Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El Sojouner, un petit totterreny totalment robotitzat, es va passejar per aquestes terres: Mart

El viatge de la sonda Galileo

Els problemes de l'estació Mir van obligar els astronautes a sortir a l'espai exterior

Els tripulants del transbordador americà Atlantis a l'estació russa Mir

L'Ariane 5 va ser llançat amb èxit

La missió de la Mars Pathfinder era obtenir dades de l'estructura i la composició de la superfície de Mart

Mars Pathfinder

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Astronomia, espai, investigació aeroespaial (199)
Personatges Personatges
Aleksandr Lazutkin (2)
Anatoli Soloviov (2)
David Wolf (1)
Galileo Galilei (2)
Gene Roddenberry (1)
Jerry Linenger (2)
John Biaha (2)
Mark Lee (2)
Matthew Golombek (1)
Michael Foale (4)
Michael Malin (1)
Pàvel Vingràdov (2)
Steven Smith (2)
Timothy Leary (2)
Vassili Tsibliev (2)
Entitats Entitats
Agència Espacial Europea (34)
Cable Network News (16)
212 lectures d'aquest article
21 impressions d'aquest article
Entre Mart i la Mir
Espai
El 1997 va ser un any prolífic en l’anomenada carrera de l’espai. Les exploracions de planetes del sistema solar van prendre una nova embranzida amb les missions a Mart, Saturn i Júpiter, mentre les intervencions al telescopi espacial Hubble permetien millorar la informació sobre d’altres sistemes solars. La cooperació internacional va tenir un moment àlgid amb la col·laboració nord-americana en el manteniment de l’estació orbital russa Mir que va patir un seguit d’accidents que van fer témer per la seva continuïtat. Europa va aconseguir enlairar l’Ariane V i es va refer dels gran fracàs de 1996. Fins i tot l’estat espanyol va inaugurar una modesta carrera espacial posant en òrbita el seu primer satèl·lit el minisat-1 que, com el seu nom assenyala, tenia unes dimensions i unes pretensions força limitades.

Probablement, l’esdeveniment més important de l’any va ser l’arribada a Mart de la missió de la NASA Mars Pathfinder. Des que 21 anys abans les sondes Viking havien orbitat aquest planeta, cap missió no havia tingut Mart per objectiu. La Mars Pathfinder significava un espectacular pas endavant ja que no es tractava només d’obtenir imatges de Mart des de la seva òrbita sinó que per primera vegada un giny construït per l’home havia d’arribar fins a la superfície del planeta on posaria en circulació un petit tot-terreny robotitzat, el Sojourner, amb la missió específica d’ obtenir noves dades sobre l’estructura i composició de la superfície de Mart.

La Mars Pathfinder va caure sobre la superfície de Mart a les 19.07 hores del 4 de juliol, coincidint amb la festa de la independència dels Estats Units, en una operació de descens feta amb total precisió, la notícia de la qual va arribar al laboratori Jet Propultion de Pasadena, a Califòrnia, amb 10 minuts i 40 segons de retard, a causa de la distància que separava els dos planetes.

Michael Malin, un dels responsables de la missió de la NASA, va informar que la Mars Pathfinder havia arribat a una vall anomenada d'Ares, rebatejada com a estació Carl Sagan, en homenatge al desaparegut astrofísic, i consistent en una depressió d’entre 1.000 i 3.000 anys d’antiguitat amb una grandària equivalent al mar Mediterrani.

El 8 de juliol, quatre dies després de l’arribada a l’estació Carl Sagan, els experts de la NASA ja van començar a donar nom a les roques que poc a poc anava analitzant el vehicle Sojourner, un giny mòbil d'observació teledirigit amb una increïble capacitat de maniobra que havia tingut algun problema a l’hora d'iniciar el seu desplaçament en quedar obstaculitzada una rampa de descens per un dels airbags de la Marts Pathfinder. La primera pedra estudiada va ser anomenada Barnacle Bill i la segona, un roc en forma d'ós, Yogui.

El 9 d’agost, la NASA va informar que la sonda Mars Pathfinder i el robot Sojourner havien finalitzat, després de 35 dies, la primera fase de la seva missió, aportant 1.200 milions de dades i 9.669 fotografies. "És el doble del que esperàvem", va confessar satisfet Matthew Golombek, un dels responsables del grup de control de la missió.

