Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Joan Pau II

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eclesiàstics i religiosos (130)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Pau i resolució de conflictes (406)
Religió i altres esglésies cristianes: església anglicana, ortodoxa (31)
Religió i cultura islàmica (71)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Agnes Gonxha Bojaxhiu (12)
Angelo Giuseppe Roncalli (8)
Giovanni Battista Montini (5)
Joaquim Navarro Valls (11)
Josef Alois Ratzinger (41)
Karol Józef Wojtyła (186)
Tzering Gyantsó (14)
Entitats Entitats
El Vaticà (67)
67 lectures d'aquest article
214 impressions d'aquest article
Joan Pau II
Església
El 2 d’abril el portaveu del Vaticà, Joaquín Navarro-Valls va emetre un comunicat oficial en què anunciava la mort del papa Joan Pau II de 84 anys a les 21:37 a les seves dependències del Palau Apostòlic del Vaticà, després de tres dies d’agonia. A partir del moment de la mort del Papa es va obrir un llarg procés que va portar a l’elecció d’un nou papa un cop s´haguessin acabat tots els ritus funeraris que van tenir lloc el dia 8.

Els funerals pel papa Karol Wojtyla es van celebrar a la plaça de Sant Pere del Vaticà, sota fortes mesures de seguretat. El cardenal Joseph Ratzinger va pronunciar l’homilia d’una missa concelebrada per 164 cardenals i patriarques de les esglésies orientals que va ser seguida per 300.000 fidels que omplien la plaça de Sant Pere i la Via Conciliazione amb més de dos-cents mandataris mundials. 90 canals de televisions van oferir en directe a milers de milions d’espectadors la transmissió dels funerals. Un cop acabats, les despulles del papa Joan Pau II van ser enterrades a una tomba situada a la cripta de la basílica de Sant Pere del Vaticà. Amb la inhumació es va posar fi a les cerimònies per una mort que va causar un gran impacte arreu del món i que tancava un dels papats més llarg de la història del catolicisme.

Karol Wojtyla va néixer el 18 de maig de1920 a Wadowice, Polònia, Karol Joseph Wojtyla va ser el segon dels tres fills del matrimoni format per Karol Wojtyla i Emilia Kaczrowska. Va quedar orfe de mare quan tenia 9 anys, després que morís de part juntament amb el nadó. El seu germà gran, Edmund, que era metge, va morir el 1932, amb 29 anys, i el seu pare, suboficial de l’exèrcit, el 1941.

K.J. Wojtyla va fer l’ensenyament mitjà a l’escola Martin Wadowita de Wadowice. Va compaginar els estudis de Filosofia, que va iniciar el 1938 a la Universitat de Jagellonia, Cracòvia, amb la feina com a obrer i la seva afició pel teatre i l’esport. Durant la Segona Guerra Mundial, el 1942, va ingressar al seminari clandestí de Croàcia, dirigit pel cardenal Adam Stefan Sapieha. Acabada la guerra, va continuar els estudis en el seminari major i la Facultat de Teologia de la Universitat Jagellonia, fins que va ser ordenat sacerdot l’1 de novembre de1946.

El 1948 es va doctorar en Teologia a la Universitat de Roma, amb una tesi sobre la fe a les obres de San Juan de la Cruz. El mateix any va tornar a Polònia i va exercir de vicari en diverses parròquies de Cracòvia i de capellà universitari fins al 1951. Va exercir com a professor d’ètica a la Universitat Catòlica de Lublin, on va fundar un institut de moral, i com a catedràtic de teologia moral i ètica social al seminari major de Cracòvia i a la Facultat de Teologia de Lublin.
El 4 de juliol del 1958 va ser nomenat bisbe auxiliar de Cracòvia per Pius XII. El 28 de setembre de1958 va rebre l’ordenació episcopal a la catedral de Wawel. El 13 de gener de1964 va ser nomenat bisbe de Cracòvia per Pau VI, que el va elevar a cardenal el 26 de juny de1967.

El cardenal Karol Wojtyla, arquebisbe de Cracòvia, va ser elegit 264è Papa en la segona votació del segon dia del segon conclave del 16 d’octubre de1978, en substitució d’Albino Luciani, Joan Pau I, que havia mort sobtadament el 29 de setembre del 1978, després de només trenta-tres dies de papat.

El maig del 1981 va patir un atemptat a mans del turc Ali Agca que va estar a punt de segar-li la vida i va patir-ne seqüeles. A partir de1995, la salut se li va debilitar, va haver ser intervingut diverses vegades, a més de patir la malatia de parkinson que el va anar deteriorant progressivament.

