Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Afanàsiev, Avdéiev i Haignére, els darrers tripulants de la Mir, abans de tornar a la Terra

Els científics assistien amoinats als problemes de la nau Mars Polar Landeren la seva missió

Els ulls de l’univers

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Astronomia, espai, investigació aeroespaial (199)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Chiaki Mukai (2)
Daniel Gordin (1)
Eileen Collins (3)
Evgueni Primakov (21)
Guennadi Padalka (2)
Ivan Bella (2)
John Glenn (8)
Pedro Duque (11)
Valeri Poliakov (3)
Entitats Entitats
Agència Espacial Europea (34)
Congrés nord-americà (26)
Estació Espacial Internacional (22)
Estació Espacial Mir (11)
National Aeronautics and Space Administration (84)
Premi Príncep d`Astúries (99)
75 lectures d'aquest article
206 impressions d'aquest article
La NASA s'estavella a Mart
Espai
El 1999 Mart havia esdevingut el nou objectiu de la carrera espacial. La NASA tenia posades totes les seves esperances en l’arribada de les naus Mars Climate Orbiter, el mes de setembre, i Mars Polar Lander, el desembre, al planeta roig, amb la missió bàsica d’aclarir la presència o no d’aigua en el seu interior i amb l’objectiu de preparar posteriors viatges que obrissin el camí a una primera missió tripulada.

La investigació del planeta Mart havia començat a la dècada dels seixantes, quan la NASA va enviar un total de nou sondes Mariner per investigar l’estructura i la morfologia del planeta. Les primeres dades quantificables van arribar amb la Mariner 9, que va el 1971 es va convertir en el primer giny espacial que va orbitar el planeta. Cinc anys més tard, les Viking 1 i Viking 2 van aconseguir nombroses imatges de la superfície de Mart, que van desvetllar la naturalesa de la seva atmosfera, cinc cops més densa que la de la Terra, la inexistència de vida i la presència d’un clima fred i sec. Les Viking també van identificar les llunes de Mart, Phobos i Deimos, i l’existència d’uns canals sobre la superfície del planeta que, van originar nombroses interpretacions de possibles senyals d’intel·ligències ja extingides. Als anys setantes, els russos també van fer arribar a Mart les sondes Phobos 1 i Phobos 2, si bé el seu enviament no va aportar cap dada significativament diferent a les ja obtingudes per les sondes nord-americanes.

L’interès per Mart es va tornar a despertar als anys vuitantes amb el descobriment a l’Antàrtida d’un meteorit que tenia el seu origen en el planeta roig i que presentava restes fòssils d’un 3.600 milions d’anys d’antiguitat. Per aclarir els dubtes sorgits, la NASA va posar en marxa una primera missió cap a Mart, la Mars Observer, que va sortir el 1992, però es va perdre a l’espai exterior després de recórrer 725 milions de quilòmetres. La NASA ho va intentar de nou amb la Mars Pathfinder, que el 4 de juliol de 1997 va aconseguir aterrar a la Vall d’Ares marciana i analitzar les restes volcàniques del planeta. L’anàlisi d’aquestes restes van fer pensar en remots canvis climàtics a Mart, a més de detectar la presència de ferro i magnesi en el seu sòl.

Per ampliar dades, la NASA va enviar un altra nau, la Mars Global Surveyor, un satèl·lit de comunicacions interplanetari amb pannells solars i instruments capaços de cartografiar el planeta. Per complementar la seva tasca, el 1999 va enviar les sondes Mars Climate Orbiter i la Mars Polar Lander, que estava previst que arribessin a Mart els mesos de setembre i desembre, respectivament. Més endavant havia de posar en marxa les missions Mars Surveyor 2001, 2003 i 2005 i col·laborar amb l’europea Mars Express el 2003, en un procés que culminaria el 2014 amb la posta en marxa d’una missió tripulada, la Mars Direct.

En termes generals, les exploracions futures formaven part d’una estratègia general d’aproximació progressiva al coneixement del planeta. El 30 de març del 2001 es llençaria la Mars Orbiter 2001, que dipositaria a Mart un vehicle totterreny d’exploració per analitzar la morfologia del planeta, i el 10 d’abril del 2001 la Mars Lander-Rover 2001, que estudiaria les condicions d’una futura exploració humana de Mart. Més endavant, el maig del 2003 sortiria la Mar Lander-Rover 2003 i el juny del mateix any la Mars 2003-Mars Express. L’agost del 2005 es llençaria la Mars Sample Return-2005, en una missió conjunta amb alguns països europeus, com França, que faria arribar nous ginys de descens i exploració. Finalment, el 2007 es recollirien totes les mostres recopilades i es durien a la Terra en un vol especialment preparat per dur-ho a terme.

