Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Augment de preus i cost del diner

L'equip econòmic del Govern, amb el vicepresident Rodrigo Rato, reunit amb els sindicats

L’expansió catalana

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia catalana (535)
Economia espanyola (471)
Tipus d`interès i preu del diner (86)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Enquesta de la Població Activa (9)
Govern d`Espanya (336)
INEM (60)
Seguretat Social (66)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Catalunya (2926)
42 lectures d'aquest article
29 impressions d'aquest article
Més creixement, més inflació
Espanya
El 1999 va ser novament un bon any per a l’economia catalana, amb altes taxes d’expansió en tots els sectors econòmics, un atur situat ja a nivells europeus i un repartiment territorial del creixement força homogeni després que l’any anterior totes les comarques catalanes presentessin taxes positives d’evolució del Producte Interior Brut (PIB) per primer cop en nou anys. En mig d’aquest panorama positiu, l’únic indicador negatiu era un creixement dels preus cada cop més accelerat que se situava ja més de mig punt per sobre de l’espanyol i que pràcticament doblava la inflació mitjana dels països de la zona euro. Aquest diferencial d’inflació era especialment preocupant perquè des de principis del 1999 la pesseta tenia una paritat fixa i irrevocable amb les monedes de la resta de països de l’euro i els tipus d’interès els fixava ja el Banc Central Europeu (BCE). Sense possibilitat de refredar l’economia apujant els tipus d’interès, ni de devaluar la moneda per compensar el diferencial d’inflació, un creixement elevat del preus s’acabaria traduint en una pèrdua de competitivitat de l’economia catalana i podia acabar posant en perill el llarg període d’expansió que registrava l’economia catalana des del 1994.

També per al conjunt d’Espanya, que havia iniciat la recuperació el 1995, el 1999 va ser un bon any, amb un creixement lleugerament inferior al català, però clarament superior a la mitjana de la Unió Europea. L’any va començar marcat pel naixement definitiu de l'euro que feia preveure, tant a Espanya com a la resta de la Unió, una consolidació del procés de creixement. Però les previsions inicials es van haver de retocar a la baixa un cop acabat el primer trimestre quan va quedar patent que la fortalesa inicial de l'euro no era tal i quan les expectatives de les autoritats comunitàries es van veure contradites per les dades reals. A Espanya, el mes de març, el Govern va revisar a la baixa les seves estimacions inicials que situaven el creixement del PIB al 3,8% fins a situar-les al 3,4%, una retallada poc important, però prou significativa del que estava succeint. Un cop superat el tercer trimestre el panorama va tornar a canviar igual que a la resta de la UE. Les crides a la calma de, entre d'altres, el BCE havien donat resultat i l'evolució de l'economia europea en general i espanyola en particular va accentuar les tendències positives. El mes de setembre les previsions per a finals d'any es van situar al 3,7% encara que la nota negativa va venir de la inflació que va ser revisada a l'alça de l’1,8% inicial al 2,3%.

Durant els dos primers trimestres de l'any, el PIB espanyol va créixer un 3,6%, tres dècimes per sota del ritme a què creixia en el mateix període del 1998. Un cop travessat l'equador de l'any, però, i a diferència del que va succeir el1998, la velocitat de creixement es va incrementar fins a assolir taxes del 3,7 i el 3,8% durant els darrers dos trimestres. L'any es va tancar amb creixement mitjà del PIB del 3,7% tres dècimes per sota de l'increment registrat l'any anterior, però un valor realment important si es tenia en compte que el conjunt de la zona euro només assolia una taxa de l’1,9%, gairebé un punt percentual menys que l'exercici precedent.

la fortalesa de la demanda interna va ser la que va permetre l'intens ritme de creixement de l'economia real espanyola. Una fortalesa que es devia en bona mesura als baixos tipus d'interès, a la disminució de les retencions a compte de l'IRPF que van permetre incrementar el líquid de les famílies, a l’increment de la liberalització de determinats sectors que va suposar la reconversió d’estructures productives i al bon comportament del mercat de treball. La confiança dels consumidors continuava molt elevada i el mes d'octubre la diferència entre els que preveien un futur més positiu i aquells que creien que la situació empitjoraria presentava un saldo net d’11 punts, el rècord històric des de 1986. Un clar exemple d'aquest clima de confiança eren les matriculacions de vehicles, que tot i veure's un xic alentides a finals d'any, van tenir un increment del 21,5% respecte l'any anterior. El consum privat, doncs, presentava una forta expansió i igualava l'alta taxa de l'any anterior (4,1%) demostrant l'optimisme de les famílies. Per la seva banda, el consum públic seguia la tendència dels exercicis anteriors i continuava moderant-se arribant a finals d'any a una taxa d'increment de l'1,4%, sis dècimes menys que el 1998, ajudant a reduir, al seu torn, el dèficit públic ja del tot controlat i situat en taxes properes a l’1,3% del PIB.

