Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Tot i el tens clima intern a causa de l'Estatut i el Pla Ibarretxe, Espanya va d'una bona salut a nivell internacional, intentant projectar a l'exterior la seva millor imatge.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Estatut d`Autonomia de Catalunya (EAC) (630)
Models de família, parelles de fet, homosexualitat (80)
Pla Ibarretxe (30)
Política espanyola (900)
Terrorisme basc (502)
Personatges Personatges
Aimar Altuna Ijurco (2)
Celia Villalobos (11)
Elionor de Borbó Ortiz (2)
Emilio Pérez Touriño (18)
Federico Jiménez Losantos (10)
Felip de Borbó i Grècia (63)
Garikoitz Azpiazu (1)
Harriet Aguirre (2)
Iñaki Arietaleaniz (1)
José Bono (60)
José Manuel Ugartemendia (2)
Joseba Segurola (3)
Juan Carlos Rodríguez Ibarra (36)
Juan José Ibarretxe (195)
Maite Airanalde (2)
Manuel Chaves (69)
Manuel Fraga Iribarne (66)
Mikel Orbegozo (2)
Pedro Solbes (213)
Peio Eskisabel (2)
Sara Majarenas (2)
Entitats Entitats
Batasuna (130)
Bloc Nacionalista Gallec (119)
Cadena COPE (52)
Coalició Canària (99)
Conferència Episcopal Espanyola (65)
Convergència i Unió (1824)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Foro Español de la Familia (2)
Izquierda Unida (222)
Parlament de Catalunya (723)
Partit Comunista de les Terres Basques (9)
Partit dels Socialistes Bascos (99)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Popular d'Euskadi (28)
Partit Popular de Catalunya (319)
Partit Socialista del País Valencià (143)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Xunta de Galícia (37)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Aurillac (França) (1)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
Montpeller (França) (5)
Tolosa de Llenguadoc (França) (18)
València (Comunitat Valenciana) (280)
58 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Entre el pla Ibarretxe i l’Estatut
Espanya
El 2005 la vida política espanyola va estar absolutament marcada per Euskadi i Catalunya, justament perquè va ser en diferents dates de l’any que el lehendakari basc, Juan José Ibarretxe, va presentar el seu pla de sobirania compartida al Congrés dels Diputats i les forces polítiques catalanes la seva proposta de reforma de l’Estatut.

L’evolució seguida per les dues iniciatives va ser ben diferent, ja que, mentre que la proposta basca fou rebutjada per la majoria del Congrés dels Diputats, que equivalia al vot conjunt del PSOE i del PP, la catalana va passar a tràmit, mercès al vot favorable del PSOE, i dependent en la seva evolució en primera instància del dictamen que emetés la comissió constitucional de les Corts espanyoles. En el cas basc, el rebuig al Congrés del primer de febrer de 2005 va motivar per part del lehendakari la convocatòria d’eleccions anticipades el 17 d’abril de 2005, que Ibarretxe i el PNB van voler que actuessin a manera de plebiscit per la reforma presentada a la societat basca i espanyola. L’efecte desitjat no es va produir, ja que els resultats assolits van repetir gairebé els anteriors, tot i la presentació d’una nova força política, el Partit Comunista de les Terres Basques, actuant, de fet, en representació de la il·legalitzada Batasuna. En el cas català, l’admissió a tràmit el 2 de novembre de 2005 de la reforma estatutària aprovada pel Parlament català el 30 de setembre, va obrir un seguit de reaccions a l’Estat i a Catalunya que, cap a finals d’any, anunciaven canvis en la unitat fins llavors mantinguda per tots els partits catalans.

En un altre registre de menor intensitat, també les eleccions gallegues del 19 de juny de 2005 van centrar força l’atenció política espanyola, ja que eren les últimes a què es presentava Manuel Fraga, president de la Xunta de Galícia, ministre del franquisme i fundador del PP. La pèrdua de la majoria absoluta per un escó va deixar el PP fora del govern gallec, en formar-se una coalició de govern entre els socialistes gallecs i el BNG, presidida pel líder socialista Emilio Pérez Touriño, que va prendre possessió el 2 d’agost de 2005 com a nou president de la Xunta de Galícia, anunciant així mateix la posada en marxa d’un nou Estatut gallec. En aquesta línia, i també durant l’any, el PP governant i el PSPV-PSOE van acordar una reforma estatutària per al País Valencià que el Congrés dels Diputats va admetre a tràmit el 20 de setembre de 2005. El text, amb el vot assegurat dels dos partits espanyols majoritaris, així com també de CiU, PNB, CC i el Grup Mixt, va tenir un ampli suport per a passar a ser debatut i esmenat durant dos mesos a la comissió constitucional del Congrés.

En tot cas, ni la perspectiva d’un nou estatut gallec, ni el valencià van trastocar massa la dinàmica política espanyola, que, de fet, va quedar, pràcticament, col·lapsada per les iniciatives basca i catalana, convertides en veritables cavalls de batalla del bipartidisme espanyol, units, però, malgrat les diferències, en la defensa del que anomenaven la Espanya constitucional.

