Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
EI terrorista Unabomber va ser jutjat el 1997

El reelegit president dels Estats Units, Bill Clinton, jura el càrrec el 20 de gener a Washington

L'edifici d'Oklahoma on hi va haver l'atemptat imputat a Timothy McVeigh va quedar totalment destruït

La fiscal Janet Reno va investigar el presumpte finançament irregular de la campanya de Bill Clinton

La política exterior americana va canviar amb Clinton, però encara quedava pendent la pau a Israel

La secretària d'Estat, Madeleine Albright, era el 1997 una peça important del govern Clinton

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Terroristes (68)
Personatges Personatges
Al Gore (30)
Bill Clinton (277)
Boris Ieltsin (157)
Laurent Kabila (32)
Madeleine Albright (29)
Martin Luther King (7)
Mobutu Sese Seko (27)
Nelson Mandela (48)
Paula Jones (3)
Radovan Karadzic (40)
Rudolph William Louis Giuliani (14)
Slobodan Milosevic (155)
Susan Webber Wright (2)
Theodore Kaoynski (5)
Timothy McVeigh (6)
Entitats Entitats
Govern dels Estats Units (145)
Partit Demòcrata dels Estats Units (37)
Partit Republicà dels Estats Units (25)
TLC (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
37 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Comença el segon mandat Clinton
Estats Units
Durant 1997, els Estats Units van registrar una espectacular evolució econòmica (creació de 14 milions de llocs de treball, disminució de l’atur per sota del 5%) que va permetre un acord inèdit de col·laboració entre demòcrates i republicans en temes pressupostaris. La bona marxa de l’economia va permetre, alhora, satisfer les demandes republicanes que exigien la reducció del dèficit públic i les aspiracions demòcrates d’incrementar la cobertura de la sanitat pública i els ajuts socials. Durant l’any, el president Bill Clinton va tenir més d’un 60% de l’electorat a favor seu en els sondeigs d’opinió. Els únics punts foscos en la imatge de Clinton eren la demanda presentada en contra seu per Paula Jones per assetjament sexual i la polèmica sobre el possible finançament irregular de la campanya presidencial de Clinton amb fons asiàtics, que va motivar una investigació per part del Senat.

El 20 de gener, a Washington, Bill Clinton va començar el seu segon mandat amb un missatge on va prometre el lideratge nordamericà del segle XXI, fonamentat en la col·laboració entre demòcrates i republicans, afegint en una recreació d’una frase de Ronald Reagan, que “el govern no és ni la solució ni el problema” a l’hora de resoldre els temes pendents, que “només es poden afrontar des dels principis de responsabilitat individual i de limitació del rol de l’estat.” Coincidint amb l’aniversari de la mort de Martin Luther King, Clinton va sentenciar: “La divisió de races ha estat la constant maledicció d’Amèrica.”

La col·laboració amb els republicans, anunciada el mes de gener, va tenir la seva primera plasmació important el 24 d’abril quan el Senat dels Estats Units va aprovar la nova Convenció Internacional sobre Armes Químiques que fixava els terminis de destrucció d’aquests tipus d’armament a escala mundial entre 1997 i el 2004, amb uns costos de destrucció pels Estats Units de 12.000 milions de dòlars (10.000 milions en el cas rus), com a primer pas d’altres reduccions en míssils anti-balístics i presència militar a Europa; tot en la perspectiva de consolidar una gran retallada en la despesa militar, una de les principals causes de l’augment del dèficit generat en els darrers anys, que el 1993 havia estat de 250.000 milions de dòlars i que, a principis d’any, superava els 150.000 milions de dòlars.

La segona plasmació de l’entesa demòcrata-republicana va tenir lloc el 29 de juliol amb l’aprovació pel Congrés dels Estats Units d’un pressupost general que dissenyava l’eixugament del dèficit en cinc anys, sobre la base d’una abaixada general dels impostos en 140.000 milions de dòlars i situava la despesa social en un màxim de 50.000 milions de dòlars en el mateix període, preveient, mentrestant, gravar el tabac o alguns serveis, com els oferts a les terminals internacionals dels aeroports, amb càrregues impositives especials.

