Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
El cosmonauta rus SErguei Krikalev, a l'interior de l'Estació Espacial Internacional

STS, un programa històric

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Astronomia, espai, investigació aeroespaial (199)
Personatges Personatges
Alexander Kaleri (3)
Brian Duffy (1)
Carlos Noriega (1)
Ilia Klebànov (1)
Iuri Guidzenko (1)
Jeff Wisoff (1)
Joe Tanner (1)
Koichi Wakata (1)
Leroy Chiao (1)
Miguel López-Alegria (2)
Pamela Melroy (1)
Richard Nixon (13)
Serguei Zaliotin (1)
Serguei Krikaliov (4)
William McArthur (1)
William Shepherd (2)
Entitats Entitats
Agència Espacial Europea (34)
Estació Espacial Internacional (22)
MirCorp (1)
National Aeronautics and Space Administration (84)
81 lectures d'aquest article
27 impressions d'aquest article
L'estació internacional rep els primers inquilins
Espai
L’any 2000 la NASA va commemorar el vol número 100 dels seus transbordadors en un termini de gairebé 20 anys, que s’havia iniciat el 12 d’abril del 1981 amb el vol del Columbia i que culminava el centenar de missions amb el vol del Discovery, l’11 d’octubre del 2000 en direcció a l’Estació Espacial Internacional (ISS).

Amb aquesta missió, començava de ple la construcció a l’espai exterior d’una plataforma orbital permanent que havia originat el naixement dels transbordadors o shuttles, les primeres naus espacials reutilitzables. El projecte de la seva realització –Space Transport System (STS)- havia estat autoritzat el 1972 pel llavors president Richard Nixon amb la finalitat inicial de posar en òrbita tota mena de satèl•lits militars i civils, i calculant una autonomia pels transbordadors d’entre 25 i 50 vols anuals. Ben aviat, es va poder comprovar que les previsions havien estat massa optimistes i que la seguretat seria el principal dels seus problemes, sobretot després de l’explosió de la Challenger el 1985 a l’enlairar-se, amb set tripulants a bord.

Tot i els problemes i els alts costos d’explotació, les shuttles havien transportat un total de 596 astronautes i més d’un milió de quilos de càrrega, i havien acumulat l’equivalent a dos anys i mig d’hores de vol en l’òrbita terrestre. Més de 850 càrregues útils havien estat transportades a l’espai exterior, així com diferents sondes científiques destinades a explorar Venus, Júpiter i el Sol. Els transbordadors també havien permès de donar assistència a aparells de precisió en funcionament a l’espai exterior com el telescopi espacial Hubble.

Les tecnologies desenvolupades amb els transbordadors havien afavorit el sorgiment d’aplicacions tecnològiques diverses, com vàlvules cardíaques, pròtesis avançades i sistemes de detecció i extinció d’incendis. En tot cas, encara al 2000, els transbordadors eren les màquines més complexes construïdes mai per l’home. Cada nau disposava de 2,5 milions de components, 370 quilòmetres de cable i més de 1.000 vàlvules, i viatjava a 30.000 quilòmetres a l’hora, amb un pes superior als dos milions de quilos. Els motors consumien 10 tones de combustible per segon i produïen una potència de 44 milions de cavalls, l’equivalent a 15.000 locomotores de tren treballant plegades.

Els quatre transbordadors que encara eren en ús -Columbia (des del 1981), Endeavour (1993), Atlantis (1995) i Discovery (1999)- havien fet, respectivament, 26, 14, 22 i 27 vols, als que calia sumar-hi els 10 del Challenger, entre 1983 i 1985. El vol número 100, el del Discovery en direcció a l’ISS, tripulat per l’astronauta d’origen espanyol, Miguel López-Alegria, el comandant Brian Duffy, la pilot Pamela Melroy i els especialistes Leroy Chiao, William McArthur, Jeff Wisoff i Koichi Wakata, va aportar a l’estació espacial internacional un giroscopi d’orientació i un node de connexió, elements indispensables perquè el novembre s’hi poguessin instal•lar els primers habitants del complex.

Abans, el 6 de maig, set astronautes havien viatjat fins l’ISS, a bord de l’Atlantis, per fer els treballs d’estabilització de la seva òrbita, i el 12 de juliol, amb uns mesos de retard sobre el calendari previst, va sortir del cosmòdrom rus de Baikonur, a la república exsoviètica del Kazajhstan, en direcció a l’ISS el mòdul de servei de l'estació, que constituïa, de fet, el cervell de la base i que havia estat batejat amb el nom de Zvezda (Estrella).

