Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
La càpsula Gènesi es va estavellar al desert de Utah, de retorn d'un viatge exploratori de 3 anys al voltant del sol

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Altres professions (37)
Arquitectes, dissenyadors, urbanistes (36)
Astronomia, espai, investigació aeroespaial (199)
Aviació, aeroports (349)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Turisme (208)
Personatges Personatges
Burt Rutan (1)
George W. Bush (404)
Mike Melville (2)
Sean O'Keefe (1)
Entitats Entitats
Agència Espacial Europea (34)
Estació Espacial Internacional (22)
National Aeronautics and Space Administration (84)
113 lectures d'aquest article
151 impressions d'aquest article
Cap a la conquesta de Mart
Espai
El 2004 van arribar al planeta Mart les naus Mars Odyssey, de la NASA, i Mars Express, de l’Agència Espacial Europea (ESA). Les informacions proporcionades per aquests dos aparells van permetre disposar d’informació molt valuosa sobre l’origen de la vida a la Terra i sobre la possibilitat que hagués existit vida en altres planetes, i van rellançar les inversions en la carrera de l’espai. Ja a primers d’any, el president dels Estats Units, Georges W. Bush, va anunciar que augmentaria el pressupost anual de la NASA en 2.000 milions de dòlars, no només per potenciar els viatges a Mart, sinó també per rellançar la carrera aerospacial i per posar bases permanents a la Lluna.

Es reforçava així la missió de la NASA a Mart, que formava part d’un programa d’exploració a llarg termini amb l’objectiu de descobrir si hi va haver vida al Planeta Vermell en el passat. La Mars Odyssey comptava amb dos totterrenys, anomenats Spirit i Opportunity. El 15 de gener el robot Spirit va baixar de la seva plataforma i va deixar les empremtes de les seves rodes sobre la superfície vermella del planeta Mart, on la nau havia aterrat el 4 de gener per a una missió de 90 dies en els quals havia de buscar aigua a la superfície del planeta. El director de l’agència espacial nord-americana, Sean O’Keefe, va explicar que la Spirit era la quarta missió que aconseguia posar-se sobre la superfície del Planeta Vermell –i la primera des de la Mars Pathfinder el 1997– i tenia per objectiu realitzar una exploració geològica i fotogràfica sense precedents.

El 25 de gener va aterrar-hi el robot Opportunity, germà bessó de la nau Spirit. Aquestes dues missions estaven valorades en 820 milions de dòlars, i eren les més ambicioses de la NASA. A primers de març es va anunciar que l’Opportunity havia comprovat que la zona on es trobava havia contingut aigua antigament, i que aquesta aigua havia estat la d’un oceà salat i que l’indret on reposava el robot en aquell moment era l’antiga platja d’aquell mar.

El 23 de gener del 2004 l’Agència Espacial Europea (ESA) va anunciar a Darmstad (Alemanya) el descobriment d’aigua en forma de gel al pol sud de Mart. Aquesta aigua estaria en forma de permafrost, gel mesclat amb la terra. L’altra gran troballa de la Mars Express va ser l’existència de metà a l’atmosfera marciana. Els científics europeus també van poder identificar restes d’erosió ocasionades per l’aigua. El 17 de març la Mars Express va revelar que el pol sud de Mart tenia un dipòsit d’aigua gelada de 400 quilòmetres de diàmetre i possiblement uns 4 quilòmetres d’altitud. El descobriment va permetre veure que al centre el gel blanc estava format majoritàriament per aigua, encara que també contenia una petita proporció de diòxid de carboni gelat (gel sec). Al voltant encara en la regió blanca s’estenia un anell d’aigua que no estava mesclada amb diòxid de carboni però sí amb altres materials en forma de pols. I al voltant de l’anell s’hi trobaven enormes dipòsits d’aigua mesclada amb pols, fosca com el fang, que ocupaven desenes de quilòmetres de diàmetre i que s’allunyaven fins a uns centenars de quilòmetres des de les regions on el gel era blanc.

Després de processar totes aquestes dades i amb les futures missions que les agències espacials NASA i ESA tenien previst fer en els següents anys, es preveia que es podrien posar els primers homes a Mart cap a l’any 2030.