Un dels moments més importants del seu llarg pontifcat va tenir lloc el 16 d’octubre de 2003 quan Joan Pau II va celebrar 25 anys com a cap de l’església catòlica. El pontífex va presentar i firmar a l’Aula Pau VI de la Santa Seu el document Pastores Gregis, en què explica, en 188 pàgines, les bases de la seva actuació. En aquest document, situava la justícia, la pau i els drets dels petits i dels exclosos com els grans objectius que havia d’aconseguir la humanitat, i instava l’Església a emmarcar la seva feina en el món contemporani. El document va ser presentat davant de nou mil persones, entre les quals hi havia cardenals i centenars de bisbes i sacerdots. Pastores Gregis posava fi al sínode de bisbes que es va fer al Vaticà el 2001 i, tancava simbòlicament, el papat del Sant Pare polonès.

El pontífex, molt afectat de Parkinson i artrosi, es mantenia, doncs, ferm en la decisió de continuar al capdavant de l’Església malgrat la malaltia. Com a conseqüència del delicat estat de salut del pontífex, les celebracions del 25è aniversari no van tenir res a veure amb les solemnes cerimònies de cinc anys abans amb motiu del 20è aniversari del pontificat de Joan Pau II. Com a Sant Pare, Joan Pau II va ser un dels personatges públics més coneguts i també més controvertits de la segona meitat del segle XX. Va ser el primer Papa eslau de la història i el primer no italià des que 455 anys enrere ho va ser l’holandès Adrià VI. En aquests vint-i-cinc anys, l’obra de Joan Pau II era de les més impressionats de la història vaticana: 102 viatges apostòlics, el darrer el mes d’agost del 2004 a Lourdes ; 130 països visitats; 1.163.665 quilòmetres recorreguts; 143 visites pastorals a Itàlia i més de 2.000 discursos, a més de 14 encícliques, 14 exhortacions apostòliques, 9 constitucions apostòliques, 38 cartes apostòliques i 18 motu propio. També sobresortia la beatificació de 477 persones en 51 celebracions litúrgiques i la proclamació de 1.324 servents de Déu en 140 cerimònies. La darrera beatificació va ser la de la seva admirada Teresa de Calcuta, morta el 1997, el 19 d’octubre de 2003. Es va fer davant de 300.000 persones. Una altra beatificació remarcable va ser, l’octubre del 2002, la de Monsenyor José María Escrivá de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, que va congregar 300.000 persones.
Va nomenar 232 cardenals. Amb aquests nomenaments completava el col·legi cardenalici que hauria de designar el seu successor. El conclave quedava format per 135 cardenals electors, la majoria elevats a aquesta responsabilitat pel mateix Joan Pau II.

En els vint-i-sis anys de pontificat, Joan Pau II va celebrar més de 1.100 audiències generals i es calculava que havia rebut uns disset milions de persones, així com figures polítiques de tot el món i de totes les confessions, com la trobada que va tenir el mes de novembre del 1999 amb el líder budista, el Dalai-lama, o la trobada durant la seva visita a Jerusalem amb el rabí sefardita Ehahu Bakshi i amb el rabí cap dels jueus asquenasites Israel Meir Lau, el març del 2000.

El resultat de la seva ingent tasca havia estat la recuperació del prestigi de l’Església catòlica en un món sotmès a importants inflexions de caire religiós (ascens de l’Islam), polític (desaparició de l’URSS i del bloc comunista), econòmic (tecnificació i mercantilització occidentals) i ideològic (pèrdua dels antics valors espirituals i transcendentals).

La implicació del Papa en els processos de canvi havia estat directa, i va tenir un paper decisiu en la democratització de la seva Polònia natal. Va afavorir la desfeta de l’URSS i l’antiga Europa de l’Est, va intercedir en el conflicte de l’Orient Mitjà, en la Guerra del Golf i en el fratricidi de Bòsnia-Hercegovina, i es va convertir, amb la visita, el gener de1998, a Cuba, en una figura clau per al futur de l’illa. El 1999 va subscriure una declaració conjunta sobre la doctrina de la justificació per la fe que va tancar quatre segles de conflicte amb el luteranisme. Al 2000 va destacar la celebració del jubileu amb peregrinació a Terra Santa, la visita de dos milions de joves a Roma per la Jornada Mundial de la Joventut, i el mea culpa entonat per l’Església catòlica pels pecats comesos al passat.

Joan Pau II va ser també el primer Papa que va visitar una sinagoga a Roma, l’abril de1986, i una mesquita a Damasc, el maig de 2001. Al 2002 va celebrar la segona jornada de pregària interreligiosa a Assís, després de l’impacte dels atemptats de l’11 de setembre als Estats Units. El maig de 2003 va fer un dels últims viatges a Madrid on davant d’un milió persones va dir que era un “jove de 83 anys” i va condemnar la invasió de l’Iraq per part de les tropes angloamericanes.

