Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Al Gore i George W. Bush, protagonistes de les presidencials més disputades.

Els resultats electorals als EUA

Hilary Clinton, nova senadora per Nova York.

Articles dependents
George W.Bush
Al Gore
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Eleccions i processos electorals (1758)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Personatges Personatges
Al Gore (30)
Bill Clinton (277)
Colin Powell (99)
George H. W. Bush (14)
George W. Bush (404)
Gerard Ford (4)
Harry Browne (1)
Hillary Clinton (26)
Howard Philips (1)
Jeb Bush (4)
John Hagelin (1)
Joseph Lieberman (2)
Katherine Harris (2)
Norman Mineta (1)
Pat Buchanan (3)
Ralph Nader (2)
Richard B. Cheney (19)
Rick Lazio (1)
Rudolph William Louis Giuliani (14)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Cambra de Representants (Estats Units) (15)
Congrés nord-americà (26)
Partit de la Constitució (EUA) (1)
Partit de la Llei Natural (EUA) (1)
Partit Libertari (EUA) (1)
Senat dels Estats Units (22)
Tribunal Penal Internacional (93)
Tribunal Suprem de Florida (5)
Tribunal Suprem dels Estats Units (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
91 lectures d'aquest article
20 impressions d'aquest article
Bush, president pels pèls
Estats Units
Les eleccions presidencials nord-americanes de l’any 2000 van ser les més disputades de la història i es van saldar amb el triomf del candidat republicà, George W. Bush, després d’una llarga batalla judicial. Tot i tenir més vots populars, el candidat demòcrata, Al Gore, va haver d’abandonar la Casa Blanca, on durant els vuit anys anteriors havia treballat com a vicepresident de Bill Clinton. L’extraordinari balanç econòmic del dos mandats del tàndem Clinton-Gore, no van ser suficient perquè els demòcrates aconseguissin una victòria que, mesos abans de les eleccions, semblava clara. L’escàs carisma personal de Gore no li va permetre retenir el suport de què havia gaudit Clinton. Un suport que, en canvi, sí va heretar l’esposa d’aquest últim, Hillary Rodham Clinton, que va ser elegida senadora per Nova York, convertint-se així en la primera dama dels Estats Units que guanyava unes eleccions i configurant-se com la gran esperança de futur dels demòcrates.

Els resultats electorals del 7 de novembre, no només a les presidencials sinó també els del Senat i la Cambra de Representants van oferir una radiografia d’un país dividit a part gairebé iguals entre demòcrates i republicans. Al Senat els republicans van perdre la còmoda majoria de què disposaven i es va produir un empat total, 50 a 50, encara que el vot del vicepresident, Dick Cheney, que actua de president de la cambra, podia inclinar la balança del costat republicà. També a la Cambra Representants els republicans disposaven d’un lleuger avantatge (221 congressistes, contra 221 demòcrates, 2 independents i 1 vacant). Però el sistema parlamentari nord-americà, on no funcionava la disciplina de partit, feia preveure que el nou executiu de George W. Bush , que prendria possessió el 20 de gener del 2001, es veuria obligat a pactar amb el Congrés totes les iniciatives importants i que difícilment podria tirar endavant algunes de les seves propostes més radicals en temes com la reducció d’impostos o la privatització de serveis públics.

Ja en la formació del seu govern, anunciada els darrers dies del 2.000, Bush va demostrar una certa voluntat de buscar el consens amb nomenaments com el de Collin Powell com a nou secretari de Defensa o el manteniment en el càrrec del secretari de Transports, el demòcrata Norman Mineta. D’altres noms feien evident la voluntat de Bush d’envoltar-se d’antics col·laboradors dels expresidents republicans George Bush (pare de George W. Bush) i Gerald Ford, dues administracions republicanes que van ser catalogades de “pragmàtiques”, per contraposició a la més ideològica de Ronald Reagan.

