el principal encausat i propietari de Gescartera, Antonio Camacho, màxim responsable de la desaparició dels 18.000 milions de pessetes que havien originat les investigacions parlamentàries i judicials del cas.

Pel que fa al Vaticà, el mes de gener, coincidint amb la fi del Gran Jubileu de 2000, Joan Pau IIva signar la carta apostòlicaNovo Millennio Ineunte, i després de crear el mes de febrer 44 nous cardenals de 27 països, el mes de maig va iniciar un seguit de viatges que el van conduir a través de Grècia, Síria i l’illa de Malta primer (amb una inèdita visita a la mesquita dels Omeies de Damasc, acompanyat del muftí de Síria, Ahmed Cataro, la primera d’un Papa en un temple musulmà); a Ucraïna, bressol del cristianisme eslau, després (on va rebre les crítiques del patriarca ortodox de Moscou, Alexis II, que va acusar els catòlics de fer un proselitisme agressiu a Ucraïna, Rússia, Bielorrússia i Kazakhstan), i a l’Àsia central al setembre, amb visites al Kazakhstan i Armènia, en plena crisi post-11 de setembre.

També va destacar, el mes de juny, el trasllat, 38 anys després de la seva mort, del cos incorrupte de Joan XXIIIa la basílica de Sant Pere, on Joan Pau IIva oferir una missa davant quaranta mil fidels. Angelo Giuseppe Roncalli, que va prendre el nom de Joan XXIII, havia estat beatificat juntament amb Pius IXel setembre del 2000 i era el tercer pontífex que s’enterrava a la basílica, després de Pius Xi Innocenci XI.