A més del rellançament de la carrera espacial cap a Mart, tant la NASA com l’ESA van seguir investigant per l’espai exterior en missions de no tan alt pressupost, però també de moltíssima importància. El 2 de març es va enlairar la nau Rosetta del centre espacial de Kourou, a la Guaiana Francesa, en direcció al cometa Txuriumov-Gerasimenko, una petita roca gelada que dóna una volta completa al voltant del Sol cada sis anys i set mesos i que no s’allunya més enllà de l’òrbita de Júpiter. La missió no tripulada de l’ESA arribaria al destí al cap de deu anys i tenia un cost de mil milions d’euros. S’esperava que la nau Rosetta desvelés els misteris dels components més antics del nostre Sistema Solar.
El 15 de març la NASA va confirmar el descobriment d’un nou planeta del Sistema Solar de dimensions similars a Plutó i situat a uns 17.000 milions de quilòmetres del Sol, amb una temperatura a la superfície d’uns 240 graus sota zero, al qual van posar el nom de Sedna (en honor de la deessa del mar dels pobles inuit). El planeta va ser descobert el novembre del 2003 per un equip d’experts de l’Institut Tecnològic de Califòrnia.
Sedna semblava que tenia unes característiques semblants a les de Plutó, que alguns especialistes consideren diferents de les de la resta de planetes. Així, Plutó i altres asteroides situats al denominat cinturó de Kuiper són sensiblement més petits que la resta de planetes, descriuen òrbites molt més excèntriques i estan formats per grans quantitats de gel. Són Plutó, Varuna (descobert el 2000), Ixion (2001), Quaoar (2002) i Sedna.
L’11 de juny la nau no tripulada Cassini-Huygens va arribar després d’un viatge de set anys i 3.500 quilòmetres pel Sistema Solar a la primera lluna de Saturn, la lluna de Febe. La lluna de Febe es un petit món fosc que va captivar els astrònoms quan van veure les seves primeres fotografies el 1981 fetes per la nau Voyager 2. L’1 de juliol la nau Cassini, missió portada a terme conjuntament per la NASA i l’ESA, va aconseguir mostrar imatges en detall de les múltiples anelles de diferents gruixos i plenes de forats i desnivells que envolten Saturn. Després del llarg viatge, la nau-sonda Cassini-Huygens començava un recorregut de quatre anys amb l’objectiu d’explorar la seva atmosfera, els anells i algunes de les seves 31 llunes conegudes.
El projecte també preveia que la sonda Huygens, que es va separar de la nau Cassini el dia 25 de desembre, arribés el 14 de gener del 2005 a l’enigmàtic satèl·lit Tità, la gran lluna de Saturn, per investigar-ne extensament les característiques.
Dins del programa Discovery de missions científiques de baix cost de la NASA, el 3 d’agost la nau no tripulada Messenger es va enlairar de cap Canaveral rumb a Mercuri. La Messenger és una ganga comparada amb la Cassini, que va costar 3.270 milions de dòlars, i amb els 820 milions de dòlars dels totterrenys Spirit i Opprtunity, ja que només va costar 427 milions de dòlars.
La Messenger era la segona missió en tota la història de l’exploració espacial que tenia com a destí Mercuri (la primera va ser l’any 1973 quan la NASA hi va enviar la sonda Mariner 10), i aquesta nova missió trigaria més de 7 anys a arribar al seu destí. Estava previst que hi arribés el març del 2011, després de fer un recorregut de 7.900 milions de quilòmetres. La nau Messenger, de 1,88x1,42x1,27 m amb un pes de 500 quilos més 600 de combustible, va equipada amb set instruments científics, dos panells solars i un escut tèrmic per protegir els aparells de la calor del sol, a més d’un sistema de navegació, un motor, propulsors i un sistema de comunicació amb la Terra. Té com a missió cartografiar tota la superfície del planeta, analitzar el seu gegantí nucli de gel i aclarir si hi ha aigua gelada en els seus cràters polars.
El 8 de setembre els científics de la NASA van haver d’afrontar un dels fracassos més importants dels darrers anys. Un projecte en el qual s’havien gastat sis anys i 260 milions de dòlars es va veure frustrat quan la càpsula Genesis es va estavellar al desert d’Utah, a 300 quilòmetres per hora, per raons desconegudes. Els paracaigudes de la càpsula, d’un metre i mig de diàmetre, no es van obrir, i això va provocar l’accident. La Genesis tornava a la Terra després d’un viatge exploratori de tres anys (s’havia posat en òrbita l’agost del 2001) al voltant del Sol. Durant la seva missió la càpsula Genesis havia recollit quantitats microscòpiques de vent o pols solar, molt útils per conèixer com es va originar el nostre Sistema Solar.
El dilluns 14 de novembre la nau no tripulada Smarts-1 de l’Agència Espacial Europea (ESA) es va posar en òrbita al voltant de la Lluna després de 13 mesos de viatge. La missió de la Smarts-1 seria analitzar els minerals de la superfície de la Lluna per investigar durant sis mesos (de gener a juliol del 2005) tant el seu passat com les possibilitats de la seva explotació futura, i de cara a enviar-hi missions tripulades i a establir-hi bases permanents a partir del 2020.
La sonda europea estava proveïda d’un equip científic en el qual destacava l’espectròmetre de rajos X (D-CIXS) desenvolupat per científics del laboratori Rutherford Appleton del Regne Unit amb la col·laboració d’un equip del grup de mecànica i nanotecnologia de material d’enginyeria de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
Però al costat de les tradicionals missions científiques, el 2004 va veure néixer una altra mena de cursa espacial, la cursa per ser el primer a oferir vols a l’espai amb finalitats turístiques. De fet, aquest any es va viure el primer vol a l’espai realitzat i finançat completament pr una empresa privada. El 21 de juny centenars de persones es van congregar a la localitat californiana de Mojave per seguir l’enlairament de la primera missió espacial de turisme de capital cent per cent privat. La nau White Knight amb la SpaceShipOne acoblada es va enlairar fins a 15.250 metres d’altura. En aquell moment, el pilot de la SpaceShipOne, Mike Melville, de 62 anys i amb més de 6.400 hores de vol, va encendre el coet propulsor, que va fer possible l’ascensió de l’avió en tan sols 80 segons. Aquest va assolir una velocitat equivalent a tres cops la del so i va arribar als 100 quilòmetres d’altura, al límit entre l’atmosfera i l’espai. Fora de l’atmosfera, Melville va poder experimentar la ingravidesa durant una mica més de tres minuts. Passat aquest temps l’avió va tornar a l’atmosfera amb un gir de les ales i va iniciar el descens cap a la Terra com si fos un planejador. Aquest vol formava part d’un programa de proves de vols espacials de baix cost (tot el projecte va costar només 20 milions de dòlars), que tindria per finalitat oferir la possibilitat d’experimentar un viatge a l’espai per un cost relativament reduït a tot aquell que s’ho pogués pagar. Segons el dissenyador de la nau, Burt Rutan, al cap de 15 o 20 anys un viatge d’anada i tornada ràpid per les estrelles podria tenir un cost d’uns 10.000 dòlars. Una xifra que, segons ell, convertiria el turisme espacial en un sector amb grans possibilitats de creixement.