Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El final d'un llarg procés

El president Bill Clinton aplaudeix la seva dona, Hillary, candidata a senadora per Nova York

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Partits polítics i entitats (1853)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Al Gore (30)
Bill Bradley (1)
Bill Clinton (277)
Daniel Moyniham (1)
Donald Trump (1)
George H. W. Bush (14)
George W. Bush (404)
Hillary Clinton (26)
John McCain (5)
John Kerry (20)
Kenneth Starr (7)
Lamar Alexander (1)
Lawrence Summers (1)
Pat Buchanan (3)
Paul Wellstone (1)
Robert Rubin (2)
Robert Dole (9)
Robert Gephart (1)
Robert Kerrey (1)
Ross Perot (3)
Rudolph William Louis Giuliani (14)
Steve Forbes (2)
Entitats Entitats
Cambra de Representants (Estats Units) (15)
Congrés nord-americà (26)
Govern dels Estats Units (145)
Partit Demòcrata dels Estats Units (37)
Partit Republicà dels Estats Units (25)
Senat dels Estats Units (22)
Tribunal Suprem dels Estats Units (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
28 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Clinton rep l'absolució i Hillary marxa cap al Senat
Estats Units
Tot i iniciar-se amb l’impeachment presidencial, 1999 va ser un bon any pel president dels Estats Units Bill Clinton. Absolt pel Senat el mes de febrer de les acusacions de perjuri i obstrucció a la justícia pel cas Lewinsky, Clinton va recuperar un gran protagonisme en l’escena internacional, intervenint decisivament en la resolució de la crisi de Kosovo, obrint a la Xina les portes de l’Organització Mundial del Comerç i desbloquejant el procés de pau a l’Orient Mitjà. En el terreny econòmic, l’evolució dels Estats Units va ser molt positiva i es va consolidar el que ja tots els analistes consideraven el cicle expansiu més llarg de la història. Les coses van ser més difícils per a Clinton en la política interna, un camp on la majoria parlamentària republicana va bloquejar moltes de les iniciatives presidencials en haver ja pràcticament començat la precampanya per a les eleccions del 7 de novembre del 2000. També, dins del Partit Demòcrata, es va deixar sentir la proximitat d’unes eleccions presidencials en les que Clinton ja no podria ser candidat i on la principal basa dels demòcrates era el vicepresident Al Gore. Gore va obrir el joc el primer dia de l’any quan va presentar oficialment la seva candidatura davant la Comissió Electoral Federal amb el clar propòsit de distanciar-se de Clinton, just abans que comencés al Senat el judici de destitució del president.

El procés de destitució (impeachment) de Clinton va començar el 7 de gener al Senat i va perllongar-se fins el 12 de febrer. Els cent senadors nord-americans van haver de decidir si les acusacions de perjuri i obstrucció a la justícia que se li imputaven a Clinton per haver amagat la seva relació amb l’exbecària de la Casa Blanca Monica Lewinsky mereixien la destitució que reclamaven els fiscals republicans. Després de cinc setmanes de dures discussions i sense que s’aportés cap element nou que no hagués estat exposat ja a la llum pública l’any anterior pel fiscal Kenneth Starr, la votació que es va fer al Senat el 12 de febrer va quedar molt lluny del dos terços (67 vots) que calien per destituir el president. Primer es va votar si Clinton havia de ser destituït per haver comès perjuri i el resultat va ser de 55 vots a favor, els republicans, i 45 en contra. Pel que fa al càrrec d’obstrucció a la justícia, ni tan sols va haver-hi unanimitat entre els senadors republicans i la votació es va saldar amb un empat a cinquanta. El veredicte va suposar una greu derrota política i moral pels republicans que, malgrat els intents posteriors del fiscal Starr per reobrir el cas, van decidir iniciar un nou estil polític més proper al tarannà centrista del que es configurava com el probable candidat republicà a la Casa Blanca: George Bush Jr., governador de Texas i fill de l’expresident George Bush.

En cloure’s el procés d’impeachment, els índexs de popularitat de Clinton es van disparar i aquest va poder presentar, en el seu discurs sobre l’Estat de la Unió llegit a Buffalo el 20 de gener, el programa més ambiciós des que havia arribat a la Casa Blanca. Els extraordinaris resultats de l’economia nord-americana (7 anys ininterromputs de creixement, reducció dels dèficits comercials i fiscals, pràctica desaparició de l’atur, baixa inflació...) li van permetre anunciar que en la següent dècada es produiria un superàvit en els comptes públics de fins a 3 bilions de dòlars. Clinton va proposar que el 62% d’aquest superàvit es destinés a constituir un fons federal complementari al sistema de pensions i Seguretat Social i que la resta servís per augmentar les despeses en seguretat i defensa. També va anunciar que el govern federal presentaria una demanda contra la indústria tabaquera per recuperar els fons públics gastats en l’atenció als malalts per causa del tabac (25.000 milions de dòlars anuals), mesura que es va concretar el 22 de setembre en la demanda civil presentada pel Ministeri de Justícia davant el Tribunal de Districte de Washington contra les sis principals empreses del sector.