La nova administració pretenia ser el reflex del “conservadorisme compassiu” el lema que el governador de Texas George W. Bush va triar des del moment que va presentar la seva candidatura a la presidència. Una candidatura que es va imposar amb comoditat a les primàries republicanes, però que va haver de competir en un llarg frec a frec amb la candidatura del vicepresident demòcrata Al Gore.

Els sondejos preelectorals van anar canviant de signe atorgant la victòria a un o l’altre candidat gairebé en qüestió d’hores de diferència. Gore no va saber treure tot el suc a la carta dels debats televisius en els que va resultar massa distant i va donar la imatge d’un tecnòcrata, la qual cosa va fer que alguns dels seus votants potencials es repensessin el seu vot, Bush va cometre diverses pífies al llarg de la campanya que també li van restar suport. En alguns moments hi havia hagut diferències de fins a 18 punts entre els candidats però a mesura que s’acostava el dia de les eleccions la diferència es va anar diluint.

Cap dels dos candidats, ni els seus vicepresidents, el demòcrata Joe Lieberman ni el republicà Dick Cheney, van aconseguir encisar una opinió pública que havia d’anar a les urnes a escollir, a més a més del president, els 435 membres de la Cambra de Representants, un terç del Senat, 34 dels 100 senadors, i els governadors d’11 Estats. A banda, a 42 Estats de la Unió es votaven un total de 204 propostes legislatives sobre educació, economia, fiscalitat i diverses qüestions socials vàlides únicament dins del seu territori. Dins d’aquestes qüestions n’hi havia de tan diverses com si s’havia de legalitzar el consum de marihuana, entre d’altres.

Cal tenir present, també, que a les presidencials no s’hi presentaven només els candidats dels dos partits principals sinó que hi concorrien altres candidats sense cap possibilitat de ser elegits, però que podien esgarrapar un bon grapat als grans candidats. El més destacat dels minoritaris va ser Ralph Nader, representant del Partit Verd, que es va presentar a 44 estats i va arribar a tenir un 5% en els sondejos nacionals. Els seus votants eren bàsicament demòcrates desencisats per la política centrista del partit. La resta de candidats tenien molt menys pes, eren: l’ultraconservador Pat Buchanan procedent de les files republicanes va fer un paper molt inferior a l’esperat i va restar pocs vots als republicans; el candidat del Partit Llibertari, Harry Browne que el 1996 ja havia aconseguit mig milió de vots en la seva cursa a la Casa Blanca; John Hagelin, candidat del Partit de la Llei Natural; i Howard Philips en representació dels sectors més radicalment conservadors compresos en el Partit de la Constitució, contrari a l'avortament i al cobrament d'impostos.

El 7 de novembre, el primer dimarts després del primer dilluns de novembre, com mana la tradició, un 53% dels nord-americans, un percentatge superior al dels que havien votat en les anteriors eleccions, van anar a les urnes per escollir el seu 43è president després d'haver assistit a la campanya electoral més cara de la història dels Estats Units. El resultat semblava estar en mans del 5% que s’havia declarat indecís en totes les enquestes sobre intenció de vot.

L'endemà de les eleccions, després d'un nit electoral molt confusa, només hi havia una cosa clara: Hillary Rodham Clinton, la dona de l’encara president dels Estats Units, Bill Clinton, havia guanyat al seu contrincant Rick Lazio i havia aconseguit un escó al Senat per l’Estat de Nova York. El primer opositor polític de Hillary havia estat l’alcalde de la ciutat de Nova York Rudolf Giuliani però quan una malaltia el va obligar a retirar-se, la primera dama va haver de mesurar les seves forces amb un Lazio que, tot i recordar a la seva campanya el cas Lewinsky i haver invertit en la seva campanya molts més diners que no pas la primera dama, no va tenir cap opció davant el carisma de l’esposa del president.

