Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Jocs Olímpics, Olimpiades (187)
Poder legislatiu i lleis (992)
Seleccions esportives catalanes (174)
Personatges Personatges
Juan Antonio Samaranch (54)
Pierre de Coubertin (2)
Entitats Entitats
Comitè Olímpic Català (8)
Comitè Olímpic Internacional (70)
Jocs Olímpics Atlanta (43)
Unió de Federacions Esportives Catalanes (8)
39 lectures d'aquest article
53 impressions d'aquest article
Passem full a cent anys de moviment olímpic
Esports




"El moviment olímpic ha perdut independència, ha abandonat el patrimoni propi del país esportiu i s'ha conformat a la pressió dels Estats"


Ignasi Donate
President del Comitè Olímpic de Catalunya

La 105a sessió del Comitè Olímpic Internacional, del dia 18 de juliol de 1996, a Atlanta, va aprovar entre d'altres un paquet de mesures anomenades del Congrés Olímpic del Centenari . Inesperadament, una d'aquestes mesures va ser modificar l'art. 34.1 de la Carta Olímpica, que regula el reconeixement de nous comitès olímpics. Tancat l'any 1996, a falta d'acta definitiva de la sessió, si es pregunta pel nou articulat tot el que es pot arribar a aconseguir és el text següent, amb els corresponents grafismes:

"1. Dans la Charte olympique, l'expression pays signifie [tout pays, État, territoire ou portion de territoire que le CIO considère, selon sa discrétion absolue, comme zone de jurisdiction du CNO qu'il a reconnu] un État indépendant reconnu par la communauté intemationale."

Aquesta modificació té història. El mes de desembre de 1992, el president Joan Antoni Samaranch ja anunciava que, en la sessió del COI de Montecarlo —setembre del 1993—, es modificaria l'article 34.1 de la Carta Olímpica. Aquell anunci va provocar llavors una campanya del Comitè Olímpic de Catalunya (COC) en contra de tal modificació, a la qual es van adherir 245 ONG i la Unió de Federacions Esportives Catalanes.

Finalment, arribada la sessió de Montecarlo, el COI no va tractar el projecte de reforma, que, tot i així, després ha reaparegut inesperadament a Atlanta. Aquesta modificació, contrària a les tesis del COC, pot barrar definitivament el seu reconeixement, si no es té en compte que la petició del nostre comitè data del dia 19 de març de 1990 i, per tant, caldria aplicar-li jurídicament les disposicions vigents en aquella data i no fer una interpretació retroactiva de la Carta Olímpica.

Realment, però, la modificació de la Carta Olímpica respon a la voluntat del COI de frenar les progressives demandes de reconeixement de nous comitès olímpics i, en canvi, té poca relació amb la problemàtica del "gegantisme dels Jocs". El COC no és l'únic comitè nacional que té demanat el seu reconeixement.

La crisi mundial dels Estats no sols es manifesta en el fet que progressivament sorgeixin nous Estats, sinó també, i d'una manera molt específica, en el fenomen creixent de països que, tot i ser políticament d'un Estat, demanen el reconeixement del seu propi comitè olímpic com a mostra de la seva identitat social, cultural o esportiva. El primer fenomen no està a l'abast de la intervenció del COI. En canvi, el màxim organisme olímpic sí que creu poder intervenir en el segon, protagonitzat actualment per països tan diversos com alguns Estats federals dels EUA, del Canadà, com Catalunya o com antigues colònies.

El fet que preocupa els dirigents internacionals és la presència en el mapa olímpic d'unitats territorials que no es corresponguin a "Estats independents reconeguts per la comunitat internacional". Aquesta realitat no és nova ni preocupava quan Pierre de Coubertin va refunclar el moviment olímpic de l'era moderna. Durant cent anys, de reconeguda progressió del moviment olímpic, l'olimpisme s'ha centrat en el concepte de país esportiu, val a dir, un concepte propi, que ha permès al COI al llarg d'aquests anys dur a terme una funció progressista i innovadora de reconeixement de nous països, un concepte independent de qualsevol formulació política, i proper, en canvi, al concepte de nació com a realitat cultural i social d'un poble que s'identifica com a tal.

Tot i l'avís que ha suposat el cas Bosman per al moviment esportiu internacional, a partir d'Atlanta s'ha consolidat estatutàriament el criteri d'assimilar la demarcació territorial olímpica a la demarcació dels Estats, com una reacció defensiva davant la demanda de reconeixement de nous països esportius, en el marc internacional de crisi de la forma política d'Estat. Amb aquesta reforma de la Carta Olímpica, el moviment olímpic ha perdut independència, ha abandonat el patrimoni propi del país esportiu i s'ha conformat a la pressió dels Estats, cada cop més necessitats de reforços externs per defensar l'actual hegemonia política. Atlanta ha marcat el punt d'inflexió. A partir d'ara, amb la porta olímpica tancada, els països esportius no reconeguts i els que neixin per la imparable progressió de la història entraran, ben segur, com el vent, per la finestra.