Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
L'astronauta Stephen Robinson en un moment de la reparació del revestiment tèrmic del ser transbordador

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Astronomia, espai, investigació aeroespaial (199)
Turisme (208)
Personatges Personatges
Dennis Tito (7)
Eileen Collins (3)
Gregory Olsen (2)
Michael Griffin (2)
Michael Brown (3)
Stephen Robinson (3)
Entitats Entitats
Agència Espacial Europea (34)
Agència Espacial Russa (9)
Estació Espacial Internacional (22)
National Aeronautics and Space Administration (84)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Xina (104)
Cap Canaveral (EUA) (7)
56 lectures d'aquest article
39 impressions d'aquest article
La contínua carrera de l’espai
Espai
La recerca espacial l’any 2005 va començar el 14 de gener amb l’arribada de la sonda Huygens a la superfície de Tità, el satèl·lit més gran del planeta Saturn. La sonda havia estat llançada feia set anys per part de l’Agència Espacial Europea (ESA), i havia recorregut un total de 4.000 milions de quilòmetres abans de creuar l’atmosfera del satèl·lit. Els científics de la ESA es van mostrar molt satisfets de la informació que la sonda els va enviar durant els primers minuts després de l’aterratge. La informació venia enviada en forma de fotografies que havien de permetre conèixer millor la geografia de Tità, que estava envoltat d’una atmosfera de nitrogen i metà, similar a la que hi havia a la Terra abans de l’aparició de qualsevol forma de vida. El fenomen més sorprenent que van observar els científics mitjançant les imatges va ser que el metà de l’atmosfera era capaç de condensar-se i caure en forma de pluges que modelaven la superfície del satèl·lit i donaven lloc a canals de drenatge, llacs i muntanyes a la superfície de Tità.

El mes de febrer la ESA va enlairar un dels seus nous coets, un nou model d’Ariane 5 que era el coet més potent que s’havia construït mai a Europa, i que permetia augmentar amb quatre tones la càrrega que podia transportar. El coet transportaria grans satèl·lits, i juntament amb els coets Soyuz i Vega, amb menor capacitat de càrrega, formava la nova col·lecció de coets europeus capaços de llançar satèl·lits. Precisament, el coet Ariane 5 va posar en òrbita el mes d’octubre al satèl·lit Thaicom 4, el satèl·lit civil de comunicacions més gran del món que tenia un pes de 6,5 tones, i que estava equipat amb més de setanta repetidors que permetrien disposar d’un gran potencial de transmissió de dades, i que dotarien d’Internet i diversos serveis multimèdia una gran regió del Sud-est Asiàtic, Austràlia i Nova Zelanda.

El coet Soyuz va ser llançat a finals d’any amb el satèl·lit experimental Giove-A al seu interior. Aquest satèl·lit era la primera peça del que seria el sistema de localització i navegació per satèl·lit europeu, que s’anomenaria Galileu. La posada en marxa del sistema complet estava prevista pel 2010, data en què l’ESA podria emancipar-se del sistema de localització americà GPS.

La mateixa Agència Espacial Europea va donar per perduda la missió del satèl·lit meteorològic europeu CryoSat el mes d’octubre. El satèl·lit havia estat llançat des del cosmòdrom rus de Plesetsk amb l’objectiu d’estudiar durant tres anys l’espessor del gel als casquets i oceans polars. Segons l’ESA, el coet preparat per transportar el CryoSat va tenir un error en la seqüència de llançament i va fer fallida en el moment en que la segona part de la llançadora havia de separar-se de la resta. Tant les autoritats russes com l’ESA van posar en marxa una investigació per determinar què havia provocat aquest error en les seqüències del llançament. Un mes més tard, l’ESA va enlairar la sonda Venus Express des de la base russa de Baiokonur, amb la missió d’explorar el planeta Venus per tal d’estudiar-ne la composició de l’atmosfera. En el moment del llançament estava previst que la sonda arribaria a Venus l’11 d’abril de 2006, després de 162 dies de viatge.

Pel que fa a L’Agència Nord-americana de l’Aeronàutica i de l’Espai (NASA), el dia 12 de gener de 2005 va llançar la nau Flyby, amb el projectil Deep Impact al seu interior. Tal com estava previst, després de 173 dies de viatge, la nau va alliberar el projectil i aquest va xocar, el 4 de juliol a les 7.52 del matí, contra el cometa Tempel 1 a 37.000 quilòmetres per hora. El Deep Impact es va convertir així en el primer artefacte humà que col·lisionava contra un cometa, i va quedar demostrat que era possible la planificació de col·lisió contra un cos celeste en el cas d’un possible impacte terrestre. L’impacte va produir l’alliberament de diversos sòlids, líquids i gasos que pretenien ser estudiats per tal de dilucidar la composició dels cometes amb deteniment, fet del qual se’n pretenia extreure informació sobre la formació del Sistema Solar i, potser, sobre l’origen de la vida a la Terra, ja que existeixen diverses teories que postulen que l’aigua va arribar al nostre planeta a través d’un cometa que va col·lisionar contra la superfície terrestre.