Pel que fa a les presidencials, un cop tancats els col·legis electorals, els sondejos i els primers escrutinis donaven un resultat incert. Quan les primeres estimacions de vot a Florida van atribuir la victòria a aquest estat a Bush, semblava clar que aquest seria el nou president dels Estats Units. De matinada, ja el matí de l’endemà a Catalunya, les principals cadenes de televisió nord-americans van donar com a guanyador al candidat republicà. Fins i tot Gore va telefonar Bush i el va felicitar per la victòria però, només 12 minuts més tard, el candidat demòcrata, en un gest sense precedents, va tornar a trucar a Bush per dir-li que el resultat de Florida no era clar i que caldria esperar els recomptes per veure qui era finalment el guanyador.

Tot depenia d’aquest estat on la diferència de vots a favor dels republicans era escasíssima. L'elecció del president dels Estats Units es fa de manera indirecta: cada estat tria uns compromissaris, que representen els vots electorals, i que sis setmanes després de les eleccions escolliran el president. Aquests compromissaris atorguen el seu vot al candidat més votat al seu estat. Els vots electorals o nombre de compromissaris de cada estat són proporcionals a la població, però, tot i així, és perfectament possible que el candidat que obté més vots electorals no sigui el que ha aconseguit més vots populars.

Aquest sistema datava del segle XVIII, quan la dificultat de comunicacions en un país tan extens, justificava l’existència dels compromissaris que eren els que es reunien per elegir el president. Diverses vegades s’havia proposat de corregir-lo per adaptar-lo al principi “un home un vot”, però sempre s’hi havien resistit els estats més petits que creien que amb un sistema centralitzat perdrien capacitat d’influència i es desvirtuaria el profund federalisme del sistema constitucional nord-americà. Segons la Constitució, la reforma només seria possible si tenia el suport de tots els estats.

Aquest mateix sistema, feia que fos cada estat qui fixava els sistemes de votació i d’escrutini. Les paperetes electorals eren diferents ja no als diferents estats sinó fins i tot als diferents comtats d’un mateix estat.

Florida, amb 25 del total de 538 vots electorals, va ser, doncs, la causa de tota la incertesa posterior que es va perllongar al llarg de 5 setmanes. Segons el primer escrutini, Bush havia guanyat a Florida per una petitíssima diferència: 1.784 vots. La llei electoral de Florida obligava a fer un segon escrutini dels vots quan la diferència entre els dos primers candidats no superava un 0,5%, com era el cas. El 8 de novembre es va fer un segon escrutini dels gairebé 6 milions de vots de Florida i Bush seguia guanyant, encara que el marge s’havia reduït a 327 vots. Faltaven encara per comptabilitzar els vots per correu que segons totes les previsions serien favorables als republicans.

Però llavors va aparèixer un segon problema. Els demòcrates es van queixar que les paperetes d’alguns comtats eren confuses i que molts votants demòcrates havien votat per error per d’altres candidats. Curiosament aquestes paperetes, que després es farien famoses a mig món, havien estat dissenyades per una supervisora electoral del partit demòcrata. El 9 de novembre, el candidat ultraconservador Pat Buchanan va admetre que milers de ciutadans de Florida, presumiblement demòcrates, s'havien equivocat i li havien donat el vot en lloc de a Gore. A Palm Beach, Florida, els sistemes automàtics d’escrutini van considerar nules 19.000 paperetes perquè no s'havien perforat correctament. Tot plegat va fer que els demòcrates demanessin un recompte manual dels vots en 4 comtats de Florida.

La secretària d'Estat de Florida, la republicana Katherine Harris, va considerar que el procés s’estava allargant innecessàriament i va exigir als 67 comtats que li entreguessin els resultats el 14 de novembre. Els demòcrates van impugnar aquesta decisió que consideraven partidista, cal recordar que el governador de Texas era Jeff Bush, germà del candidat republicà, i van iniciar una llarga batalla judicial per aconseguir que es recomptessin manualment tots els vots dels comtats on creien haver estat perjudicats.

Va començar així un llarg periple que va portar els dos partits davant el Tribunal Suprem de Florida i, posteriorment, davant el Suprem dels Estats Units. Les decisions dels diferents tribunals van fer que, de manera intermitent, es paralitzessin i es reprenguessin els escrutinis manuals de Florida durant 30 dies.