Els seus crítics destacaven una decidida intransigència moral i un conservadorisme radical en qüestions com la família, les relacions prematrimonials, l’homosexualitat, la defensa dels orígens de la vida, el paper de la dona al món o l’enginyeria genètica, que Joan Pau II enfocava sempre des del prisma de la moral tradicional. També havien despertat crítiques la seva dura condemna de la teologia de l’alliberament defensada per Leonardo Boffi bona part de l’Església llatinoamericana. En l’extrem oposat, Joan Pau II va enfrontar-se també als sectors més conservadors de l’Església, sorgits després del Concili Vaticà II i encapçalats pel bisbe francès Marcel Lefebvre, que negaven la necessitat d’apropar i adaptar la litúrgia als pobles i la necessitat de l’Església d’acostar-se a altres religions. La defensa per part del Papa de les tesis impulsades per Joan XXIII i la intransigència mostrada per la Fraternitat Pius X que presidia Lefebvre, van originar, finalment, l’únic cisma del segle XX, quan aquest darrer va ordenar pel seu compte, el 30 de juny de1988, els primers quatre bisbes de l’Església que acabava de fundar.

Pel que fa a l’organització interna de l’Església, en tenia una concepció absolutament jerarquitzada que el va dur a oposar-se a les demandes de modificacdió del sistema de nomenaments de bisbes i per donar més participació als feligresos en els afers de l’Església. També es va oposar amb rotunditat a la possibilitat que les dones o els homes casats poguessin accedir al sacerdoci. Totes aquestes qüestions havien estat tractades pel mateix Joan Pau II en les seves catorze encícliques. L’última Eclesia de Eucharistia del 17 d’abril de 2003, Fides et Ratio, editada el 15 d’octubre de1998 i presentada oficialment pel prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Joseph Ratzinger, era una defensa dels valors absoluts com la veritat –eix fonamental que travessa totes les èpoques i circumstàncies de la història de la humanitat”–, la fe –“el millor sistema de defensa de la causa de la llibertat al món”– i com a complement de la tasca de la raó, com a sinònim dels avenços assolits per la ciència i la tècnica. L’encíclica contenia també dures crítiques al nihilisme i el relativisme, “que transmeten una visió interessada i instrumental de la condició humana”.

L’encíclica Fe i Raó era un compendi del pensamenest filosòfic més profund de Joan Pau II, l’altra cara del nou catecisme impulsat pel pontífex, que va ser publicat per primer cop el desembre de1992, amb una segona edició el setembre de1997. En aquesta obra, fonamental en la tasca evangelitzadora de l’Església, es definia l’homosexualitat com “una inclinació objectivament desordenada”, i sobre els mètodes anticonceptius s’afirmava que la procreació no pot ser controlada per “mitjans contraris a la llei moral”. El catecisme condemnava amb molta més rotunditat l’avortament que la pena de mort, que es justificava “quan sigui l’única via practicable per defensar-se amb eficàcia de l’agressor injust”.

En altres encícliques, el Papa havia mostrat un vessant social més crític. Així, en la tercera, Laborem Exercens, de1981, va defensar no solament la dignitat del treball, sinó la seva primacia sobre el capital. A la quarta, Slavorum Apostoli, de1985, va reclamar explícitament la llibertat religiosa als Països de l’Est. A Solicitudo Rei Socialis, de1987, va cridar l’atenció sobre els mecanismes econòmics, financers i socials que, manipulats pels països més desenvolupats, feien néixer la pobresa en moltes àrees del planeta, i es manifestava en contra de la societat de consum i a favor de la solidaritat. A Centesimus Annus, del 1991, va commemorar els cent anys de l’encíclica Rerum Novarum, en què Lleó XIII va fixar la doctrina social de l’Església i va carregar contra les mancances humanes del capitalisme. A Evangelium Vitae, del 1995, va condemnar la “nova cultura de la mort” que justificava les guerres i l’avortament.

Al llarg del seu pontificat, Joan Pau II va tenir gestos d’una altra mena, després d’assumir el llegat històric dels seus 262 antecessors al tron de sant Pere. Així, l’agost de1997 va demanar perdó a París pels tres mil protestants francesos assassinats el 1572 pels rivals catòlics en l’anomenada matança de Sant Bartomeu. L’octubre de l’any anterior havia admès que, al llarg de la història del cristianisme, s’havia fet interpretacions errònies o injustes del Nou Testament, cosa que explicaria el tracte de rebuig que més d’una vegada havia rebut el poble hebreu, i el mes de març de1998 va presentar un document titulat Recordem: una reflexió sobre la Shoah, on es reconeixien "els errors i les culpes” de “molts cristians” en l’Holocaust del poble jueu durant la Segona Guerra Mundial.

Totes aquestes manifestacions del Papa no eren més que la plasmació d’un pensament sòlid i d’una visió determinada de la seva tasca al capdavant de l’Església, que ja havia començat a revelar als primers anys de la carrera eclesiàstica i que estava fortament marcada per la seva biografia personal.