Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El balanç

El fiscal Kenneth Starr a la Cambra Baixa

El president Bill Clinton abraça Monica Lewinsky

El president Clinton amb la seva dona, decidit a no dimitir

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Escàndols polítics (441)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Llengües minoritàries, euskera, gallec (117)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Personatges Personatges
Abraham Lincoln (1)
Al Gore (30)
Andrew Johnson (1)
Bill Clinton (277)
Bob Livingston (1)
George H. W. Bush (14)
George W. Bush (404)
Gerard Ford (4)
Gray Davis (6)
Hillary Clinton (26)
James Earl Carter, Jr (26)
Jeb Bush (4)
Jesse Ventura (1)
Kenneth Starr (7)
Linda Tripp (1)
Monica Lewinsky (25)
Newt Gingrich (5)
Paula Jones (3)
Pedro Rosselló (1)
Richard Nixon (13)
Richard Butler (3)
Ron Unz (1)
Ross Perot (3)
Saddam Hussein (164)
Susan Webber Wright (2)
Entitats Entitats
Assemblea General de les Nacions Unides (10)
Cambra de Representants (Estats Units) (15)
Comissió de Desarmament de les Nacions Unides a l´Iraq (10)
Comité Judicial del Congrés (1)
Congrés nord-americà (26)
Gran Jurat Federal (1)
Hotel Excelsior (1)
Hustler (1)
Partit de la Reforma (EUA) (1)
Partit Demòcrata dels Estats Units (37)
Partit Republicà dels Estats Units (25)
Senat dels Estats Units (22)
The Washington Post (12)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
61 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
'Impeachment' a un president elegit pel poble
Estats Units
El 19 de desembre del 1998, la Cambra de Representants dels Estats Units va aprovar l’impeachment, o procés de destitució, del 42è president dels Estats Units, William Jefferson Clinton, que hauria de ser jutjat pel Senat dels Estats Units convertit en jurat. El president seria destituït si així ho decidien dos terços dels senadors.

A Clinton se l’acusava de perjuri i obstrucció a la justícia durant les investigacions de les suposades relacions que havia mantingut entre els mesos de novembre de 1995 i gener de 1997 amb la llavors becària de la Casa Blanca, Monica Lewinsky. En l’acusació de perjuri, les votacions a la Cambra de Representants van ser de 228 vots a favor (223 republicans i 5 demòcrates) i 206 en contra (200 demòcrates i 5 repubicans), amb l’abstenció de l’únic diputat independent. En la d’obstrucció a la justícia, 221 vots a favor (216 republicans i 5 demòcrates) i 212 en contra (199 demòcrates i 12 republicans), també amb l’abstenció de l’únic diputat independent.

La Cambra de Representants dels Estats Units va desestimar el processament pels delictes d’abús de poder (148 a favor i 285 en contra) i manipulació de testimonis (205 a favor i 229 en contra) en què Clinton hauria incorregut també, segons el fiscal especial Kenneth Starr, amb la intenció d’ocultar la seva relació amb l’exbecària.

Era la segona vegada en la història dels Estats Units que la Cambra de Representats aprovava l’impeachement d’un president. La primera havia estat el 1868, contra el president demòcrata Andrew Johnson, que havia substituït Abraham Lincoln, i que no havia estat elegit pel poble. L’acusació era ben diferent: abús de poder. En aquella ocasió, però, el Senat, va rebutjar la destitució en no assolir els dos terços de vots necessaris (67). En un altre ocasió al llarg de la història la Cambra dels Representants havia iniciat el procés d’impeachment. Va ser contra el president republicà Richard Nixon per les escoltes il·legals fetes a la seu electoral del Partit Demòcrata (edifici Watergate), però no va arribar a completar-se el procés en dimitir Nixon el 9 d’agost de 1974.

La Cambra de Representants del Congrés nord-americà havia aprovat el 8 d’octubre anterior iniciar el procés de destitució contra el president Bill Clinton pel cas Lewinsky per 258 vots a favor -tots els republicans i 31 demòcrates- i 176 en contra, si bé les audiències del cas no van començar fins després de les eleccions de mig mandat que van tenir lloc el 3 de novembre. Malgrat un lleu retrocés, els republicans van a mantenir la majoria a les dues cambres i van decidir tirar endavant un procés que, segons les enquestes, no tenia el suport de l’opinió pública i que tampoc no els havia reportat el rendiment electoral que n’esperaven.