El 12 de desembre, la cambra baixa de Florida va aprovar la llista dels 25 representants de l'Estat al Col·legi Electoral que el 18 de desembre havia de votar el nou president dels Estats Units. Els delegats tenien el mandat de votar per Bush. L'endemà, el Tribunal Suprem dels Estats Units, màxima autoritat judicial, va donar la raó a Bush al considerar inconstitucionals els recomptes manuals de Florida. Gore es va rendir, va reconèixer la victòria de Bush tot i manifestar el seu "total desacord" amb la decisió judicial i va fer una crida als nord-americans a tancar files al voltant del nou president.

Els resultats definitius van ser de 267 vots electorals pels demòcrates i 271 -només 1 més dels necessaris- pels republicans que van guanyar a 30 estats enfront dels 20 que va obtenir Gore. Pel que fa al vot popular, Gore va derrotar Bush en obtenir el 48,3% dels sufragis (50.148.801 paperetes a favor) enfront del 47,9% (49.790.449) que van aconseguir els republicans. Altres candidats van sumar el 3,6% restant.

En el seu primer discurs com a president electe, Bush va fer una crida a la reconciliació, "a Washington fa falta esperit de cooperació, és el repte del moment després d'una difícil elecció", va dir i també va assegurar que ell no havia estat elegit per servir un partit sinó per servir un país.

L'encara president del Estats Units, Bill Clinton, va tenir paraules de gratitud pel seu vicepresident Al Gore, amb qui va dir que havia format "una extraordinària associació durant 8 anys" i va prometre tota la seva col·laboració en el traspàs de poders tot assegurant que li prometia al president electe Bush que comptaria amb el seu esforç i l'esforç de tots els membres de la seva administració per assegurar l'èxit de la transició.

Una transició que es presentava especialment complicada ja que el llarg procés judicial per aclarir qui seria el nou president havia consumit bona part del temps tradicionalment destinat a la transmissió de poders. I, també perquè la situació econòmica havia sofert una sobtada frenada que feia témer que, després del llarg període de creixement de les dues administracions Clinton, pogués estar arribant una recessió.

Pel que fa a l’encara president, Bill Clinton, va dedicar la part final del seu mandat a reforçar la seva projecció en política internacional. Va intentar reiteradament forçar un acord entre l’ANP i Israel al Pròxim Orient, va fer un tercer viatge a Irlanda del Nord per impulsar el procés de pau i va obrir les portes a la reconciliació amb Vietnam el mes de novembre amb un viatge de tres dies que es va qualificar de visita històrica ja que era el primer president dels Estats Units que anava al Vietnam des de la guerra que va finalitzar el 1975.

Els vietnamites, que al llarg de tota la visita van tractar Clinton i la seva família com si fossin herois, van rebre del president nord-americà gestos conciliadors com l’homenatge que va retre a tots els morts durant la guerra, citant específicament els 3 milions de soldats i civils vietnamites que van perdre la vida en el conflicte armat. Sense arribar a demanar perdó per la intervenció nord-americana al Vietnam, Clinton, que de jove es va oposar a la guerra, va reconèixer la magnitud dels patiments de tots els vietnamites, tant els del sud, que van ser aliats dels Estats Units en el conflicte, com els del nord, contra els quals es va dirigir la campanya bèl·lica. “No podem canviar el passat, va dir Clinton. El que podem fer és canviar el futur. Els dos països van tenir una relació com cap altre. Ja es hora que tots dos construïm una nova associació basada en el comerç i la cooperació.”

L’últim dia de l’any, Clinton va anunciar l’adhesió del seu govern al procés d’integració del Tractat de Roma per a la creació del Tribunal Penal Internacional (TPI), que Washington s’havia mostrat fins llavors reticent a signar. Estats Units esdevenia així el país número 138 que rubricava el pacte, tot i que encara restava per a ser adoptat la seva ratificació pel Senat dels Estats Units.