Aquests pressupostos, que suposaven una sèrie de beneficis fiscals per a les famílies de classe mitja (fins a 110.000 dòlars/any), les empreses (reducció del 28% al 20% en els impostos sobre beneficis empresarials) i reconeixien subvencions socials i sanitàries pels 15 milions de pobres nordamericans, perseguien equilibrar el volum global d’ingressos i despeses de l’estat en 1,5 bilions de dòlars l’any 2002. En el mateix període i de forma específica, els pressupostos preveien uns estalvis en Defensa de l’ordre dels 77.000 milions de dòlars; de 115.000 milions de dòlars en despesa sanitària adreçada a la tercera edat i els col·lectius de discapacitats; de 13.000 milions de dòlars en subvencions sanitàries farmacèutiques i de14.000 milions de dòlars en liquidació dels interessos del deute.

La tònica de la col·laboració demòcrata-republicana, pactada en els pressupostos, va centrar l’actualitat informativa al país tot l’any, tret d’alguns episodis protagonitzats per representants de l’Amèrica més sorprenent. El 3 de maig, el cos dels Rangers va acabar amb una insurrecció texana protagonitzada per Richard McLaren i 5 seguidors seus que s’havien fet forts a les muntanyes David del sud-est de Texas, i havien proclamat pel seu compte la independència del territori integrat a la Unió el 1845. El 4 d’octubre Washington va viure una multitudinària reunió de mig milió de Promise Keepers, un moviment d’afirmació de la família tradicional, que consideraven en crisi a causa del nou paper laboral i social assolit per les dones.

Per últim, van tenir també la seva importància els judicis contra Timothy McVeigh i Theodore Kaczynski, Unabomber, dos terroristes d’idiosincràsia nordamericana. El primer, McVeigh, de 29 anys, havia protagonitzat el 19 d’abril de 1995 un atemptat a Oklahoma que va costar la vida a 168 persones i en va ferir 600 més. El judici va començar a Denver el 31 de març i el 13 de juny McVeigh va ser condemnat a la pena capital, convertint-se en un més dels 3.200 presoners que el 1997 esperaven la seva execució a les presons de 34 estats de la Unió. El judici del segon, Unabomber, va començar el 12 de novembre a Sacramento, acusat de la mort de 3 persones pel sistema de carta-bomba que emprava des que va començar les seves activitats el 1978.

Per la banda republicana, l’èxit de l’any va ser la reelecció el 4 de novembre dels seus representants a les governacions de Virgínia (Jim Gilmore), New Jersey (Christie Whitman) i l’alcaldia de Nova York, el triomf més sonat, protagonitzat pel que era considerat el principal actiu republicà dels propers anys, Rudolph Rudy Giuliani, que va guanyar amb un 57% dels vots la demòcrata Ruth Messinger, que va obtenir un 41%. Giuliani havia estat el responsable del més gran descens de la delinqüència a la ciutat dels darrers vint anys, si bé els seus mètodes expeditius contrastaven amb el seu tarannà progressista (partidari de l’avortament, defensor dels drets dels homosexuals, partidari del control de licències d’armes) i amb la seva condició de catòlic divorciat, per dues vegades.

Les victòries electorals republicanes van coincidir en el temps amb els enfrontaments registrats al Congrés entre el gruix de diputats demòcrates i el president Clinton a qui feien costat una majoria de republicans, encapçalats per Gingrich, a l’hora de decidir sobre el fast track, un privilegi presidencial per negociar acords comercials i aranzelaris que havia estat abolit el 1994 i que des llavors requeria l’autorització dle Congrés abans de ser exercit. El 10 de novembre, la majoria de congressistes demòcrates li van negar, impossibilitant l’acord previst amb els republicans i Clinton no va poder exercir el seu vot a l’hora d’incorporar Xile al Tractat de Lliure Comerç o de pronunciar-se a la cimera de l’APEC, que va tenir lloc el mes de novembre a Vancouver.

Tot això va passar poc després que el Senat dels Estats Units clogués les investigacions endegades a principis d’any sobre el suposat finançament irregular de la campanya de Clinton, dictaminant el 31 d’octubre una total manca de proves incriminatòries contra el president i també contra el vicepresident, Albert Al Gore, a qui la fiscal de l’estat, Janet Reno, havia manat investigar per irregularitats en la recaptació de fons.

