Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
La NASA va retre homenatge a les víctimes del Columbia

Vídeos Vídeos
El desastre del Columbia
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Astronomia, espai, investigació aeroespaial (199)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Albert Einstein (5)
Alexander Kaleri (3)
David Brown (1)
Don Pettit (1)
Edward Lu (3)
Ilan Ramon (2)
Kalpana Chawla (1)
Ken Bowerson (1)
Laurel Clark (1)
Michael Foale (4)
Michael Anderson (1)
Nikolai Budarin (2)
Pedro Duque (11)
Rick Husband (1)
Sean O´Keefe (2)
Yang Liwei (2)
Yuri Maléntxenko (3)
Entitats Entitats
Agència Espacial Brasilera (2)
Associació Americana per a l’Avenç de les Ciències (2)
Centre d’Astrobiologia espanyol (1)
Comissió de Seguretat Espacial (2)
Estació Espacial Internacional (22)
Govern dels Estats Units (145)
Junta Assessora de Seguretat Aeroespacial (2)
Ministeri de Ciència i Tecnologia (9)
National Aeronautics and Space Administration (84)
Unió Europea (1018)
Universitat Autònoma de Madrid (15)
Universitat Politècnica de Catalunya (69)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Kazakhstan (13)
Alcàntara (Brasil) (1)
Florida (EUA) (19)
Jiuquan (Xina) (2)
Kourou (Guaiana Francesa) (9)
Texas (EUA) (10)
54 lectures d'aquest article
52 impressions d'aquest article
La NASA, en entredit
Espai
La desintegració que va patir el primer de febrer el transbordador espacial Columbia de la NASA quan, de tornada a la Terra, entrava a l’atmosfera terrestre i només li faltaven sis minuts per aterrar al centre Kennedy de Florida, va marcar l’actualitat aeroespacial del 2003. L’explosió de la nau es va produir en ple vol sobre el cel de Texas, quan viatjava a 20.000 quilòmetres per hora, i els seus fragments es van escampar en múltiples boles de foc per caure a terra des de 63 quilòmetres d’alçada.

La notícia va corprendre tota la comunitat internacional en saber-se la mort instantània dels set tripulants, els nord-americans Rick Husband, William McCool, Kalpana Chawla, David Brown, Michael Anderson i Laurel Clark, i l’israelià Ilan Ramon. Aquest fet va obligar la NASA a obrir investigacions per conèixer les causes de l’accident en la que era la 28a missió de la nau, la més veterana del programa de la NASA, i sobre la qual l’any anterior la Comissió de Seguretat Espacial ja havia advertit de la possibilitat d’una tragèdia. La Columbia s’havia enlairat quinze dies abans en una missió científica en què viatjava el primer israelià de la història, i que era la primera en tres anys, per proveir l’Estació Espacial Internacional (ISS) i el telescopi espacial Hubble, a més de per fer vuitanta experiments de microgravetat, geològics i d’investigació microcel·lular.

Com a conseqüència de l’accident, la NASA va suspendre tots els vols tripulats fins que no s’aclarissin plenament les causes de l’accident. Les primeres hipòtesis apuntaven el deteriorament de les plaques tèrmiques de la nau i diversos mitjans de comunicació van denunciar que la NASA no havia estat capaç d’ajustar-se a un pressupost decreixent. Després de l’accident, la Casa Blanca va anunciar un increment del 3% per al 2004, fins als 2,2 milers de milions de dòlars, una xifra impressionant però que ja no permetia el manteniment simultani de tots els programes iniciats per la NASA amb prou garanties de seguretat.

Després de set mesos de treball, en ple agost, la comissió independent d’investigació creada per estudiar el cas va concloure, en un informe de 240 pàgines, que l’administració no va promoure les revisions sistemàtiques necessàries i la va acusar de no tenir un programa de seguretat independent. Segons la comissió, la causa de l’accident havia estat el despreniment d’un tros d’aïllant que va provocar el trencament del tanc exterior del transbordador. El 23 de setembre el director de la NASA, Sean O’Keefe, va exigir la dimissió dels onze responsables de la Junta Assessora de Seguretat Aeroespacial, que va ser acusada d’escatimar recursos en l’aprovisionament del Columbia.