La NASA també va ser notícia perquè va tornar a llançar un transbordador espacial l’any 2005 després de dos anys i mig de suspensió causada per la catàstrofe del transbordador Columbia, que l’1 de febrer de 2003 es va desintegrar en el seu retorn a la Terra i hi van morir els set astronautes que la tripulaven. En aquest cas la NASA va enlairar, el 26 de juliol, la nau Discobery des del centre espacial Kennedy a Cap Canaveral, Florida, en direcció a l’Estació Espacial Internacional (ISS), i amb la missió de reempendre-hi les tasques de manteniment. Després de 2 dies de viatge amb certs problemes, els set tripulants de la Discobery, amb Eilee Collins al capdavant, van aterrar a l’ISS, on van acoblar el transbordador a l’estació. Els tripulants havien d’inspeccionar el revestiment tèrmic de la nau, que havia patit un despreniment d’un fragment de l’aïllant del dipòsit extern en el moment de l’enlairament i avaluar si la nau podia retornar a la Terra. Mentre el Diacobery era a l’ISS, els seus tripulants van realitzar tres sortides a l’espai per canviar material de l’estació, i l’astronauta Stephen Robinsos va reparar el revestiment tèrmic del transbordador en ple espai en una operació sense precedents.

Després de quatre ajornaments, la nau Discobery va aterrar a la base terrestre d’Edwards, Califòrnia, el 9 d’agost. La reparació de l’escut tèrmic que s’havia dut a terme a l’ISS va evitar que la Discobery patís una desintegració similar a la que va patir la Columbia, però malgrat l’èxit final de la missió, aquests problemes van portar la NASA a suspendre de nou, i de manera indefinida, els vols tripulats fins que no es trobés una solució definitiva per l’aïllant que servia d’escut tèrmic.

Al mes d’agost es va llançar, després de diverses posposicions, el coet Atlas V amb la sonda espacial Mars Reconaissance Orbiter al seu interior des de la base de Cap Canaveral, Florida, en direcció al planeta Mart. La sonda trigaria set mesos en realitzar el camí, i estava equipada amb set equips científics destinats a dues missions: determinar si l’aigua que s’havia trobat al planeta vermell es troba en llacs o rius prou grans com per haver pogut suportar l’existència de vida, i trobar un lloc de desembarcatge pels robots que la NASA volia enviar al planeta al final de la dècada. A més aquesta missió ajudaria a transmetre les dades per a la missió Phoenix i Mars Science Lab que la NASA tenia previstes per al 2007 i el 2010 respectivament.

El mes de setembre, l’administrador general de la NASA, Michael Griffin va presentar el projecte de tornar a fer vols tripulats a la lluna per a l’any 2018, 46 anys després de l’èxit de l’última missió Apol·lo. El nou projecte espacial pretenia combinar els aspectes fonamentals dels coets dels anys 70, alguns conceptes de la tecnologia actualitzada i nous sistemes de propulsió i seguretat. A partir de 2018 les missions lunars tindran una durada d’una setmana i el seu objectiu científic serà completar la recollida de mostres i l’anàlisi de la superfície lunar que es va iniciar a principis dels setanta.

La Xina va llançar la seva segona missió tripulada el mes d’octubre, quan la nau Shenzhou VI es va enlairar des de la base de Jiuquan amb dos astronautes al seu interior. L’objectiu de la missió era que la nau es mantingués en òrbita a 350 quilòmetres de la Terra durant cinc dies, i era una missió molt important per la Xina, ja que la seva primera missió, dos anys abans, només estava tripulada per un astronauta i tan sols es va mantenir 21 hores a l’espai.

A finals de juliol es va publicar un descobriment de Michael Brown, realitzat el mes de gener, on s’anunciava que s’havia descobert un astre similar a Plutó però més gran, que es creia que podia ser el desè planeta del sistema solar. De moment l’astre, que va ser detectat gràcies al telescopi Samuel Oschin de l’observatori de Monte Palomar (Califòrnia), va ser anomenat 2003UB313. Es creia en el moment de la publicació que l’astre trigava 560 anys terrestres a donar la volta al sol i que tenia una temperatura de 240 graus sota zero en la seva superfície. Faltava l’acceptació de la Unió Astronòmica Internacional per acceptar l’astre més llunyà del sistema solar com a planeta.

A banda de la recerca, el 2005 l’espai també va ser notícia per l’anomenat turisme espacial, quan el multimilionari nord-americà Gregory Olsen, de 60 anys i president de l’empresa Sensors Unlinited, va acompanyar durant una setmana els tripulants de la missió Soiuz TMA-7, dedicada al proveïment de l’estació Espacial Internacional (EEI). Olsen va pagar 20 milions de dòlars pel viatge espacial i per convertir-se en el tercer turista de l’espai, després que Dennis Tito va ser el primer el maig de 2001.