En acabar l’any, el punt més preocupant de la política interna nordamericana era el possible judici de Clinton per assetjament sexual el proper mes de maig de 1998, després que la jutgessa d’Arkansas Susan Webber Wright admetés a tràmit la denúncia feta per una antiga col·laboradora del Partit Demòcrata, Paula Jones, a qui, suposadament, Clinton s’hauria insinuat en una habitació de l’hotel Excelsior de Little Rock (Arkansas) durant una convenció demòcrata celebrada allí quan Clinton era governador de l’estat.

En política exterior, el balanç dels Estats Units també presentava bons resultats. La reunió d’Hèlsinki del 20 de març entre el presidents dels Estats Units, Bill Clinton, i el de Rússia, Borís Ieltsin, va obrir el camí de la constitució el 27 de maig a París de l’Acta Fundacional OTAN-Federació Russa, que va permetre eliminar el darrer obstacle polític d’envergadura a l’adscripció dels antics països de l’Est a l’Aliança Atlàntica, que havia estat anunciada per Clinton a La Haia amb motiu de la commemoració del 50è aniversari del Pla Marshall i que va ser adoptada, per fases, durant la cimera de l’OTAN del mes de juliol a Madrid.

La intervenció directe del president Clinton també va ser decisiva a l’hora de donar credibilitat als canvis anunciats pel successor del desaparegut Deng Xiaoping a la Xina, Jiang Zemin, en la seva visita a Washington del 29 d’octubre, que va ser seguida el 16 de novembre de l’alliberament i enviament als Estats Units del dissident Wei Jingsheng, de 47 anys, empresonat el 1989.

Els èxits de la diplomàcia nordamericana van destacar així mateix en la geopolítica africana, forçant la caiguda de Mobutu Sese Seko al Zaire o reforçant l’apropament als països aliats (Tanzània, Uganda, Rwanda o Burundi) del nou mandatari del país, ara nomenat República Democràtica del Congo, Laurent Kabila. D’aquesta manera, els Estats Units havien completat un procés, iniciat anys enrera amb a la fi de l’apartheid a Sud-àfrica, que havia donat els seus fruits en la pacificació de Moçambic i Namíbia, i havia encarrilat la pau a Angola, mentre Nelson Mandela es configurava com el principal aliat de la diplomàcia nordamericana al continent africà.

La convocatòria del referèndum del Sàhara occidental pel 1998 i el començament de les negociacions per a la reunificació de les dues Corees, van ser dos altres triomfs destacats de la política exterior nordamericana, que va tenir la seva expressió més baixa en el fracàs de les negociacions a l’Orient Mitjà, malgrat les reunions celebrades per Clinton a Washington, en els mesos de març i abril, amb Iàsser Arafat i Benjamin Netanyahu, i del viatge a Israel de la seva secretaria d’estat, Madeleine Albright.

Tampoc va ser molt favorable als interessos nordamericans la resolució de la crisi iraquiana, provocada per la negativa de Saddam Hussein a autoritzar la inspecció dels seus arsenals d’armes als representants de l’ONU i l’expulsió dels membres nordamericans de la delegació el 29 d’octubre. Els Estats Units, però, van ajornar la idea d’una intervenció militar en favor de la negociació defensada per la resta de països del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, després de la visita del vicepresident iraquià, Tarik Aziz, a la ONU el 10 de novembre.

A Europa, la política exterior nordamericana es va manifestar de forma palesa en el seu vot favorable al manteniment de les forces de l’OTAN a Bòsnia, per garantir el compliment dels acords de Dayton del 1995, signats llavors també a instàncies dels Estats Units per vèncer la llarga inoperància dels mediadors europeus. El mes de juny la intervenció del representant nordamericà prop del president serbi, Slobodan Milosevic, va ser determinant per aconseguir la dimissió del criminal de guerra Radovan Zaradzic de la presidència de la República Srpska. A finals d’any, el president Clinton va ser testimoni d’excepció de la situació creada en la visita que va cursar el 22 de desembre de 1997 a Bòsnia per prendre contacte directe amb la presidència col·legiada del país i el poble de la federació, que va demanar la permanència dels 8.500 soldats nordamericans a la regió.