Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Els president dels EUA, George W. Bush, acusa el règim iraquià el 28 de gener, abans de la invasió del país.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas 11-S (80)
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Eleccions i processos electorals (1758)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Guerra d`Iraq (558)
Personatges Personatges
Ahmed Qurei (28)
Alan Greenspan (25)
Ariel Sharon (211)
Arnold Schwarzenegger (7)
Cruz Bustamante (3)
Donald Henry Rumsfeld (56)
Ernie Fletcher (2)
George W. Bush (404)
Gerhard Schröder (108)
Gray Davis (6)
Harley Barbour (2)
Iàsser Arafat (288)
Jacques Chirac (161)
Jay Garner (8)
Mahmud Abbas (82)
Nancy Pelosi (4)
Paul Bremer (24)
Paul Wolfowitz (11)
Romano Prodi (88)
Saddam Hussein (164)
Entitats Entitats
Agència Internacional de l`Energia Atòmica (36)
Cambra de Representants (Estats Units) (15)
Comissió Europea (242)
Creu Roja (41)
Govern dels Estats Units (145)
Hamas (Palestina) (156)
Jihad Islàmica (81)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Demòcrata dels Estats Units (37)
Partit Republicà dels Estats Units (25)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Kurdistan (Orient Mitjà) (23)
Alemanya (164)
Austràlia (40)
Corea del Nord (República Popular Democràtica) (53)
Estat Espanyol (1908)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
França (306)
Iraq (196)
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
Califòrnia (EUA) (39)
Maryland (EUA) (3)
Pennsylvania (EUA) (3)
Washington D.C. (District of Columbia, EUA) (73)
48 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
L’any de la guerra
Estats Units
El 2003 els Estats Units van viure un període excepcional per la quantitat de fronts oberts que va mantenir en tot moment l’administració Bush. Al començar l’any, la crisi de l’Iraq va capgirar tots els esquemes de funcionament perquè va abocar el país a una guerra contra el règim de Saddam Hussein en contra de l’oposició majoritària de la comunitat internacional. La guerra, que va començar el 20 de març i va finalitzar el 9 d’abril, va obligar a fer nombrosos equilibris financers per afrontar els més de 100.000 milions de dòlars que va suposar i els gairebé 80.000 en què estava pressupostada la reconstrucció de l’Iraq. L’enormitat de les despeses va marcar l’economia productiva dels Estats Units, que en els dos primers trimestres de l’any va viure una situació una mica crítica, a causa del poc creixement registrat i de l’augment de les xifres de l’atur, que a finals d’any afectava més de dos milions de persones. El Partit Republicà al poder, a més, va haver d’afrontar la dura oposició del Partit Demòcrata, que va criticar la política de despeses governamentals i la manca de perspectiva social de l’administració Bush, tot plegat a poc més d’un any de les eleccions presidencials del 2004. En relació amb això, les enquestes fetes durant l’any van mostrar una caiguda del suport popular a Bush, que va passar del 70% aproximadament de principis d’any al 50% de finals d’any. La població nord-americana va manifestar cert malestar per la situació creada. Finalment, els bons resultats econòmics aconseguits el tercer trimestre, amb un creixement del 8,2%, i el quart, amb un 4%, van situar la mitjana anual en un esperançador 3,1% que tenia, però, l’important inconvenient d’arrossegar un dèficit per compte corrent de mig bilió de dòlars que ningú no sabia com eixugar.

Al començar l’any el president nord-americà, George W. Bush, va presentar un nou pla de rellançament de l’economia basat en una reducció d’impostos per valor de 674.000 milions de dòlars en deu anys i en el qual destacava un paquet de mesures d’uns 300.000 milions de dòlars destinat a incentivar les inversions en borsa, que eliminava la doble imposició sobre els dividends. El pla també cercava estimular el creixement i l’ocupació perquè preveia subsidis tributaris per fill i desgravacions per a parelles casades, que havien de beneficiar 34 milions de famílies nord-americanes, i també ajudes de 3.000 dòlars per als aturats, la durada dels quals passava de les 13 a les 26 setmanes. Però la retallada impositiva va rebre les crítiques dels demòcrates que, a través de la seva representant al Congrés, Nancy Pelosi, van destacar que no suposaven cap estímul immediat al consum i que podrien tenir greus conseqüències sobre el dèficit públic dels Estats Units, a més d’assenyalar que anaven destinades a afavorir els sectors més rics en detriment de les classes mitjanes.

Immediatament, va sorgir una altra polèmica sobre la guerra contra l’Iraq a causa de l’incompliment de les resolucions de l’ONU, i particularment de la 1.441, que havia estat emesa dotze anys enrere. Els demòcrates, però, en aquest assumpte van fer força pinya amb el gabinet Bush, que va presentar el fet bèl·lic com una necessitat de la lluita contra el terrorisme internacional i per la seguretat mundial. Bush va relacionar el conflicte de l’Iraq amb els atemptats de l’11 de Setembre i també el va vincular a l’ocupació de l’Afganistan el 2001. Com aleshores, els Estats Units van voler tirar endavant la iniciativa amb una coalició internacional, però van topar amb l’oposició de França, Alemanya i Rússia, cosa que no va permetre comptar amb el vistiplau de l’ONU. Trencant la tradició diplomàtica, els Estats Units van tirar endavant la guerra igualment, amb el suport de la Gran Bretanya, Espanya, Austràlia i una bona part de les noves democràcies de l’Est, encapçalades per Polònia. Tot i la poca col·laboració de Turquia, que temia una revolta kurda al seu territori, la guerra va ser cara però ràpida i efectiva. Va començar el 20 de març i va finalitzar el 9 d’abril. Segons fonts militars nord-americanes s’haurien produït poques baixes: 1.500 iraquians i poc més d’un centenar de soldats aliats.