El 19 de desembre, els republicans van fer servir plenament la seva majoria a la Cambra de Representants per aprovar l’impeachment i aconseguir que Clinton hagués de ser jutjat pel Senat. A les votacions, els demòcrates, que havien criticat durament la tasca del fiscal especial del cas, Kenneth Starr, en el Comitè Judicial del Congrés, però no van poder fer altra cosa que el gest simbòlic d’abandonar en bloc l’edifici del Congrés -després que els republicans rebutgessin de sotmetre al president a un vot de censura en lloc de a l’impeachment- i explicar als mitjans de comunicació la seva disconformitat amb el procediment adoptat. Van tornar a entrar a la sala de plens i van perdre les votacions. Amb l’única excepció dels 5 demòcrates que van votar contra Clinton, el vot partidista va funcionar més que mai en un parlament on tradicionalment cada representant votava en consciència i no seguint les instruccions del seu grup.

Un cop coneguda la decisió de la Cambra de Representants, Clinton va comparèixer davant els mitjans de comunicació al jardí de la Casa Blanca, envoltat de diputats demòcrates i acompanyat per la seva dona, Hillary Rodham Clinton, i el vicepresident Al Gore, i va dir: “He acceptat la responsabilitat per tot el que he fet a la meva vida privada i he ofert a la Cambra de Representants una sortida justa i proporcionada basada en la censura” i després de qualificar d’“injusta” la decisió dels republicans i assegurar que no dimitiria i seguirà governant fins “el darrer minut del darrer dia” del seu mandat, va concloure afirmant: “Washington s’està desmoronant i és necessari que acabem amb la política de la destrucció personal.”

En els darrers dies de l’any, un cop coneguda la decisió de la Cambra de Representants nord-americana i la intenció de Clinton de romandre en el càrrec i assumir les conseqüències que es derivessin del seu judici en el Senat, s’obrien quatre alternatives: un judici seguit d’una sentència absolutòria, un judici seguit d’una sentència condemnatòria i la conseqüent dimissió presidencial, un judici seguit d’una moció de censura que no impliqués la destitució o bé que aquesta moció de censura s’aprovés sense arribar a fer el judici.

Aquesta darrera solució és la que van proposar el 21 de desembre els expresidents Gerald Ford (republicà) i Jimmy Carter (demòcrata) per resoldre la crisi institucional creada. La proposta, a la que també van donar suport alguns dels diputats republicans que havien votat a favor de la destitució, consistia en exigir al president Clinton una confessió en tota regla a canvi de la retirada de l’impeachment, prèvia obtenció d’un ampli consens parlamentari entre demòcrates i republicans. La proposta de tirar endavant una moció de censura bipartidista comptava també amb el suport de l’opinió pública ja que, segons les enquestes, dos de cada tres nord-americans se seguien oposant a l’impeachment. En qualsevol cas, la decisió arribaria després del 6 de gener del 1999, quan s’havien d’iniciar els tràmits legals per al judici al Senat.

Aquest seria el punt final d’una història que havia començat molts anys abans. El 8 de maig de 1991 quan, suposadament, una treballadora de l’Estat d’Arkansas anomenada Paula Jones va ser conduïda per un agent de seguretat a la habitació de l’Hotel Excelsior de Little Rock que ocupava el llavors governador Bill Clinton qui, quan es van quedar sols es va abaixar els calçotets i li va demanar una fel·lació. Segons Jones, la seva negativa a realitzar-la, li va impedir progressat a la feina i per això va presentar una denúncia contra Clinton quan aquest ja era president.

Curiosament, el cas de Paula Jones no va prosperar, la jutge de Little Rock encarregada del cas, Susan Webber Wright, va dictaminar que les suposades proposicions sexuals de Clinton no constituïen delicte d’assetjament sexual en la mesura que Jones no va ser pas represaliada laboralment per negar-se a fer la felació. El cas es va tancar el 13 de novembre de 1998 quan els advocats de Jones van acceptar de retirar tots els càrrecs a canvi de cobrar 850.000 dòlars. Però el cas ja havia donat peu a d’altres sumaris. Havia permès el nomenament del republicà Kenneth Starr com a fiscal especial encarregat d’investigar el president i, sobretot, havia fet esclatar el Cas Lewinsky.

A principis de 1998, el 17 de gener, el president Bill Clinton va fer una declaració sota jurament en la demanda interposada per Paula Jones on negava haver mantingut relacions sexuals amb Monica Lewinsky. Quatre dies després, la publicitat donada a l’afer pel diari The Washington Post, va motivar una compareixença del president Clinton a la Casa Blanca, al costat de la seva dona, negant “haver mantingut relacions sexuals amb aquesta dona, la senyoreta Lewinsky” i va assegurar també que mai no havia demanat “a ningú que mentís per protegir-me”.

L’aparició d’una cinta on Lewinsky confessava a una amiga -Linda Tripp- les seves relacions amb el president nord-americà i els rumors sobre l’existència d’un vestit de Lewinsky tacat amb el semen de Clinton, va donar cos a les investigacions del fiscal especial Kenneth Starr. Aquest va citar a declarar el president Clinton davant un Gran Jurat Federal i va arribar a un acord amb Monica Lewinsky per concedir-li immunitat total a canvi del seu testimoni.