Al llarg de tot l’any, l’evolució de l’economia va ser el gran aliat del president Clinton i no es va veure afectada, ni tan sols, per la dimissió el 12 de maig, de Robert Rubin, secretari del tresor des del 1993, que era considerat el veritable responsable de la disciplina fiscal que el 1998 havia conduït al primer pressupost equilibrat en moltes dècades i l’home que havia dissenyat l’estratègia d’enfortiment del dòlar i de creixement econòmic dels últims anys. Rubin va ser substituït per la seva mà dreta, el subsecretari del Tresor, Lawrence Summers.

Encara que no repercutís en l’economia, la dimissió de Rubin, per tornar a l’empresa privada, sí que va fer créixer la impressió d’un Clinton que afrontava la recta final del seu mandat cada cop més sol. El distanciament amb el vicepresident Gore va anar creixent al llarg de l’any a mesura que la precampanya obligava a aquest a reforçar el seu propi perfil i a criticar algunes de les polítiques de l’administració Clinton.

Una altra de les poques persones que s’havien mantingut estoicament al costat de Clinton durant tota la seva presidència, i malgrat tots els escàndols, també va començar a distanciar-se’n políticament. Era la seva dona i principal col•laboradora Hillary Rodham Clinton, que va decidir iniciar la seva pròpia carrera política lluitant per l’escó de Nova York al Senat que deixaria vacant el demòcrata Daniel Moyniham, i que, segurament es disputaria amb l’alcalde republicà de la ciutat, Rudolph Giuliani.

En mig d’un ambient ja plenament preelectoral, el gran tema de debat va ser com s’havia d’utilitzar l’inesperat superàvit que presentaven els comptes públics. Mentre Clinton proposava projectes a llarg termini per reforçar l’estat del benestar i Gore volia donar prioritat als grans projectes d’infraestructures associats a les tecnologies de la informació, els republicans defensaven una gran retallada dels impostos federals (792.000 milions de dòlars en deu anys) com la millor manera de garantir la continuïtat del creixement. Després de mesos de discussions, a finals de setembre, Clinton es va comprometre a fer compatible el creixement de les inversions públiques i la reforma de la Seguretat Social amb una certa disminució dels impostos, inferior però a la demanada pels republicans.

També van ser significatives les discrepàncies entre Clinton i la majoria parlamentària republicana pel que fa a la possible condonació del deute extern dels països més pobres. El 29 de setembre Clinton va proposar, a l’assemblea anual del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial, condonar el cent per cent del deute bilateral contret pels Estats Units amb els països més pobres. La iniciativa no va aconseguir materialitzar-se a causa de l’oposició republicana que creia que el manteniment de la disciplina financera internacional i l’estricte compliment dels compromisos contrets eren principis irrenunciables.

Però, l’episodi més dur viscut per Clinton va ser la negativa de la majoria republicana del Senat (51 a 48) a la ratificació del Tractat de Prohibició Completa de les Proves Nuclears (CTBT), que va arribar el 10 d’octubre. Els Estats Units es convertien així en la primera potència nuclear que rebutjava explícitament l’acord, firmat ja per 154 països, que el president nord-americà havia impulsat personalment. Aquests constants enfrontaments dels legisladors republicans amb la presidència demòcrata tenien un evident rerefons electoral i no van parar de créixer a mesura que s’acostava la campanya electoral de les presidencials de l’any següent.

En relació a la campanya, a mitjans de setembre, el Congrés dels Estats Units va aprovar per 252 vots contra 177 una reforma de la llei de finançament dels partit polítics i els candidats, destinada a acotar la influència dels diners en la política. El projecte va generar una forta controvèrsia a les files republicanes i se li augurava un futur incert en el Senat, si bé posava el dit a la nafra en una qüestió que preocupava molt la societat nord-americana i que a les eleccions presidencials del 1996 havia aixecat fortes polèmiques per l’anomenat finançament asiàtic de la campanya de Clinton.

Però, mentre la llei seguia el seu procés, els candidats anaven acumulant recursos. En acabar l’any, el governador George Bush Jr. disposava ja de gairebé 10.000 milions de dòlars per nodrir la seva campanya, que començaria l’1 de febrer del 2000 a New Hampshire on s’hauria d’enfrontar a l’expresoner del Vietnam John McCain, l’altre candidat republicà amb possibilitats. La resta d’aspirants republicans quedaven en un segon terme, malgrat ser tan coneguts com l’editor Steve Forbes, l’exgovernador de Tennesse Lamar Alexander o l’exsecretària de Treball Elizabeth Dole, dona de Robert Dole. El vicepresident Al Gore, semblava clarament destinat a ser el candidat demòcrata, encara que ningú no menyspreava les possibilitats de l’exentrenador dels Knicks, Bill Bradley, i també calia tenir en compte les candidatures del congressista Richard Gephart, del senador per Nebraska Robert Kerrey, el de Massachusetts John Kerrey o el de Minnessota Paul Wellstone. Quant al Partit de la Reforma de Ross Perot, els candidats més ben situats eren Donald Trump i Pat Buchanan.

Tots ells protagonitzarien al llarg de l’any 2.000 la cursa més dura del món, la que hauria de permetre a un i només un arribar a la Casa Blanca.