El motor del creixement econòmic era, doncs, la demanda interna però va ser especialment la inversió, un dels seus components, el factor que més hi va contribuir, sobretot durant els darrers mesos, quan el consum es va veure alentit. La inversió, tant en béns d'equip com en construcció va registrar una forta embranzida amb taxes que superaven l'11%, demostrant un cop més la solidesa del creixement de l'economia espanyola que, a més a més, veia com un important flux de capitals sortia del país en forma d'inversió a l'exterior.

La rendibilitat de les empreses es va mantenir en nivells molt bons i fins i tot es van superar els valors registrats l'any anterior, que ja eren molt alts. La clau d'aquesta situació era, de nou, la demanda interior que compensava la debilitat del sector exterior. Per sectors, la indústria va aconseguir superar durant el darrer trimestre l'estancament en el que havia caigut el primer semestre, i s'esperava tancar l'any amb un increment del 2,1%, uns tres punts per sota del de l'any anterior. La confiança de les empreses industrials també va anar millorant al llarg de l'any tot i que l'indicador del clima industrial va acabar amb signe negatiu (-3,9). Aquest moderat creixement de la indústria era compensat, però, amb l'excel·lent comportament de la construcció que juntament amb els serveis, eren els sectors que més creixien. L'activitat constructora era molt intensa, en especial en el subsector de l'habitatge i l'obra pública, encara que a finals d'any semblava haver tocat sostre. Així el consum de ciment durant el tercer trimestre augmentava un 5%, mentre que la primera meitat de l'any havia crescut un 17%. Tot i aquest cert refredament final, els resultats globals del sector podien ser qualificats d'immillorables i els preus dels habitatges van veure's incrementats un 9% a les capitals de província, en bona mesura degut a l'alta demanda, afavorida per la rebaixa dels tipus hipotecaris i el bon comportament del mercat de treball.

El comportament dels serveis també era prou bo. El comerç al detall va superar els darrers mesos de l’any una situació de cert estancament, encara que no va poder assolir els nivells del 1998. Altres sectors com el transport i les comunicacions presentaven comportaments més vigorosos, en especial les telecomunicacions degut a l'auge de la telefonia mòbil. Però dins el sector terciari va tornar a destacar, un any més, el turisme. Un turisme que va tornar a batre els rècords d'ocupació hotelera i d'activitat que s'havien assolit l'any anterior. Gràcies tant a la demanda exterior com a la bona situació econòmica dels residents, el turisme es va convertir en un dels sector més dinàmics. L'excel·lent campanya del 1999 es va saldar amb un increment dels visitants de l'exterior del 9,8% respecte el 1998 que van fer arribar l'ocupació hotelera a nivells propers al 90% en ple mes d'agost i que van permetre que els ingressos derivats de les activitats relacionades amb el turisme tinguessin també un increment (15,5%) superior a l'exercici anterior (13,2%) que s’havia tancat amb les xifres més altes de la història.

Tot plegat, aquest increment de l’activitat es va traduir en una millora de l'ocupació que va situar la taxa d'atur registrat a l'INEM per sota el 10% (9,84% el novembre) i la mesurada per l'EPA al voltant del 16%. El ritme de creació d'ocupació es va alentir una mica respecte el 1998 però va ser del 3,3%. El 1999 es van crear uns 600.000 llocs de treball, xifra que no s’assolia des del 1977. L’atur es va reduir en més de 180.000 persones i l'afiliació a la Seguretat Social va arribar a la xifra rècord de 14,6 milions de persones el mes d'octubre. A més a més, l'any 1999 va significar una relativa millora en la precarietat laboral ja que els nous llocs de treball eren majoritàriament assalariats amb contractes indefinits i a temps complet.

Però el bon moment de l'economia espanyola tenia també els seus dèficits. En aquest aspecte destacava la debilitat del sector exterior que mes rere mes restava creixement al conjunt de l'economia. L’increment de les importacions (gairebé un 12%) era lògic en una economia on la demanda creixia per sobre el 5%, però les exportacions, un altre any, tornaven a presentar un increment inferior (6,2%) a causa de la deteriorada situació dels mercats exteriors. La recuperació de les economies europees i d'altres zones compradores de productes espanyols va fer que a finals d'any les exportacions milloressin. Malgrat tot el dèficit comercial va ser la principal causa que la balança per compte corrent presentés un saldo negatiu a finals d'any.