Lewinsky va comparèixer davant el Gran Jurat de Washington els dies 6 i 20 d’agost i va confirmar que havia mantingut relacions sexuals amb Clinton durant 18 mesos, si bé va negar que aquest li hagués demanat de mentir en el judici de Paula Jones. Lewinsky, també va entregar al fiscal Starr el vestit en qüestió per a que es fessin les comprovacions d’ADN. El president Clinton va declarar davant el mateix tribunal el 17 d’agost, a través d’un sistema de videoconferència, i durant més de cinc hores, negant haver comès perjuri, però admetent haver mantingut una “relació física inapropiada” amb l’exbecària, que ell no considerava “sexual”. Poques hores després, Clinton va confessar davant tot el país per televisió la seva relació amb Lewinsky i va demanar perdó a la seva família i als seus col·laboradors.

Amb tot el material reunit, l’11 de setembre, Starr va enviar un informe al Congrés dels Estats Units imputant un total d’onze càrrecs al president Bill Clinton per diversos delictes de perjuri, obstrucció de la justícia i abús de poder comesos amb la intenció que no es fes pública la seva relació amb l’exbecària. A partir d’aquell moment la decisió quedava ja en mans de la Cambra de Representants, que tres mesos després va acabar decidint l´impeachment del president. L’Informe Starr va ser divulgat per Internet i tot el món va poder conèixer les detallades descripcions de les trobades sexuals de Clinton amb Monica Lewinsky, sempre de tipus oral i prop del despatx oval de la Casa Blanca. Set dies després, el comitè judicial de la Cambra de Representants va autoritzar la difusió televisada de la declaració del president Bill Clinton davant el Gran Jurat Federal, malgrat que diferents enquestes realitzades indicaven l’oposició del 67% de nord-americans a la difusió de les imatges. Tot i així, les imatges van ser emeses per quatre cadenes de televisió el dia 21 de setembre en horari escolar, per evitar que els nens sentissin segons quines coses.

Aquell mateix dia, els principals líders mundials reunits a l’Assemblea General de l’ONU, van rebre el president Clinton amb un fort aplaudiment de suport pel tràngol que estava passant, però sobretot per la fermesa i la decisió mostrades en la lluita anti-terrorista internacional, en haver ordenat el 20 d’agost - en un dels moments àlgids del Cas Lewinsky- el bombardeig de diverses bases islamistes al Sudan i l’Afganistan en resposta als atemptats que van patir el 7 d’agost les ambaixades nord-americanes de Nairobi i Dar el Salam, que van costar la vida a 258 persones i ferides considerables a 4.257 més.

Durant tot l’any, Clinton va intentar demostrar amb gestos contundents que la seva capacitat de lideratge internacional no es veia condicionada pel Cas Lewinsky, encara que algunes de les seves decisions semblaven respondre a la necessitat de recuperar en el terreny exterior la credibilitat que perdia pels seus problemes amb la justícia.

El moment culminant d’aquestes demostracions de força va arribar el 16 de desembre en decidir, juntament amb la Gran Bretanya, de bombardejar durant quatre dies els arsenals químics i biològics iraquians un cop Saddam Hussein havia trencat les relacions amb els inspectors de l’Unscom i havia expulsat el seu cap, Richard Butler, acusant-lo de ser un espia dels Estats Units. L’atac a Iraq va fer que l’impeachment es retardés 24 hores i acabés sent votat en dissabte.

L’elevada popularitat que Clinton va aconseguir mantenir durant tot l’any malgrat el Cas Lewinsky s’explica no només per aquests gests de política internacional, sinó també per la bonança econòmica que vivien els Estats Units després de set anys d’expansió, amb un creixement del PIB del 3,6%, un nivell d’atur per sota del 5% i una inflació entorn del 2%. Tot això havia permès eliminar el dèficit fiscal i reduir substancialment el dèficit comercial alhora que baixaven els tipus d’interès i la borsa de Wall Street arribava a màxims històrics. Amb aquest panorama no és estrany que Clinton i el seu partit sortissin molt ben parats de les eleccions de mig mandat celebrades el 3 de novembre.

El Partit Demòcrata va guanyar als republicans 5 nous escons a la Cambra de Representants, que va quedar configurada amb 223 republicans, 211 demòcrates i un independent. Al Senat tot va quedar igual: 55 escons pels republicans i 45 pels demòcrates. Els resultats van ser interpretat com un fracàs dels republicans que no van aconseguir destruir políticament Bill Clinton. L’11 de novembre va dimitir el líder republicà i speaker de la Cambra de Representants Newt Gingrich que havia estat el màxim impulsor de la política de destrucció de Clinton. El candidat destinat a succeir-lo, Bob Livingston, va renunciar el mateix dia que es votava l’impeachment de Clinton en reconèixer els quatre adulteris que li havia atribuït la revista pornogràfica Hustler.