Tanmateix, l’accident del Columbia no va aturar la continuïtat dels treballs de manteniment de l’ISS, que va quedar en mans russes fins que l’administració nord-americana no reprengués els vols, un cop revisats els programes de seguretat. Així, el 26 d’abril, una Soyuz TMA-2 russa va transportar fins a l’ISS el rus Iuri Maléntxenko i el nord-americà Edward Lu per rellevar els astronautes nord-americans Ken Bowerson i Don Pettit i el rus Nikolai Budarin, que hi eren des del novembre de l’any anterior i que van tornar a la Terra el 4 de maig en la mateixa Soyuz. El 18 d’octubre Maléntxenko i Lu van ser, igualment, rellevats pel rus Alexander Kaleri i el nord-americà Michael Foale, en una missió en la Soyuz TMA-3, en què també va participar durant deu dies l’astronauta espanyol Pedro Duque i per a la qual el ministeri de Ciència i Tecnologia espanyol havia aportat 12,8 milions d’euros, que li van donar dret a fer diverses connexions amb la Terra. Duque va tornar a la Terra amb Maléntxenko i Lu.

Pel que fa a l’activitat espacial europea, l’any 2003 es va iniciar amb l’enlairament, el 9 d’abril, d’un coet Ariane-5 des de la base espacial de Kuru (Guaiana francesa), quatre mesos després del fracàs del llançament d’un altre aparell de generació superior als Ariane-4, ja jubilats des de febrer de l’any anterior. D’altra banda, el 26 de maig la Unió Europea va desbloquejar el Projecte Galileo, que havia de competir amb el sistema nord-americà GPS en sistemes de localització per satèl·lit, amb unes inversions properes als 3.000 milions d’euros, en les quals Alemanya, la Gran Bretanya, Itàlia i França participaven amb un 17,5% cadascun, mentre que Espanya i Bèlgica ho feien amb un 10,25% i un 6,79%, respectivament. El programa havia estat aprovat el 19 de juliol del 1999, però diferents circumstàncies polítiques havien obligat a ajornar-lo constantment en els darrers quatre anys. Quatre mesos més tard, la Xina va apostar també pel Projecte Galileo i va signar amb la UE un acord, refermat en la cimera Xina-UE del 30 d’octubre, per invertir un 10% en el projecte de GPS europeu, que habilitaria un total de trenta satèl·lits i catorze estacions terrestres.

La gran notícia positiva de l’any va ser l’ingrés de la Xina en el selecte club de països amb capacitat per enviar homes a l’espai, i va esdevenir el tercer, darrere dels Estats Units i Rússia. Efectivament, el 15 d’octubre la Xina va llançar la primera nau tripulada i va enviar l’astronauta Yang Liwei a bord de la Shenzhou V des del centre de llançament de satèl·lits a Jiuquan, al nord-est de la Xina, en una missió de catorze voltes a la Terra que va finalitzar amb èxit vint-i-una hores després.

El 2003, també, Europa va enviar la primera missió a la Lluna, amb el llançament des de la base de Kurí, a la Guaiana francesa, de la nau Smart, amb l’objectiu principal de provar un nou sistema de propulsió que no cremava combustible i funcionava sobre una base iònica. L’Smart havia de trigar catorze mesos a arribar al satèl·lit terrestre per situar-se en òrbita el·líptica i poder analitzar la composició mineral de la Lluna i aclarir-ne els orígens. Mart també va ser objectiu de l’aeronàutica espacial europea i el 2 de juny va sortir de Bajkonur, al Kazakhstan, la primera sonda amb la missió de fer-hi prospeccions d’aigua. En poc més de sis mesos, l’aparell havia de cobrir uns quatre-cents milions de quilòmetres i observar el planeta Mart des d’una òrbita polar durant un any, alhora que deixava anar sobre el planeta roig un giny, el Beagle 2 (de 65 quilos, provist de dues càmeres, diversos espectòmetres, un microscopi i un braç robòtic), amb una autonomia de sis mesos, encarregat de fer anàlisis de materials, que va arribar-hi pels volts de Nadal, però del qual es va perdre la pista just quan se suposava que havia pres contacte amb la superfície de Mart. En aquesta missió hi havien col·laborat vint-i-quatre empreses de quinze països europeus i de diversos equips científics, entre altres el del Centre d’Astrobiologia espanyol i el de les universitats Politècnica de Catalunya i Autònoma de Madrid. La missió europea es complementava amb la nord-americana que va fer sortir el 10 de juny el totterreny Spirit i, quinze dies més tard, l’Opportunity, també amb la missió de detectar aigua en el planeta roig.

