Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
George Bush jura el càrrec com a president dels Estats Units a l'inici del seu segon mandat, el gener del 2005

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Altres catàstrofes naturals: huracans, terratrèmols, erupcions, tsunamis (156)
Cas 11-S (80)
Conflicte a l`Afganistan (88)
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Eleccions i processos electorals (1758)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Guerra d`Iraq (558)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Alan Greenspan (25)
Ann Veneman (3)
Arnold Schwarzenegger (7)
Ben Bernanke (4)
Colin Powell (99)
Condoleezza Rice (21)
Donald Henry Rumsfeld (56)
George W. Bush (404)
Hu Jintao (20)
Jerry Kilgore (1)
John Ashcroft (10)
Lewis Libby (2)
Michael Chertoff (3)
Michael Rubens Bloomberg (12)
Paul Wolfowitz (11)
Richard B. Cheney (19)
Silvio Berlusconi (102)
Tom Kaine (1)
Tony Blair (184)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Banc Mundial (52)
Central Intelligence Agency (36)
Govern dels Estats Units (145)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització Mundial del Comerç (56)
Reserva Federal dels Estats Units (38)
36 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Comença el segon mandat Bush
Estats Units
El gener de 2005 el president nord-americà George W.Bush, va iniciar el seu segon mandat després d’haver assolit una clara victòria a les eleccions de novembre de l’any anterior, imposant-se clarament al candidat demòcrata a les presidencials i obtenint majoria al Senat, en un context de majoria absoluta també al Congrés. En el camp exterior, la victòria electoral de Bush es va traduir en un inici de reconstrucció de les relacions transatlàntiques que ja havia començat el 2004 durant la celebració del 60è aniversari del desembarcament aliat a Normandia. En tot cas, des de començaments de 2005 França, Alemanya, Bèlgica i Rússia van adoptar una política menys crítica amb els Estats Units en els principals fòrums internacionals en temes cabdals com l’ocupació de l’Iraq o el mantenint de les seves tropes a l’Afganistan. Això va coincidir amb el relleu de Colin Powell per Condoleeza Rice en la Secretaria d’Estat i amb el manteniment del secretari de Defensa, Donald Rumsfeld.

En d’altres àmbits, Bush va substituir John Ashcroft, per l’hispà Alberto González a la fiscalia general, col·locant també un altre hispà, el fins llavors responsable de l’empresa d’alimentació Kellogg, Carlos Gutiérrez, d’origen cubà, a la secretaria de Comerç. A Educació, Margaret Spellings va substituir Rod Paige, i Mike Johanns, fins llavors governador de Nebraska, va substituir Ann Veneman a Agricultura. En un altre ordre de coses, a l’estiu John Bolton va ser nomenat representant dels Estats Units a Nacions Unides, i Paul Wolfovitz va accedir a la direcció del Banc Mundial. Elliot Abrams va ocupar la vicecancelleria de Seguretat Nacional, i Peter Gross el comandament de la Central d’Inteligència Americana (CIA), mentre Michael Chertoff era nomenat director de Seguretat Interna. Tots aquests canvis van fer que es parlés d’un nou estil en la segona administració Bush, destacant la seva voluntat de refer la cooperació transatlàntica, tal i com van posar de manifest, Rice i Bush, en les seves respectives gires europees dels primers mesos de l’any, a més de decantar-se obertament per el full de ruta com a solució al conflicte palestí i per la democratització efectiva de l’Iraq com a alternativa a l’ocupació aliada. Per la seva banda, els dirigents europeus van optar per minimitzar les diferències reals amb l’administració Bush, assumint una part molt petita del finançament dels assessors responsables de l’ensinistrament del nou exèrcit democràtic iraquià, alhora que alguns països, com ara Ucraïna, Polònia, Hongria i Bulgària reduïen els seus contingents militars destacats al país àrab. En tot cas, el britànic Tony Blair i l’italià Silvio Berlusconi van continuar atorgant suport a Washington en la qüestió iraquiana.
En política interna, Bush va començar el 2005 afirmant que tenia prou capital polític acumulat per tirar endavant reformes fonamentals, en especial la referida a la Seguretat Social, però va acabar l’any amb números vermells. No només va haver d’aturar la posada en marxa del seu pla de fons privats als americans, sinó que es va veure superat per problemes en d’altres fronts que difícilment podia preveure, com ara la dimissió, acusat de prevaricació, del líder de la majoria al Congrés, Tom DeLay, o el protagonitzat pel financer Jack Abramoff, cap d’un grup de pressió republicà que va declarar-se culpable de frau i suborn. També el 28 d’octubre de 2005 va ser processat l’alt funcionari de la Casa Blanca Lewis Scooter Libby cap de l’equip del vicepresident Dick Cheney, després de 22 mesos d’investigació per càrrecs que li podien suposar fins a trenta anys de presó, 2 per perjuri, 2 per fals testimoni i 1 per obstrucció a la justícia. Tots aquests càrrecs estaven relacionats amb l’anomenat cas Plame: la filtració a la premsa del nom de Valerie Plame-Wilson com a agent de la CIA després que el seu marit l’ambaixador Joe Wilson poses en dubte públicament la consistència de la informació que va fer servir al president George W. Bush per justificar la guerra de l’Iraq. Altres tipus d’escàndols, com el de les suposades tortures presoners, o l’espionatge a ciutadans, va minvar també la credibilitat de Bush, tot situant la seva popularitat prou per sota del 50% que, a principis d’any, havia assolit. En això, els analistes hi van veure bàsicament la crítica de la població del país a les mancances de l’administració Bush per fer front a les conseqüències del desastre natural del Katrina, l’huracà que va assolar Nova Orleans els darrers dies d’agost.