L'altre element que va enterbolir les bones perspectives de l'economia espanyola va ser el comportament dels preus. Si l'any 1998 s'havia caracteritzat per una inflació molt baixa, la més baixa de les darreres dècades, durant l'any 1999 els preus van començar a incrementar-se, tot i les successives mesures restrictives del Govern. L'IPC va desbordar la previsió inicial de l'1,8% i va arribar a una taxa del 2,4% a finals d'any. Era una xifra prou bona en comparació amb la història recent de l'economia espanyola, però el diferencial amb els països de la UE començava a ser preocupant ja que en un context de tipus de canvi fixos, la pèrdua de competitivitat dels productes espanyols començava a ser important. El fort dinamisme de la demanda interna era un dels factors que explicava l'escalada dels preus, però també va ser molt important l'efecte que va tenir l'encariment de l'energia a causa de l'increment del preu del petroli motivat per la reducció de la producció acordat pels països de l'OPEP.

La inflació no era, doncs, massa elevada però les seves conseqüències començaven a ser preocupants. A la pèrdua de competitivitat exterior calia sumar-hi l'efecte que tenia la desviació respecte a la previsió inicial. D'una banda el Govern havia de fer front a una revisió a l'alça de les pensions i de l'altra el sector privat també havia de compensar a aquells treballadors que tenien clàusules de revisió en els seus convenis, gairebé un terç del total. I això sense comptar les veus que es van aixecar a finals d'any d'altres col·lectius que van veure disminuït el seu poder adquisitiu, com els funcionaris.


Per la seva banda, l'economia catalana va presentar un comportament molt similar al conjunt d’Espanya, recuperant embranzida un cop superat l’alentiment patit la primera meitat de l’any. Catalunya va tornar a presentar un dinamisme superior i el creixement del seu PIB (4%) va permetre completar un període de creixement sostingut de 6 anys. La seva taxa de creixement anual mitjà durant la dècada dels noranta (2,5%) superava àmpliament a les principals economies europees i s’acostava a les registrades pels Estats Units (2,7%).

En el cas català, la demanda interna també va ser el factor determinant del creixement econòmic arribant a una taxa d'increment del 5,3%. El consum privat va superar els nivells de l'any anterior i va créixer un 4,3%. Tot i que la situació del sector exterior era també delicada, el seu saldo negatiu (-1,0) era inferior al que presentava el sector exterior espanyol, però desapareixia el superàvit que s'havia assolit l'any anterior, ja que l'increment de les exportacions (6%) no podia contrarestar l'impuls de les importacions (9,9%).

L'escenari econòmic català, però, no va ser tan bo com el d’un any abans i el diferencial de creixement que encara mantenia amb Espanya va començar a escurçar-se. Així el creixement de la inversió (9,9%) tot i ser realment fort, no només va ser inferior al de l'exercici precedent sinó que també va ser inferior a la mitjana espanyola malgrat que la inversió en construcció va ser superior (11,5%). El mercat de treball era un altre element diferencial. En xifres absolutes, els nivells d’atur de Catalunya seguien sent substancialment inferiors als espanyols (per sota del 10% en termes de l’enquesta de població activa i del 8% en termes d’atur registrat), però en termes relatius, les dades de finals d’any de tots dos indicadors semblaven assenyalar una significativa desacceleració en el ritme de reducció de l’atur. Segons les dades de l'atur registrat del mes de novembre aquest s’havia reduït només en unes 26.800 persones respecte el mateix període del 1998.

L'element, però, que va presentar un comportament més negatiu va ser la inflació. Catalunya era històricament una de les zones més inflacionàries i l'any 1999 va accentuar encara més aquesta característica. La inflació catalana es va situar sis dècimes per sobre la mitjana espanyola (3,3% a finals de novembre), en bona mesura a causa del seu dinamisme més elevat, reflectit sobretot amb l'important impuls del consum intern i de la major tensió en el mercat de treball. Fossin quines fossin les causes, el diferencial d’inflació catalana va arribar a finals d’any a uns nivells preocupants, no només per la diferència amb la xifra espanyola sinó, sobretot, perquè el creixement dels preus catalans ja doblava la mitjana dels països de l’euro i començava a posar seriosament en perill la competitivitat de l’economia catalana.