Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
Els desapareguts en l'atemptat de l'11 de setembre van ser considerats herois pels americans

George W. Bush jura el càrrec de president dels EUA en presència de la seva família

Articles dependents
George W. Bush
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas 11-S (80)
Eclesiàstics i religiosos (130)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Colin Powell (99)
Dennis Hastert (3)
Donald Henry Rumsfeld (56)
George W. Bush (404)
Hillary Clinton (26)
James Jeffords (2)
Karol Józef Wojtyła (186)
Monica Lewinsky (25)
Richard B. Cheney (19)
Robert Hanssen (2)
Ronald Reagan (21)
Entitats Entitats
Congrés nord-americà (26)
El Vaticà (67)
Exèrcit Nordamericà (26)
Govern dels Estats Units (145)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit Demòcrata dels Estats Units (37)
Partit Republicà dels Estats Units (25)
Pentàgon (36)
Senat dels Estats Units (22)
80 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
La croada de bush contra el mal
Estats Units
El 2001, la política nord-americana va tenir un abans i un després de la data de l’11 de setembre, quan dos avions de passatgers van esclatar contra les Torres Bessones de Nova York, un tercer ho va fer sobre el Pentàgon i un altre va estavellar-se amb tot el passatge i la tripulació en una zona deshabitada. El resultat va ser de gairebé 3.500 víctimes civils innocents. Aquests fets, reivindicats més tard per l’organització islamista Al-Qaida, dirigida pel milionari d’origen saudita Ossama bin Laden, van posar la comunitat internacional en alerta fins a derivar a partir del 7 d’octubre en una guerra declarada per part dels Estats Units i els seus aliats contra el règim talibà de l’Afganistan, que va derrotar militarment dos mesos més tard i que, a finals d’any, amenaçava d’estendre’s contra altres règims sospitosos de col.laborar amb el terrorisme.

La guerra va trastocar completament la dinàmica productiva, legislativa i diplomàtica dels Estats Units, amenaçats per una recessió econòmica amb la seva corresponent incidència en borsa, tocats per una reducció significativa del superàvit econòmic dels darrers anys i abocats a haver de resoldre un seguit d’altres conflictes associats a l’11 de setembre, com la crisi de l’Orient Mitjà o les sempre difícils relacions amb l’Iran. En canvi, els Estats Units van estrènyer relacions amb Rússia i els països de l’Àsia Central de la seva influència, a més d’apropar-se al Pakistan i fer de mitjancers en la crisi sorgida entre aquest país i l’Índia per raó del Caixmir. En tot això, el paper testimonial que va tenir Europa, a excepció de la Gran Bretanya, que durant tota la crisi va actuar com el principal aliat dels nord-americans, va donar novament als Estats Units el paper de protagonista gairebé exclusiu en la resolució dels problemes del món.

Aquest factor va tenir un reflex cabdal en la figura del president nord-americà George W. Bush, la imatge del qual, en acabar l’any, apareixia molt enfortida en totes les enquestes d’opinió fetes al seu país, alhora que la seva administració, sobretot en els casos dels secretaris d’Estat Donald Rumsfeld i Colin Powell, rebia també una consideració molt alta.

L’any, però, no havia començat per a l’administració Bush amb una popularitat tan alta quan encara cuejava en l’opinió pública el tema del recompte final de vots dels compromissaris a les eleccions presidencials de l’any anterior, que els demòcrates havien volgut impugnar i que va ser finalment verificat i sancionat pels tribunals nord-americans com a favorable a Bush.

El 31 de gener es va constituir a Washington el primer Congrés del segle XXI, i el 107 de la història dels Estats Units. El republicà Dennis Hastert va ser elegit president de la Cambra de Representants, on els republicans tenien una majoria de 221 escons, contra 211 dels demòcrates i 2 d’independents. Al Senat, republicans i demòcrates estaven empatats a 50 escons, tot i que el vot de qualitat del nou vicepresident, Dick Cheney, decantava la balança del costat republicà, fins que el 24 de maig la marxa del Partit Republicà del senador James Jeffords per representar millor els interessos de l’Estat de Vermont, segons va dir, va donar la majoria als demòcrates. Entre els senadors que van jurar el càrrec destacaven Hillary Rodham Clinton, la primera dama nord-americana que assumia un càrrec electe, i Sila Calderon, la primera dona que prenia possessió com a governadora de l’Estat lliure associat de Puerto Rico.

George W. Bush va prendre possessió del càrrec el 20 de gener davant del Capitoli de Washington per esdevenir el 43è president dels Estats Units i posar fi als vuit anys d’era Clinton, que presentava un balanç econòmic i polític molt positiu, només enterbolit per la seva relació amb la becària de la Casa Blanca Monica Lewinsky i l’impeachement presidencial que va originar. Pocs dies després, Bush va presentar al Congrés el seu primer projecte polític: la reforma de l’ensenyament públic de primària per lluitar contra l’analfabetisme i el fracàs escolar, que responsabilitzava les escoles públiques dels resultats dels escolars i retirava les ajudes econòmiques federals si aquests resultats no eren satisfactoris. El projecte proposava lliurar els diners públics directament als pares dels alumnes perquè poguessin dur els seus fills als centres que millor consideressin. També va aixecar una forta polèmica el pla que va postular el mes de maig per fer front a les necessitats energètiques del país, en què va prevaler la utilització del petroli, del carbó i de les centrals nuclears per sobre de criteris de conservació mediambiental. Segons Bush, la manca d’inversions en aquestes indústries havia portat a situacions com les apagades de Califòrnia i les que es preveien a Nova York, Connecticut i New Hampshire.