En les activitats espacials internacionals de l’any també va destacar, tot i que negativament, l’intent brasiler de posar en òrbita dos satèl·lits des de la base d’Alcàntara, a l’Estat de Maranhao, que va provocar la mort de més de vint persones en esclatar el coet en el moment de ser llançat cap a l’espai. El coet, de cinquanta tones de pes, dinou metres de longitud i quaranta tones de càrrega, era el tercer prototip de vehicle llançador de satèl·lits (VLS) que l’Agència Espacial Brasilera perdia en l’intent d’entrar en la cursa espacial.

En l’àmbit de la investigació astrofísica, el 2003 es van fer públiques les dades facilitades per la sonda anisotròpica de microones Wilkinson (WMAP) de la NASA, que indicava que l’univers tenia una edat de 13.700 milions d’anys, quan encara no hi havia ni galàxies, ni estrelles, sinó solament diferències tèrmiques, que provocaven aglutinacions moleculars significatives. La sonda Wilkinson havia estat llançada el 30 de juny del 2001 a bord d’un coet Delta i estava situada a una distància d’1,6 milions de quilòmetres de la Terra. Per continuar amb aquestes investigacions, el 2 de maig la NASA va llançar un coet de la sèrie Pegasus per posar en òrbita un satèl·lit científic –el Galex- dissenyat per captar informació de les primeres galàxies de l’univers i ajudar a confeccionar-ne una fotografia, dels seus canvis i moviments, de la formació dels estels i de com es van crear els elements de la taula periòdica. En aquesta direcció, l’11 de juliol van arribar unes imatges provinents del telescopi espacial Hubble que revelaven l’existència d’un planeta format quan l’univers tenia només mil milions d’anys, el 7% de la seva edat actual. El planeta, amb una massa vuit-cents cops superior a la de la Terra i 2,5 cops més gran que Júpiter, compartia amb aquest darrer el seu caire gasós en superfície sòlida i estava situat en un grup d’estels formats fa 13.000 milions d’anys en el cúmul globular M4, a prop del gran estel Antares, a més de 7.000 anys llum de la Terra.

En relació amb totes aquestes troballes i investigacions astrofísiques, també va destacar durant l’any la constatació feta per l’òrgan de l’Associació Americana per a l’Avenç de les Ciències sobre la realitat expansiva de l’Univers i el fet que només un 5% de la seva matèria era de tipus ordinari, és a dir, observable òpticament mitjançant els telescopis espacials i terrestres, mentre que la resta era energia fosca (70%) i matèria obscura (25%). La part més apassionant de la constació, de moment teorètica, que no experimental, era, a parer dels autors de l’Sloan Digital Sky Survey esmentat, el fet que la llum podria manifestar-se a una velocitat inferior a l’estipulada (300.000 quilòmetres per segon) per la teoria de la relativitat d’Albert Einstein, fet que donaria l’aspecte fosc a tota la part desconeguda de l’univers, on la matèria podria seguir unes pautes de desenvolupament distintes. Si es confirmés, aquestes pautes invalidarien la constant (velocitat de la llum) de la relativitat i permetrien plantejar la possibilitat que la llum viatja a velocitats superiors a l’admesa. Això explicaria, potser, els paradoxals fenòmens d’antimatèria, hipergravitació o hipermagnetisme que s’induïen en modalitats particulars d’existència del plasma o dels quàsars com a realitats de matèria i energia empíriques, constatables, però encara no possibles d’explicar del tot.