Les eleccions parlamentàries i a governador (per renovar 36 dels 50 càrrecs) de la tardor de 2006 haurien de ser la prova de foc per a la popularitat de Bush i del Partit Republicà, però mentrestant, i després de la victòria del demòcrata Antonio Villaraigosa a les eleccions a l’alcaldia de Los Ángeles, celebrades al maig, el 8 de novembre el republicà Michael Bloomberg va ser reelegit alcalde de Nova York amb gairebé el 60% dels vots, pràcticament el doble que el seu rival més directe, l’hispano d’origen portoriqueny Fernando Ferrer. Tot i que la majoria de la població novaiorquesa es declarava demòcrata, aquest era el quart mandat consecutiu dels republicans a la ciutat, cosa que no passava des de 1898. No tots els candidats republicans van córrer la mateixa sort que Bloomberg, ja que, el mateix dia que Bloomberg era reelegit, els demòcrates van aconseguir guanyar les eleccions a governador als estats de Virgínia i Nova Jersey. Tom Kaine es va imposar a Jerry Kilgore a Virgínia amb el 52% dels vots, mentre que a Nova Jersei, John Corzine derrotava clarament Doug Forrester. Per les mateixes dates, el governador republicà de Califòrnia, l’exactor Arnold Schwarzenegger, va perdre en tres de les quatre consultes que havia impulsat. Només va guanyar en la quals es referia a l’obligació que haurien de tenir a partir de llavors els sindicats d’obtenir un permís individual dels seus membres quan volguessin destinar diners a causes polítiques.

En l’ordre econòmic, malgrat les despeses militars i els greus dèficits que els Estats Units arrossegaven (fiscal, comercial i per compte corrent), els resultats van ser favorables a Bush, en la mesura que durant l’any va disminuir l’atur i es va mantenir un bon ritme de creixement econòmic. En la bona marxa de l’economia hi havia jugat un molt important paper des de la presidència que ocupava a la Reserva Federal, Alan Greenspan, en el càrrec des de 1987, que a l’octubre va confirmar la seva imminent retirada al 2006, deixant en el càrrec Ben Bernanke, que a l’octubre va ser nomenat formalment per l’administració Bush.

L’aspecte més negatiu de l’any de segon mandat Bush era les negatives conseqüències que podria tenir la guerra de l’Iraq sobre l’economia, i, per damunt de tot, el fet que l’administració no era capaç de donar una data precisa de la retirada de tropes del país àrab. En termes generals, l’opinió pública es mostrava reticent a la pèrdua de vides de soldats nord-americans en una guerra llunyana, tot i que, prèviament, la mateixa opinió pública havia acceptat la relació que hi havia entre la lluita antiterrorista i la guerra de l’Iraq. El vincle s’havia deteriorat.

Amb tot, el missatge del president Bush de finals d’any va presentar un balanç positiu de la gestió feta i va remarcar la continuïtat en les gran línies de l’any pel 2006. En aquest balanç, les preferències van ser per al Japó, la Xina i el Fòrum Àsia, després de tornar de la gira que hi va fer al novembre, tot assenyalant la necessitat de millorar les relacions entre el Japó i la Xina, i d’enteniment entre la Xina i Taiwan. En aquella gira, Bush va abonar les aspiracions del Vietnam a ingressar a l’Organització Mundial de Comerç (OMC), país del qual els Estats Units s’havien convertit en primer soci comercial, amb un volum de transaccions de 6.400 milions de dòlars anuals.
Respecte a la Xina, Bush va mostrar la seva confiança en què el president Hu Jintao aconseguia liberalitzar el monolitisme polítics del règim en favor de la llibertat i els drets humans, cosa a la que podria contribuir-hi l’experiència de Hong Kong o les aportacions que hi pogués fer Taipei. Amb tot, el discurs de Bush parlava de “Victòria a l’Iraq” i de“ajudar el poble iraquià a derrotar els terroristes i a construir un Estat democràtic”, amb definició de victòria a curt, mig i llarg termini, la primera ja consumada, la segona embastada i la tercera per a refermar, tot aïllant els enemics i desenvolupar la democràcia i la seguretat, alhora que reconstruint econòmicament el país.
De fet, el discurs de Bush del 30 de novembre va seguir la finalització de la gira de Rice per l’Orient Mitjà, on es va entrevistar amb les autoritats elegides i amb els partits sunnites opositors, anant després a Bahrain i l’Aràbia Saudita, i, tot seguit, a Israel i a Cisjordània per a impulsar al procés de pau entre israelians i palestins, i participar en l’homenatge a Isaac Rabin, en el desè aniversari del seu assassinat. Per últim, el discurs presidencial va precedir el segon viatge a Europa de Condolezza Rice, com a secretària d’Estat, que va començar a Berlín el 6 de desembre, i va continuar per Bucarest, Kiev, en reconeixement als canvis haguts a Romania i Ucraïna, i a Brussel·les, per a adreçar-se als responsables europeus en demanda de la necessària solidaritat continental als plans nord-americans.