Però, la més polèmica de les iniciatives engegades per Bush va ser l’anunci de construcció d’un nou sistema de defensa antimíssils (starwars) contra les possibles amenaces exteriors que podien provenir de Corea del Nord, l’Afganistan, l’Iraq, Líbia o Cuba, països que l’administració Bush va qualificar de terroristes. El projecte xocava frontalment amb el tractat de defensa ABM, signat el 1972 amb els soviètics i que es fonamentava en la reducció d’arsenals i la limitació mútua del respectius sistemes de defensa nuclear. Però Bush va argumentar que calia superar l’àmbit de la Guerra Freda i que el polèmic sistema aniria acompanyat d’una reducció de l’arsenal nuclear, i que seria consultat amb els seus aliats abans de desplegarlo, inclosos la Xina i Rússia. El 13 de juny, un mes després de presentar l’starwars, Bush va rebre el suport d’Espanya, Itàlia, Turquia i Polònia durant al celebració de la cimera de caps d’Estat i de govern de l’OTAN celebrada a Brussel.les, tot i que s’oposaven a l’abandonament del tractat ABM. En tot cas, el 15 de juliol els Estats Units van fer el primer assaig de l’escut antimíssils amb un rotund èxit, cosa que va reforçar l’estratègia armamentista presidencial. La prova va ser el llançament d’un míssil protector des d’una illa del pacífic, que va interceptar-ne un altre de pretesament enemic llançat pel Pentàgon des de les illes Marshall en direcció a Califòrnia.

En l’àmbit internacional, a mitjans de febrer Bush va ordenar sobtadament el bombardeig aeri de diferents objectius al sud de Bagdad, la capital de l’Iraq, per sobre del paral.lel 33, en la que era la primera acció militar fora de les zones d’exclusió aèria des del desembre del 1998, en represàlia a la vigilància dels radars iraquians en la zona d’exclusió. Els bombardejos es van tornar a repetir vuit dies després, en una acció conjunta amb l’aviació britànica, per respondre a un atac antiaeri iraquià. Les protestes russes pels bombardejos a Iraq van coincidir en el temps amb l’expulsió de Rússia de 50 diplomàtics nord-americans en resposta a l’expulsió per part dels Estats Units d’una cinquantena de funcionaris russos, després que els serveis d’intel.ligència nord-americans descobrissin la vinculació des de feia 15 anys de l’agent de l’FBI Robert Hanssen amb la Unió Soviètica, primer, i després amb Rússia. L’incident amb Rússia va anar seguit d’un altre amb la Xina el mes d’abril, quan un avió espia nordamericà va xocar a l’espai aeri xinès amb un caça d’aquell país prop de l’illa xinesa de Hainan.

A l’abril, George Bush va participar al Quebec en la seva primera cimera internacional com a president dels Estats Units a la tercera trobada de caps d’Estat i de govern americans. El mes de juny,Bush va visitar Madrid, en la primera etapa de la seva primera gira europea, marcada per la polèmica de la pena de mort, i al juliol es va entrevistar a Roma amb el papa Joan Pau II. A l’agost va ser a Santiago de Xile durant la celebració de la 15a cimera del Grup de Rio, integrat pels 19 països de l’Amèrica Llatina i el Carib, on es van tractar temes relacionats amb la globalització, el Tercer Món i la crisi econòmica argentina.

Tots els entrebancs que va haver de superar Bush durant l’any van quedar suspesos en esclatar l’11 de setembre la guerra internacional contra el terrorisme, durant la qual, malgrat una fase inicial d’incertesa i dubtes en la seva actuació com a president del país més poderós del món, Bush va esdevenir la representació gairebé exacta d’allò que els americans esperaven que havia de ser el seu president. I va ser així, fins i tot quan el govern nord-americà va disposar les mesures especials de control d’immigració, que facultaven les forces de seguretat del país a detenir i a interrogar els sospitosos de pertànyer a les xarxes terroristes internacionals amb la finalitat d’evitar nous atemptats o quan va demanar l’extradició de sospitosos detinguts a d’altres països per ser jutjats al país sota amenaça de pena de mort en cas de ser trobats culpables. A Europa, en canvi, aquests aspectes de la lluita contra el terrorisme no van ser ben vistos perquè, a parer dels principals líders europeus, vulneraven els drets humans i eren contraris als principis democràtics occidentals. Contra això, Bush va acabar l’any formulant la seva particular versió de l’imperi del mal que Ronald Reagan havia aplicat en el seu temps a l’URSS. El mal era, ara, tot allò que atemptés contra els Estats Units i la seva visió del progrés i de les llibertats. Els desaparegutsen l’atemptat de l’11 de setembre van ser considerats herois pels americans