Pel que fa a les eleccions de governadors, celebrades simultàniament a les legislatives, els republicans van guanyar a 31 estats i els demòcrates a 17. Els altres dos governadors eren un independent, en el cas de Maine, i el lluitador Jesse Body Ventura del Partit de la Reforma de Ross Perot, a Minnesota. En el camp republicà la victòria més destacada va ser la de Florida on Jeb Bush, fill de l’expresident George Bush, va ser elegit governador, els republicans aconseguien així dominar políticament l’estat per primer cop en 120 anys. Un altre germà Bush, George Bush Jr. va ser elegit governador de Texas i es configurava com el més ferm candidat republicà a les eleccions presidencials de l’any 2000. Per als demòcrates va ser molt important l’elecció de Gray Davis com a governador de Califòrnia, l’estat més poblat de la Unió, que era en mans republicanes des del 1982.

La convocatòria del 3 de novembre també va servir per realitzar 235 referèndums estatals, en els que l’electorat es va pronunciar sobre qüestions tan variades com l’avortament, l’eutanàsia, l’ús farmacològic de la marihuana, el matrimoni d’homosexuals, les minories o els casinos. La resposta general a aquestes consultes va ser de rebuig a les ingerències públiques. El millor exemple d’aquest rebuig es va donar a l’estat de Washington contra els programes governamentals de promoció a les minories racials o, en un sentit contrari, en l’aprovació a l’ús de la marihuana sota prescripció mèdica als malalts afectats de grans dolors als estats d’Alaska, Arizona, Nevada i Washington, on justament els governs estatals s’hi oposaven per considerar que constituïa una manera de legalitzar la droga als Estats Units.

En el balanç global de les eleccions de mig mandat, destacava l’augment del grau de participació electoral de la comunitat hispana, votant tradicional del Partit Demòcrata, que va jugar un important paper als estats fronterers amb Mèxic o al Carib que tenien ja una majoria de població hispana. Segons els analistes, això demostrava la tendència general de la comunitat hispana a la integració política i cultural, com s’havia posat de manifest el 2 de juny en el referèndum sobre la continuïtat de l’educació bilingüe (anglès-espanyol) fet a Califòrnia. Aquell dia, els partidaris de l’immersió lingüística en anglès per als fills de pares hispanos van guanyar amb un 69% dels vots després de 30 anys de manteniment de l’educació bilingüe a l’estat.

En aquest referèndum es van imposar les tesis defensades per l’excandidat conservador a governador, el milionari Ron Unz, agrupades entorn de l’anomenada mesura 227, que limitava a un any la continuïtat de l’educació bilingüe, per passar després a fer l’ensenyament exclusivament en anglès. Aquesta opció, popularment coneguda com English Only, va rebre el suport majoritari de la població hispano-parlant que era molt crítica amb les dues línies d’ensenyament mantingudes fins llavors que, a parer seu, havia provocat que els hispanos quedessin cada cop més enderrarits en l’escala social i educativa. D’aquesta manera, Califòrnia es va convertir en un banc de proves i un exemple a seguir pels altres 10 estats on havia estat implantada l’educació bilingüe, amb l’objectiu teòric de preservar la identitat dels hispanos que vivien als Estats Units.

En contraposició als resultats d’aquest referèndum, el 13 de desembre, Puerto Rico va rebutjar en un altre referèndum la incorporació total als Estats Units, per convertir-se en l’estat 51 de la Unió. El 50,2% dels electors van votar en contra, mentre que el 46,5% es va pronunciar a favor de l’opció integracionista que defensava el governador Pedro Rosselló. L’opció del referèndum havia estat oberta el 4 de març en aprovar el Congrés nord-americà per només un vot de diferència una llei que atorgava als habitants de Puerto Rico la facultat d’integrar-se plenament als Estats Units.

En el referèndum, els porto-riquenys van decidir sobre quatre opcions: continuar amb l'estatus d'Estat Lliure Associat (que els permetia viatjar amb passaport dels Estats Units i poder viure o treballar a qualsevol dels 50 estats sense necessitat de visat ni permís, però no els donava dret a votar en les eleccions presidencials ni els obligava a pagar impostos federals), continuar amb un estatut d’Estat Lliure Associat millorat, convertir-se en l'Estat 51 de la Unió o decantar-se per la independència. Hi havia finalment una cinquena opció -“cap de les anteriors”- popularment coneguda com la Quinta Columna. Aquesta darrer opció va acabar sent la guanyadora en una jornada que va registrar una participació del 71% dels 2,2 milions de porto-riquenys amb dret a vot. La independència va aconseguir un 2,5% dels vots, la república associada el 0,3% i el manteniment de la condició d’estat lliure associat en les condicions de sempre un minso 0,1%.