Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Un làser recorda el lloc on van ser les Torres Bessones, un record que va ser present durant tot l'any

Vídeos Vídeos
Els atemptats de Bali
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Guerra d`Iraq (558)
Personatges Personatges
Abdul Azis (2)
Abu Gaith (5)
Abu Sabaya (2)
Ahmed Brahim (2)
Antar Zouabri (4)
George W. Bush (404)
Hans Blix (24)
Jeb Bush (4)
Mohammed Khatami (36)
Mounir Motassadeq (8)
Mustafà Alí Zibri (2)
Nancy Pelosi (4)
Saddam Hussein (164)
Entitats Entitats
Abu Saiaf (15)
Al-Qaida (241)
Central Intelligence Agency (36)
Govern dels Estats Units (145)
Human Rights Watch (6)
Jemaah Islamiah (14)
Middle East Broadcasting Center (3)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització Mundial contra la Tortura (2)
74 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
La lluita contra l’eix del mal
Estats Units
Paradoxalment, George W. Bush, que va arribar a la presidència dels Estats Units el 20 gener del 2001 volent ocupar-se prioritàriament dels problemes de política interna que tenia el seu país, va arribar a ser el 2002 la representació de tot el contrari, i va ser acusat per bona part del món d’imperialista, bel·licista o unilateralista.

Entremig hi havia hagut els atacs terroristes de l’11 de setembre del 2001, que van desfermar la guerra contra la xarxa terrorista internacional Al-Qaida i el règim talibà de l’Afganistan. El 2002 l’atenció es va centrar en l’Iraq a causa del dictador Saddam Hussein, a qui els Estats Units acusaven d’amagar armes de destrucció massiva de tipus químic, biològic o nuclear, i d’aixoplugar els terroristes d’Al-Qaida. En termes similars van ser qualificats pels Estats Units els règims de Corea del Nord i de l’Iran, tot i que l’administració Bush va mantenir oberta durant tot l’any per a ells la via diplomàtica, mentre que amb l’Iraq va optar clarament per la dissuasió militar, esperant que les Nacions Unides certifiquessin sobre el terreny la presència o l’absència de l’armament prohibit per la resolució 1.441 de l’ONU.

En tot cas, el 2002, dotze anys després que els exèrcits nord-americans comandats pel president George Bush pare alliberessin Kuwait i es quedessin a les portes de Bagdad, George W. Bush havia convertit l’enderrocament de Saddam Hussein en la prioritat de la seva presidència i tractava de convèncer el món sencer de l’oportunitat de fer-ho, amb èxit desigual.

El discurs sobre l’eix del mal, que va articular el gruix de la política nord-americana el 2002 i que –fent un paral·lelisme amb l’Eix de la II Guerra Mundial– tenia un clar to moral i maniqueista, va ser avançat per Bush en el discurs sobre l’estat de la nació del 29 de gener, alhora que anunciava un fort augment de les despeses en defensa. Bush va mantenir aquesta tònica tot l’any, mentre procurava organitzar una coalició internacional com la que va enderrocar el règim talibà de l’Afganistan l’any anterior. Fins i tot les celebracions del primer aniversari dels fets de l’11 de Setembre van tenir aquesta orientació propagandística, més enllà de l’homenatge mundial que van rebre les més de 3.000 víctimes civils de l’esdeveniment. Precisament, el 17 d’abril del 2002 el portaveu d’Al-Qaida, Sulaiman Abu Gaith, va reivindicar els atemptats de l’11 de Setembre a Nova York i Washington, en un vídeo inèdit difós per la televisió per satèl·lit àrab Middle East Broadcasting Centre (MBC), en què declarava: “Vam ser capaços de colpejar la font d’infidelitat que dia i nit, públicament, lluita contra l’Islam”.

Després de molts mesos d’insistència, el 8 de novembre del 2002 George W. Bush va aconseguir que els 15 membres del Consell de Seguretat de l’ONU aprovessin la resolució 1.441, que instava l’Iraq al desarmament i habilitava unes inspeccions oficials, que van iniciar-se deu dies després, per aclarir si Saddam Hussein amagava armes de destrucció massiva.

A finals d’any, la manca de proves aportada pels inspectors, que dirigia el suec Hans Blix, va fer que al Vell Continent només la Gran Bretanya i Turquia es col·loquessin clarament al costat dels Estats Units, la primera desplaçant efectius militars a la zona del Golf i la segona cedint les bases del seu territori per bastir l’operatiu militar nord-americà. La resta dels aliats europeus –tret d’Espanya, que també va oferir les bases militars de Rota i Morón a la logística bèl·lica nord-americana– van fer pinya amb França per exigir una resolució clara de les Nacions Unides abans d’engegar la guerra contra l’Iraq.

A la resta del món, els Estats Units comptaven amb l’adhesió formal dels països àrabs aliats (emirats i soldanats de la península aràbiga i Egipte, principalment), la col·laboració dels governs del Pakistan i de l’Índia, la col·laboració política de Rússia i els seus aliats de l’Àsia central (Uzbekistan, Turkmenistan o Tadjikistan) i la neutralitat del Japó i els països de l’ASEAN, així com de la Xina, que, al desembre, van fer pressió, conjuntament amb Rússia i Corea del Sud, perquè Corea del Nord no complís la seva amenaça de tornar a posar en marxa el seu programa nuclear.

Pel que fa a l’Iran, l’administració nord-americana va donar suport a la visita que el president iranià Mohamed Khatami va fer a Europa a finals d’any i va procurar donar suport a la comunitat xiïta (proiraniana) instal·lada a l’Iraq, de forma similar com ho va fer amb els kurds que des del 1991 gaudien d’un territori autònom al nord del paral·lel 36 i que constituïen una plataforma possible d’invasió terrestre de l’Iraq.