El 1999, però, l’inici de tots aquests plans de conquesta espacial va fallar. El 23 de setembre la Mars Climate Orbiter es va perdre sense explicació aparent en arribar a l’òrbita marciana. L’1 d’octubre es va saber que l’errada tenia el seu origen en l’ús de dos mètodes de mesura: el sistema mètric decimal i l’anglosaxó de milles. L’errada, en realitat va ser doble. D’una banda, la base d’operacions de la NASA a Pasadena i la factoria que va construir la sonda, la Lockheed Martin Astronautics de Denver, havien fet servir sistemes de mesura diferents. La segona errada va consistir en no revisar els càlculs de la trajectòria i deixar que una nimietat com aquella destruís una missió valorada en més de 150 milions de dòlars.

Noves errades van frustrar l’amartisatge en condicions de la Mars Polar Lander el 3 de desembre de 1999, comprometent la sèrie de missions previstes pels propers vint anys. La sonda havia estat llançada el gener de 1999 i tenia com a missió alliberar dues microsondes perforadores, la Scott i l’Amundsen, que portaven aquests noms en honor dels primes exploradors del Pol Sud de la Terra. Aquestes microsondes formaven part de l’experiment Deep Space-2, destinat a recollir durant 20 dies mostres de gel del casquet polar sud del planeta roig i aclarir l’existència o no d’aigua a la seva superfície.

El dia de l’amartisatge, l’absència de senyals va fer pensar als tècnics de la NASA en algun problema de comunicacions, que, segurament, resoldrien en cosa de dies. L’endemà, la sort de la Mas Polar Lander continuava envoltada de misteri, així com la de les dues microsondes -Scott i Amundsen- que havien d’haver-se incrustat en el sòl de Mart. Després de sis intents infructuosos d’establir contacte a través de la sonda Mars Global Surveyor, ja instal·lada en l’òrbita del planeta, el 7 de desembre la NASA va acceptar el seu fracàs i va donar per perdut el giny. La hipòtesi més verosímil era que la Mars Polar Lander s’hagués estavellat en sòl marcià, degut a alguna errada en el seu complicat sistema d’amartisatge: havia de passar en deu minuts d’una velocitat orbital de 6.900 metres per segon a 2,5 metres per segon a l’hora d’amartisar mitjançant un sistema de frens suportats per un conjunt de paracaigudes de gran resistència.

El fracàs de la missió va fer aixecar de seguida moltes veus al Congrés nord-americà que qüestionaven la inversió de 320 milions de dòlars feta i exigien més garanties en les missions futures. Daniel Goldin, el director de la NASA nomenat per l’administració Bill Clinton, va contestar, però, que res podria aturar l’exploració del planeta roig. “Si cal”, va recalcar, “enviarem missions de més curt abast i més barates.” En tot cas, en aquesta perspectiva podia ajudar molt la sonda Nozomi enviada pels japonesos el 1998 i que havia d’arribar a Mart el 2003, i la Mars Express europea, que seria llençada el juny del 2003 i arribaria al planeta el desembre del mateix any. La Mars Express havia de depositar sobre la superfície de Mart una sonda, la Beagle-2, especialitzada en l’estudi de microorganismes per ajudar a aclarir si existien o havien existit formes de vida primigènies en el planeta.

Al 1999, però, el nucli de l’esforç europeu en astronàutica seguien sent els Ariane. El 10 de desembre, el llançament de l’Ariane-5 va aconseguir fer el seu primer vol comercial en deixar a l’espai el satèl·lit d’observació astronòmica XMM de l’Agència Espacial Europea (ESA). L’èxit de la missió va ser molt celebrat, tenint en compte el fracàs del primer vol de prova del 4 de juny de 1996, quan un problema sorgit en els sistemes informàtics de conducció van obligar a destruir la nau en ple vol en haver-se apartat de la trajectòria prevista. L’XMM era un satèl·lit de 4 tones de pes equipat amb 3 telescopis de 58 miralls cadascun de tecnologia raigs X i preparat per fer observacions astronòmiques d’alt nivell, des d’una òrbita variable situada a una distància d’entre 7.000 i els 114.000 quilòmetres de la Terra. L’XMM tenia una vida estimada d’una desena d’anys i era el telescopi de raigs X més potent construït fins el moment, capaç d’identificar emissions provinents de quàsars situats a més de 14.000 milions d’anys llum de la Terra.

El bon resultat assolit per l’Ariane-5 va servir també per donar esperances a la complementarietat de projectes en l’aventura espacial, en general, i en la marciana, en particular. Aquesta complementarietat, a més, s’exemplificava les noves tendències de la carrera espacial, que ja no podia ser tasca exclusiva dels Estats Units, malgrat que aquest país continués suportant el gruix de les càrregues financeres en les investigacions espacials, com demostraven els grans pressupostos esmerçats, per exemple, en la construcció de l’Estació Espacial Internacional (ISS).