En el cas basc, la sobirania compartida plantejada per Juan José Ibarretxe va ser titllada per ambdós partits d’absolutament inconstitucional i d’impossible tramitació, si bé el PSOE va rebaixar aquest argumentari, derivant la seva negativa a acceptar el pla cap al fet que la iniciativa d’Ibarretxe no havia assolit suficient majoria ni consens en el moment de ser aprovada pel Parlament Basc, ja que havien votat en contra PSE-PSOE i PP. En tota aquesta polèmica també hi va ser molt present el capítol del terrorisme, malgrat que ja l’any anterior, ETA no havia fet cap mort, tònica que es va mantenir el 2005, sense declarar tampoc cap treva i fent esclatar bombes en zones turístiques sense víctimes. El govern del PSOE, per la seva banda, va continuar amb la política policial habitual, aconseguint alguna detenció rellevant al 2005: Mikel Orbegozo i Sara Majarenas al febrer a València; Aimar Altuna Ijurco, Maite Airanalde, i Iñaki Arietaleaniz Telleria, a Montpeller i José Segurola Querejeta, un dels màxims responsables de l’aparell militar d’ETA, juntament amb cinc membres més de l’organització, al març; dos membres de l’aparell internacional d’ETA, Peio Eskisabel, Xerpa, i José Manuel Ugartemendia, Manu a Tolosa de Llenguadoc a l’abril; i tres membres més de la direcció d’ETA a la localitat francesa d’Aurillac a l’octubre, entre els que hi havia el cap dels comandos de l’organització, Harriet Aguirre, considerat la mà dreta del màxim dirigent, Garikoitz Azpiazu.

Pel que feia a Catalunya, la proposta de reforma havia sortit avalada pel vot del 89% del Parlament català, però, en canvi, de seguit s’hi va detectar un rebuig comú a PSOE i PP per a considerar Catalunya nació i acceptar la proposta de concert econòmic que es feia en finançament. El PP encara va anar més lluny i va demanar que es retirés l’Estatut dels tràmits i que tornés a ser presentat com a reforma constitucional pròpiament dita, ja que és el que era al seu judici. Després de passar el tràmit parlamentari de presa en consideració van començar a produir-se tota mena de reaccions en sectors i estaments diversos de la societat espanyola (església, patronal, exèrcit, i tribunals, a més dels partits), i totes en contra de l’Estatut català, sense que, a banda d’Izquierda Unida, ningú, inclosos els anomenats cercles intel·lectuals i artístics progressistes, en parlés ni mitjanament a favor.

Entre els sectors crítics a l’Estatut català va sobresortir la campanya organitzada per PP i la que va endegar des de la COPE el periodista Federico Jiménez Losantos, qui a través del seu programa va mantenir una actitud insultant i agressiva contra la inicaitiva política catalana, tractant de sumar a la seva concepció la part de l’opinió pública espanyola contrària a que Catalunya reivindiqués els seus drets. Per la banda del govern espanyol, el ministre d’Economia, Pedro Solbes, va assenyalar les moltes dificultats existents per a acceptar un sistema de finançament com el plantejat per la majoria de partits catalans, mentre el ministre de Defensa, José Bono, criticava la definició de nació. Crítiques a les quals es va afegir directament el president de la Junta de Extremadura, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, i d’una manera més moderada el president de la Junta de Andalucía i també socialista, Manuel Chávez.

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va haver de fer diverses crides a la calma i a l’estudi del text estatutari català abans que el PSOE i el mateix govern manifestessin la seva visió definitiva sobre l’Estatut català. El Partit Popular, en canvi, va carregar amb duresa contra les aspiracions catalanes recollides a l’Estatut i aprovades al Parlament de Catalunya. En aquest context de negativa a fer una lectura generosa de la Constitució espanyola o a plantejar cap mena de retoc en el seu articulat, va perillar fins i tot la reforma de la Constitució necessària per a canviar la normativa de successió dinàstica de la monarquia de manera que no hi hagués discriminació per raó de sexe. La conveniència de la reforma, inicialment pactada entre PSOE i PP, va créixer arran del naixement el 31 d’octubre d’una nena, la princesa Elionor de Borbó, com a primogènita dels prínceps Felip de Borbó i Letícia.

El clima advers generat a Espanya va tenir un fort efecte sobre la unitat dels partits catalans nascuda el 30 de setembre al Parlament i escenificada al Congrés dels Diputats el 2 de novembre. En acabar l’any, ningú no tenia la certesa que el govern espanyol i el partit socialista de govern acabessin fent honor a la paraula donada pel president del govern espanyol i secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, de fer aprovar a les Corts la reforma que sortís del Parlament de Catalunya.

La polèmica i l’enfrontament constant entre els dos grans partits espanyols també va tenir la seva expressió durant l’any en l’exercici de l’activitat legislativa, per raó d’algunes lleis o iniciatives socials endegades pel govern del PSOE, que, en algun cas, van generar, fins i tot, mobilitzacions ciutadanes en contra, impulsades pel PP. Així, per exemple, el 22 de juny de 2005 els carrers de Madrid van ser testimoni d’una manifestació de milers de persones convocada pel Foro de la Familia contra la modificació del Codi Civil perquè els homosexuals poguessin contraure matrimoni legalment i fer adopcions. Vuit dies després el Congrés dels Diputats va aixecar el veto senatorial interposat contra la llei, contra la que només hi havien votat en contra el PP, menys la diputada Celia Villalobos, i Unió Democràtica de Catalunya (UDC). El PP va recórrer la llei davant el Tribunal Constitucional, però en acabar l’any gairebé mig miler de parelles homosexuals ja havien pogut formalitzar la seva situació. També, el 12 de novembre de 2005, la patronals de les escoles confessionals catòliques espanyoles i les associacions de pares d’aquestes escoles, amb el suport de la Conferència Episcopal Espanyola, van organitzar una manifestació multitudinària a Madrid contra la llei orgànica d’educació que el govern del PSOE tramitava a les Corts. Després de la manifestació, el govern socialista es va avenir a tractar la qüestió, arribant a un pacte el 28 de novembre amb la majoria de sectors i organismes implicats, tret del PP.