Després d’aquestes preparacions, el 2 de novembre van arribar a l’ISS els russos Sergei Krikaliov i Iuri Guidzenko i el nord-americà William Shepherd, a bord d’una coet Soiuz TM-31, que es van convertir en els en els primers habitants de l’estació. S’hi van quedar un total de 117 dies. L’1 de desembre, l’Endeavour va transportar els astronautes Carlos Noriega, d’origen peruà, i Joe Tanner per instal•lar a l’ISS els panells solars de 80 per 12 metres que havien de donar autonomia energètica al complex, que orbitava a 318 quilòmetres d’altitud sobre el Pacífic sud, a prop del cap d’Hornos. Al completar aquesta missió, l’estació ja tenia unes dimensions equivalents a un edifici de 13 pisos, però això era només una petita part de tot el projecte, que, segons les previsions, no s’acabaria de construir fins el 2005.

En contrast amb aquesta nova estació internacional, la Mir, pionera de les estacions espacials, inaugurada per la URSS el 1986, seguia orbitant sense tripulació a 315 quilòmetres de la Terra i, després de 14 anys de funcionament, presentava moltes deficiències que aconsellaven la seva definitiva retirada. Que havia arribat al límit de la seva existència es va fer evident l’abril quan la inspecció ocular feta pels cosmonautes Serguei Zaliotin i Alexandr Kaleri durant 60 dies va desestimar la seva restauració. Uns mesos més tard, el 23 d’octubre, el viceprimer ministre rus, Ilia Klebànov, va anunciar la fi de la Mir, tot i haver intentat sense èxit, prèviament, que una societat privada, la MirCorp, es fes càrrec de la seva explotació. Rússia va dissenyar un pla per destruir-la de forma controlada al febrer del 2001 i evitar així l’impacte accidental de la Mir contra la Terra. Tot i això, el 26 de desembre l’estació va quedar incomunicada durant 20 hores, cosa que va provocar l’alarma en tota la comunitat internacional. L’avaria, detectada en una de les connexions rutinàries, va motivar que Moscou es plantegés enviar una missió d’urgència, però finalment, el problema va desaparèixer. Les autoritats russes van comunicar que la nau, que navegava amb pilot automàtic des de l’estiu, seria programada per retornar a la Terra el 27 de febrer del 2001, on es desintegraria a l’arribar a l’atmosfera, les restes es precipitarien sobre el Pacífic.

L’any 2000, també es va commemorar un altra fita: el desè aniversari del Hubble, que des del 24 d’abril del 1990 orbitava la Terra a 550 quilòmetres de distància, lliure de l’atmosfera que enterbolia la visió dels observatoris convencionals. En aquest temps, el Hubble havia estudiat 13.760 objectes i fet un total de 271.000 observacions, tot recopilat en 2.600 publicacions científiques. Calia destacar també les reparacions fetes en les seves lents el 1993, per corregir l’anomenat efecte d’aberració esfèrica; el 1997, per substituir els seus espectroscopis; i el 1999, per millorar el seus sistemes informàtics i els mecanismes de rotació del telescopi. Des de llavors funcionava correctament i la seva substitució pel nou NGST (Next Generation Space Telescope) s’havia posposat fins al 2010.

El Hubble no parava de subministrar informacions que permetien grans progressos en el coneixement de l’univers. Durant l’any 2000 va fotografiar un cúmul de 1.000 grups d’estrelles en formació situades a la unió de les galàxies d’Antennae. Abans havia obtingut imatges del naixement i mort d’una estrella a la constel•lació d’Orió i de l’estel Pistol, el més lluminós de tot l’univers conegut. El telescopi també havia aconseguit fotografiar els planetes Mart i Saturn i un dels hemisferis de Neptú.

El coneixement dels planetes del sistema solar progressava de manera espectacular. En aquest camp, les principals novetats de l’any van ser el descobriment d’un subsòl oceànic al satèl•lit Europa del planeta Júpiter, cosa que feia pujar les possibilitats de trobar-hi algun vestigi de vida, i les expectatives generades a la NASA de trobar fonts d’aigua (i formes microbianes de vida) a la superfície del planeta Mart, en una primera interpretació de les dades aportades per la sonda Global Surveyor. Per analitzar aquesta possibilitat, la NASA va anunciar un programa d’exploració que s’iniciaria amb l’enviament de la Mars Odyssey el 2001 i que no seria gens fàcil, com ho demostraven els precedents de la Mars Climate, estavellada a la seva superfície el 23 de setembre del 1998, i de la Mars Polar Lander, perduda el 3 de desembre del 1999. També l’Agència Espacial Europea (ESA) contemplava la possibilitat d’enviar a Mart, cap al 2003 i en col•laboració amb Rússia, una nau d’observació, la Mary Express, per complementar les exploracions de la NASA sobre l’aigua.