La ISS havia començat a construir-se el 1998 i finalitzaria la seva construcció el 2004, amb un pressupost superior als 50.000 milions de dòlars. Per enllestir la ISS, es farien un total de 45 llançaments per posar en òrbita les 456 tones de material que compondrien la nova estació, un gegant amb un interior habitable que acolliria 7 cosmonautes, 52 ordinadors i 7 laboratoris. El 1998, els astronautes Pedro Duque i Valeri Poliakov havien aconseguit batre tots els rècords de resistència humana en mantenir-se 438 dies ininterromputs en estat d’ingravidesa a bord del laboratori Spacelab que més endavant s’incorporaria a la ISS. Aquesta gesta els havia valgut el premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional de 1999, que els hi va ser atorgat el 16 de juny, juntament amb els també cosmonautes John Glenn, l’home més gran que ha viatjat a l’espai i Chiaki Mukai, l’exploradora japonesa que havia acompanyat Glenn i Duque en la missió STS-95 del Discovery que es va desenvolupar entre el 29 d’octubre i el 7 de novembre de 1998 per provar l’Spacelab.

La finalitat última de la nova ISS era substituir amb millors garanties d’efectivitat la Mir russa, que el 1999 ja era obsoleta. Precisament el 22 de gener el primer ministre rus, Ievgueni Primakov, va signar un decret governamental que garantia la continuïtat de funcionament de la Mir durant tres anys més, dedicant-la a projectes privats i eximint l’administració russa del seu manteniment. Segons es va poder saber, diverses empreses que no van voler fer públic el seu nom havien aparaulat la utilització de l’estació amb finalitats científiques i comercials. D’aquesta manera, la llegendària estació espacial russa Mir no hauria de ser abandonada a la seva sort i podria continuar girant al voltant de la Terra fins el 2002. Un cop pressa aquesta decisió, el 2 de febrer de 1999, van arribar al Kazakhstan els dos últims tripulants de l’estació orbital russa Mir, el cosmonauta rus Guennadi Padalka i l’eslovac Ivan Bella, posant així fi a la missió número 26 i última de l’estació espacial Mir.

En relació al transbordador Discovery, la NASA va programar un nou llançament pel 16 de desembre, després d’haver-lo ajornat sis cops. Aquest llançament tenia consagrada la reparació del telescopi espacial Hubble i comptava amb una tripulació formada per 7 astronautes, que no tornarien a la Terra fins el 26 de desembre. Aquesta era la primera missió en 20 anys que obligava a uns astronautes a passar el Nadal a l’espai, però la NASA havia programat el seu retorn per abans de cap d’any nou amb l’objectiu d’evitar els eventuals problemes que poguessin sorgir associats a l’efecte 2000.

El Hubble era en òrbita des del 1990 i des llavors havia protagonitzat bona part dels descobriments còsmics més importants del segle. En concret, havia aportat un total de 259.000 imatges de més de 13.000 objectes situats, molts cops, en els límits de l’Univers conegut. Així doncs, l’arranjament del Hubble s’havia convertit en una prioritat des que va deixar de funcionar el mes de novembre a conseqüència d’un desperfecte en quatre dels seus sis giroscopis, el que li va impedir d’assolir un rendiment suficient. Abans de l’avaria, el 25 de maig, els responsables del Hubble, patrocinat per les agències espacials dels Estats Units (NASA) i Europa (ESA), van comunicar que havia aportat dades vitals sobre la formació de l’Univers, al que els experts atribuïen uns 12.000 milions d’anys d’antiguitat. La nova datació, a més, va ser el resultat de vuit anys de feina i va ser feta sobre la base de calcular i aplicar una de les dades astronòmiques més buscades en la història recent de l’astronomia, l’anomenada constant de Hubble, que mesura la velocitat a què s’expandeix l’Univers.

En el terreny observacional, el 23 de juliol i després de patir dos ajornaments en una setmana, el transbordador de la NASA Columbia, va iniciar una estada de cinc dies a l’espai per desplegar un telescopi de raigs X, el Chandra, que era l’observatori més complex, car (235.000 milions de pessetes) i pesant (25 tones) que s’havia construït mai. La missió presentava la novetat de ser la primera comandada per una a dona: la tinent coronel Eileen Collins.

Altres iniciatives d’interès desenvolupades durant l’any van ser la cloenda de la missió Luna Prospector, que el 31 de juliol va caure a 5.000 quilòmetres per hora dins d’un cràter del pol sud de la Lluna per determinar la presència d’aigua en el satèl·lit. La NASA va donar una importància especial a l’esdeveniment, en la mesura que la possibilitat que hi hagués aigua a la Lluna permetria concebre l’esperança de desenvolupar projectes d’assentaments humans permanents al satèl·lit terrestre.

Unes setmanes més tard, el 18 d’agost, la sonda espacial Cassini va completar amb èxit l’acostament a la Terra i continuava fent la seva òrbita al voltant del globus per aprofitar l’energia gravitatòria del planeta i impulsar-se cap a Júpiter. Allí, una operació similar hauria de permetre a la nau aconseguir l’acceleració necessària per continuar viatge cap a Saturn, on romandria quatre anys. Diversos col·lectius s’havien oposat al pas de la Cassini sobre la Terra perquè la sonda transportava plutoni-238, tot i que la NASA havia assegurat que només hi havia una possibilitat entre un milió que es produís una trobada fortuïta amb l’atmosfera terrestre. Sortosament, els tècnics de la NASA van encertar en les seves previsions i la Cassini va iniciar el seu periple cap a Júpiter amb èxit.