En la segona fase de l’experiment, que va durar 30 dies més, el Sojourner va completar l’ascens a un turó de 18 metres d'altura, proporcionant una panoràmica inèdita del planeta vermell. En total, en poc mes de dos mesos van arribar a la Terra 3.000 milions de dades i un total de 16.550 imatges, així com les conclusions de 15 anàlisis químiques fetes des del laboratori adossat al Sojourner. Finalment i tal com estava previst, el 7 d’octubre la NASA va perdre definitivament el contacte amb la Mars i el Sojourner, que ja havien consumit completament les seves bateries.

Les principals conclusions de la missió van ser que la superfície marciana era químicament heterogènia amb composicions de fins a cinc materials diferents. També es va poder constatar que la composició del sòl marcià era completament diferents a la dels 12 meteorits suposadament provinents del planeta que havien caigut sobre la Terra al llarg de la història. També va quedar descartada la presència de vida al planeta vermell, nom que prenia de la gran quantitat d’òxid de ferro dispers en la seva superfície, que registrava una gravetat que era un 38% inferior a la terrestre, amb una pressió atmosfèrica de 0,01 cops la de la Terra i una atmosfera formada per un 95% de C02, un 1% d’O2 i petites quantitats d’argó, nitrogen i vapor d’aigua; amb una temperatura mitjana de –45 graus centígrads, amb puntes de –14 graus a l’estiu i –120 graus a l’hivern, amb vents regulars de fins a 200 quilòmetres a l’hora.

Tota aquesta informació va servir per descartar definitivament l’existència de qualsevol forma de vida a 240 milions de quilòmetres de Terra. A Mart no hi havia vida i semblava que mai no n’hi hagués pogut haver a causa de l’escassa atmosfera del planeta (només un 1% de la de la terra) i del fet de no disposar de camps magnètics per protegir-lo de les radiacions solars.

A més de permetre obtenir tota aquesta informació científica, la missió a Mart va tenir una extraordinària repercussió social, ja que per primer cop tota la humanitat va poder observar panoràmiques inèdites del nostre sistema solar gràcies al seguiment televisiu que la cadena nord-americana CNN va poder fer de les tasques desenvolupades pel Sojourner.

La missió de Mart no va ser però l’única exploració planetària de l’any. El 15 d’octubre, la NASA van llençar des de Cap Cañaveral les sondes Cassini-Huygens amb la missió d’estudiar el planeta Saturn i els seus satèl·lits. El llançament de la Cassini-Huygens havia sofert una demora d’uns quants dies a causa de les protestes dels ecologistes, que volien forçar la cancel·lació del vol pel risc d’un accident radioactiu, donat que el coet propulsor de la sonda, un Tità 4B, funcionava amb tres bateries de plutoni.

La Cassini-Huygens, un projecte conjunt de la NASA i l’ESA iniciat 15 anys abans i que tenia un pressupost total de 30.000 milions de dòlars, havia de recórrer 7.000 milions de quilòmetres fins a completar al 2004 el seu viatge a Saturn, el segon planeta més gran del sistema solar. Un cop allà i després d’orbitar-lo 74 vegades i proporcionar milers d’imatges dels anells i de la superfície d’hidrogen i heli del planeta, continuaria viatge cap a Titan, el més important dels 18 satèl·lits de Saturn. A Titan, la Cassini-Huygens es dividiria en dos, dipositant la Huygens sobre el satèl·lit de Saturn per obtenir dades geològiques i deixar un missatge de salutació gravat en CD-ROM.

També durant el 1997, la sonda Galileo, llençada el 1996, va aportar noves dades en l’estudi d’un altre planeta, Júpiter, i les seves quatre llunes. El mes d’abril, els científics van comunicar el descobriment en una d’elles, Europa, d’estructures similars als icebergs terrestres, flotant en una mena de mar gelat en constant fracturació que evidenciava la presència d’una forta activitat geo-calòrica. Aquestes dades haurien de ser confirmades el 1998, quan la Voyager llençada el 1989, s’acostés al satèl·lit descobert el 1610 per Galileo Galilei.