Els atemptats perpetrats per Al-Qaida a Indonèsia, a través de la filial Jemaah Islamiyah, i a les Filipines, mitjançant l’organització Abu Sayaff, van demostrar l’abast planetari del terrorisme islàmic. La turística Bali va ser el lloc escollit per Al-Qaida per protagonitzar un atemptat de gran envergadura. El 12 d’octubre una potent càrrega explosiva instal·lada en un cotxe va matar 187 persones i en va ferir 300 més, la majoria turistes australians. A les Filipines, les localitats escollides van ser Zamboanga i Manila, on van provocar dues explosions en centres comercials el 17 i el 18 d’octubre, respectivament, amb un balanç de 25 morts i gairebé 200 ferits entre la població civil. Al novembre, les autoritats d’Indonèsia van aconseguir detenir el màxim responsable de la Jemaah Islamiyah al país, Abdul Azis, Imam Samudra, mentre intentava fugir cap a Sumatra, i, anteriorment, a les Filipines, el mes de juny, les autoritats també van aconseguir abatre el portaveu d’Abu Sayaff, Abu Sabaya. Durant l’any també van haver-hi atemptats reivindicats per Al-Qaida de menor mortalitat al Iemen, a Kenya, al Pakistan, a Bangla Desh i a Jordània.

En relació amb Al-Qaida, també van destacar durant l’any diferents detencions de militants de l’organització islàmica en territori europeu: dos al gener, a l’Hospitalet de Llobregat i dos a l’abril, a Sant Joan Despí, una de les quals va ser la de l’algerià i cap financer d’Al-Qaida a Espanya, Ahmed Brahim. A Madrid es va detenir Muhammed Galeb Kalaje Zouaydi, Abu Talha, responsable de l’estructura empresarial europea vinculada a l’organització terrorista, i al juliol es van produir tres detencions més, a Madrid i Castelló. Al Marroc es va desarticular una cèl·lula d’Al-Qaida el mes de juny i una altra a l’octubre als Estats Units. A Alemanya va començar també a l’octubre el primer judici fet a Europa contra presumptes implicats en els atemptats de l’11 de Setembre, en la persona del marroquí Mounir Motassadeq, membre de la cèl·lula d’Al-Qaida d’Hamburg que havia planejat els vols de l’11-S.

Finalment, al novembre, el govern francès va desarticular una altra cèl·lula al seu territori i la CIA va acabar amb la vida del dirigent d’Al-Qaida Qaed Salim Sinan Harethi, Abu Ali, i cinc terroristes més al Iemen, mitjançant un míssil Predator teledirigit mentre circulaven en cotxe. Per altra banda, a l’agost l’Organització Mundial contra la Tortura (OMT) va denunciar les condicions de vida dels 598 presos internats a la base militar de Guantánamo. Segons aquesta organització, integrada per més de 240 ONG amb seu a Ginebra, a Guantánamo s’havien produït almenys trenta intents de suïcidi i l’estat de salut dels presoners no era bo, mentre que Washington es negava a atorgar-los l’estatut de presoners de guerra. Les denúncies de l’OMT es van sumar a les que també va fer Human Rights Watch (HRW) relacionades amb els 1.200 estrangers detinguts als EUA després dels atemptats. La resposta de l’administració Bush va ser el silenci, si bé, a finals d’any, va informar del pas a la justícia ordinària d’11 dels presoners, contra els quals no hi havia càrrecs per terrorisme.

Internament, els Estats Units van viure tot el 2002 en clau prebèl·lica, en sintonia amb una recessió generalitzada del comerç mundial i va marcar amb les seves decisions la pauta de l’economia mundial, particularment la financera i la borsària. L’economia nord-americana va resistir l’aposta bèl·lica i va acabar l’any amb un creixement positiu del 0,7%, però amb unes previsions de dèficit de més de 300.000 milions de dòlars per a l’any vinent, sense incloure els 100.000 milions de dòlars que, probablement, costaria la guerra.

Políticament, l’oposició demòcrata va fracassar en l’intent d’aprofitar la debilitat de l’economia per recuperar posicions. Les eleccions de mig mandat celebrades el 5 de novembre van donar la majoria al Congrés i al Senat al Partit Republicà de George W. Bush. Els republicans van obtenir 229 escons a la Cambra de Representants per 205 dels demòcrates, i 51 al Senat per 48 dels demòcrates. Al Congrés, va destacar particularment l’elecció d’una dona, Nancy Pelosi, com a cap dels demòcrates. Amb aquests resultats, els republicans ampliaven la majoria que tenien a la Cambra de Representants i arrabassaven la que els demòcrates tenien al Senat des de la meitat de la legislatura.

En les eleccions a governadors, els republicans en van aconseguir 25 per 24 dels demòcrates. Destacava la victòria del germà del president, Jeb Bush, que va ser el primer governador republicà reelegit a Florida, i els republicans també es van endur la victòria en altres Estats típicament demòcrates, com Geòrgia i Maryland, i en d’altres de gran pes polític com Texas, mentre que els demòcrates es van imposar en alguns dels més poblats com ara Michigan, Illinois, Iowa i Califòrnia. Per molts analistes, la victòria de Bush va ser deguda a la popularitat que havia assolit des de l’11-S i al fet d’haver basat la campanya en la seguretat nacional i la lluita contra el terrorisme, contra la iniciativa demòcrata de centrar-se en l’educació, la sanitat i l’economia.