La segona missió en importància de l’any va ser la protagonitzada el 14 de febrer pel transbordador Discovery, que va portar els astronautes Mark Lee i Steven Smith fins a l’òrbita del telescopi Hubble, llençat el 1990, a 570 quilometres de distància de la Terra, per fer algunes millores en la seva estructura d’observació. Per a dur a terme l’operació els astronautes van treballar a l’espai exterior durant 6 hores i 42 minuts per col·locar una càmera infraroja que havia tingut un cost de 105 milions de dòlars, destinada a detectar sistemes planetaris llunyans i un espectògraf, valorat en 125 milions de dòlars, concebut per estudiar els forats negres de l’espai. Aquesta era la segona vegada que es sotmetia el Hubble a una operació de manteniment; l’anterior havia estat el 1993, quan se li va corregir una errada que patia en la seva òptica.

A més de totes aquestes missions dedicades a l’estudi d’altres planetes i d’altres sistemes solars, l’any 1997 va estar marcat pels greus problemes viscuts a bord de l’estació espacial Mir, que orbitava des del 1986 a 349 quilòmetres de la Terra, i que va patir diversos accidents i avaries que van fer pensar en la possibilitat d’abandonar-la abans que l’any 2002 la substituís l’estació Alfa, un projecte russo-nordamericà de 50.000 milions de dòlars, dissenyat quan encara existia la URSS, i en el que el 1997 ja hi participaven també Canadà i Japó.

El primer esdeveniment del 1997 relacionat amb l’estació Mir es va produir el 12 de gener quan el transbordador nord-americà Atlantis va partir des de la torra 39B del Cap Cañaveral en direcció a la Mir. Les dues naus van quedar unides durant cinc dies per procedir a l’avituallament de la Mir i dur a terme alguns experiments lligats a la indústria farmacèutica. En el vol de l’Atlantis hi viatjaven 6 astronautes, un dels quals, el capità de l’equip mèdic de l’armada nord-americana, Jerry Linenger, va restar a la Mir, substituint John Biaha, que va tornar a la Terra, posant fi a l’estada que havia iniciat el 16 de setembre de l’any anterior.

Els problemes de l’estació espacial Mir van començar el 27 de juny quan es va produir una aturada del seu sistema informàtic que va provocar greus dificultats per mantenir el seu control. Aquesta aturada tenia la seva causa en el xoc que dos dies abans havia tingut amb la nau d’aprovisionament Progress M-34, que havia provocat la despressurització de l’Spektr, un dels sis mòduls de l’estació.

Per resoldre-ho, els tripulants de la Mir van haver de sortir a l’espai exterior per avaluar els desperfectes i col·locar les peces de recanvi enviades el 5 de juliol per la nau russa Progress M-35. Les reparacions es van allargar fins el 17 de juliol, però, aquell dia, la nau va quedar sense subministrament elèctric, a causa d’una errada del comandant Vassili Tsibliev al desendollar el cable de l'ordinador principal i provocar el gir descontrolat de la nau, que va perdre la seva orientació al Sol. L’avaria va ser tan greu que russos i nord-americans van pensar seriosament en la possibilitat de desallotjar els tripulants de la nau, els russos Vassili Tsibliev, Aleksandr Lazutkin i el nord-americà Michael Foale; si bé, finalment, van optar per enviar dos astronautes de recanvi, amb un equip de reparacions.

El nou equip va arribar el 7 d’agost en una nau Soiuz TM-25 i estava format pels astronautes russos Anatoli Soloviov, de 49 anys, i Pàvel Vinogràdov, de 43. L'operació d’ancoratge, però, va estar plena d’incidents en fallar els automatismes i haver-se de fer manualment l'operació. Set dies més tard, i després d’haver passat 185 dies a la Mir, Tsibliev i Lazutkin van ser retornats a la Terra, mentre els seus substituts van dedicar 5 dies a restablir la potència elèctrica de la nau en un total de sis sortides a l’exterior, que van culminar el 22 d’agost, quan Vinogràdov i Soloviov van entrar al mòdul Spektr, despressuritzat des del 25 de juny, i van aconseguir reconnectar els pannells solars que procuraven l’energia elèctrica a la Mir.

El 6 de setembre, els cosmonautes russos van aconseguir de reparar també les bateries de l’Spektr, si bé no van poder neutralitzar els punts de fissura de la carcassa del mòdul, cosa que no es va poder fer fins el 4 d’octubre amb l’ajut de l’equip de la missió Atlantis que havia vingut a deixar l’astronauta David Wolf, que substituïa Michael Foale. L’Atlantis també va deixar queviures i un nou ordinador central.

El 29 de desembre la nau russa Progress M-37 va fer el darrer viatge de subministrament de l’any, portant a la tripulació de la Mir 2.500 quilograms de queviures, aigua, combustible, equip científic complementari i 5 quilograms de regals nadalencs pels tres astronautes, dos russos de confessió ortodoxa i un nord-americà de religió jueva.

Un altre incident destacable de l’any el va protagonitzar el transbordador espacial nord-americà Columbia que va ser llençat el 9 d’abril amb 7 astronautes a bord, cinc homes i dues dones, amb la intenció d’estar-se a l’espai durant 16 dies. La fallada del sistema autònom de producció d’aigua i electricitat, que s’obtenia a partir d’una particular combinació d’hidrogen i oxigen, va obligar a anticipar en dotze dies el retorn. Era el segon cop que el Columbia tenia problemes greus, el primer havia estat el 1981, si bé l’1 de juliol de 1997 va repetir la missió amb èxit.

A Europa l’èxit de l’any va ser la posada en òrbita del segon prototip d’Ariane 5, un esdeveniment especialment important després que el mes de juny de 1996 hagués fracassat el llançament del primer coet d’aquesta sèrie que va explotar en iniciar el vol a causa d’una errada informàtica. El 10 d’octubre de 1997, els tretze estats associats a l'Agència Espacial Europea (ESA) van recuperar la confiança en un projecte que havia costat més de 10.000 milions de dòlars i havia tingut un retard de més de dos anys respecte al calendari previst quan es va decidir la substitució de l’Ariane 4.

El coet va començar el seu viatge a les 14.43 hores del 10 d’octubre, produint-se la separació de les fases o motors d'acceleració 28 minuts després de sortir de la base de Kourou, a la Guaiana Francesa. Els dubtes inicials sobre la viabilitat del projecte, però, van fer que l’Ariane 5 només deixés anar a l’espai exterior tres maquetes no operatives dels satèl·lits de telecomunicacions MAQSAT-A i MAQSAT-B i del micro satèl·lit científic Teamsat, els originals dels quals serien posats en òrbita en un altra missió, de les moltes que ja tenia contractades l’ESA fins l’any 2000, per un import superior als 40.000 milions de dòlars.

Després del triomf del 1997, l’ESA tenia prevista la construcció de 15 nous Ariane 5, en una iniciativa encapçalada per França, que pretenia desenvolupar el programa fins a un total de 50 coets, fent-ho coincidir amb la posada en marxa de la nova estació Alfa, que actuaria com a base de monitorització en els llançaments i en la realització de nous projectes espacials europeus com el satèl·lit astrofísic XMM, la gran plataforma d’observació terrestre Envisat i el vehicle espacial de càrrega ATV.

Pel que fa a l’estat espanyol, a més de la seva participació en els projectes de l’ESA, cal destacar la posada en òrbita del Minisat I, el primer satèl·lit dissenyat i construït al país, que va ser llençat el 21 d’abril de 1997 sobre el cel de les Canàries, iniciant la seva òrbita a 592 quilòmetres de la terra. El Minisat I incorporava quatre experiments científics, el CPLM, destinat a estudiar les reaccions del fluids en condicions de microgravetat, l’EURD, un telescopi especialitzat en l’anàlisi de les radiacions ultraviolades, el LEGRI, un telescopi de raigs gamma i l’ETRV, un assaig de desplegament d’antenes.

El Minisat I també va protagonitzar el primer funeral espacial de la història, en ser dipositades fora de l’atmosfera terrestre una part de les cendres de Gene Roddenberry, el creador de la sèrie televisiva Star Trek i de Timothy Leary, el famós promotor de la cultura hippy, pel mateix coet Pegasus, que havia enlairat el Minisat I.