L’ocupació de l’Iraq va ser la part més feixuga de l’acció exterior nord-americana, perquè la complexa situació creada per les diferències ètniques i religioses entre el nord, el sud i el centre del país i l’aparició d’una potent resistència a la part sunnita van provocar fins a finals d’any el doble de baixes aliades que la guerra i van obligar al nomenament de dos administradors consecutius per part de Washington, el militar Jay Garner i el civil Paul Bremer. També van obligar al responsable de Defensa nord-americà, Donald Rumsfeld, i el seu segon, Paul Wolfowitz, a fer diferents visites al país per redreçar la situació. Precisament, en una d’aquestes visites Wolfowitz va haver de viure un atemptat contra l’hotel on residia, que també era el quarter general aliat. L’intent de redreçar la situació amb la presència de l’ONU fet per l’administració Bush va fallar el mes d’agost perquè aquest organisme va patir un atemptat de grans proporcions, a l’igual que pocs dies després la Creu Roja, que va fer marxar del país els responsables de les dues organitzacions per manca de seguretat. Aquesta manca de seguretat també va dificultar enormement la reconstrucció material de l’Iraq, a causa dels atemptats que la resistència iraquiana va fer contra els oleoductes, les centrals elèctriques i hidràuliques. La situació va començar a millorar després de la liquidació dels dos fills de Saddam Hussein a l’estiu i de forma manifesta després de la captura del dictador el 13 de desembre.

Els Estats Units van haver de conduir tota aquesta situació mentre engegaven l’anomenat Full de Ruta a Palestina, amb l’esperança que israelians i palestins reemprenguessin les negociacions enmig d’una situació general de violència. Per la banda palestina, van aconseguir convèncer Iàsser Arafat de la necessitat de delegar les funcions pràctiques de la seva presidència, i per la banda israeliana van persuadir Sharon que havia de parlar amb Abu Mazen i amb el seu successor, Abu Ala, que ostentava el càrrec de primer ministre palestí. Però les converses no van fructificar i la tensió creixia a la regió perquè Síria es va posicionar en contra d’Israel. En política exterior, els Estats Units també van haver de bregar amb l’Iran perquè controlés la població xiïta de l’Iraq i perquè acceptés les inspeccions de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, que havia de verificar que no estava desenvolupant cap programa nuclear defensiu. També amb Corea del Nord, que va reconèixer el seu potencial nuclear, però que es negava a cancel·lar-lo si abans no signava un pacte de no-agressió amb els Estats Units. La intervenció de la Xina com a mitjancera a partir de setembre va contribuir poderosament a relaxar la situació i va obrir les portes a un possible tracte de desarmament de Corea del Nord en l’horitzó del 2004.

Amb tants fronts de tensió oberts, l’administració Bush va intentar refer les bones relacions amb Europa a partir de la cimera UE-EUA celebrada al juny, que va permetre a Bush parlar amb el president de la Comissió Europea, Romano Prodi, i amb el president de torn de la UE. Bush també es va reunir amb Chirac i Schröder en dues altres ocasions, tot i que no va obtenir el vistiplau de cap d’ells a la seva política exterior. En tot cas, Bush va aconseguir el suport de la UE contra el finançament de Hamàs i la Jihad Islàmica, la cooperació europea en l’apropament diplomàtic a l’Iran i Síria, i la col·laboració financera de l’organisme a la Conferència de Donants per a l’Iraq celebrada l’octubre a Madrid.

Internament, l’economia va ser el gran cavall de batalla del president Bush durant l’any, sobretot després que, a finals d’agost, l’oficina pressupostària del Congrés dels Estats Units anunciés que el dèficit fiscal del país arribaria durant el 2004 a la xifra rècord de 480.000 milions de dòlars. Segons aquesta oficina, aquest dèficit s’incrementaria quan fossin comptabilitzats els crèdits extraordinaris demanats pel govern per sufragar les despeses de la guerra i de la reconstrucció de l’Iraq. Aquest dèficit tenia el seu origen en l’augment de la despesa pública en Defensa i la disminució d’ingressos fiscals com a conseqüència de la reducció d’impostos plantejada per la Casa Blanca. Aquest informe va sorgir en un moment en què la taxa d’atur se situava en el 6,2% de la població activa. El protagonisme obtingut en aquesta situació pel president de la Reserva Federal, Alan Greenspan, que va mantenir els tipus d’interès a la baixa i finalment els va deixar en l’1% per afavorir el crèdit i el consum, va afavorir un canvi de tendència econòmica que es va materialitzar de forma contundent el tercer trimestre de l’any, i es va mantenir en el quart.

Durant els últims mesos de l’any la política interna va tornar al primer pla de l’actualitat nord-americana, sobretot quan el 8 d’octubre l’actor Arnold Schwarzenegger, de clara tendència republicana, es va proclamar vencedor de les eleccions celebrades a l’Estat de Califòrnia amb un 48,7% dels vots a favor seu, davant del demòcrata Cruz Bustamante, que en va obtenir un 31,6%. Prèviament, els ciutadans californians van decidir destituir el governador que tenien, el també demòcrata Gray Davis, amb un 55,4% dels vots, i així van reprovar definitivament la seva gestió i van avalar les eleccions extraordinàries que havien tingut lloc. Schwarzenegger havia d’afrontar en la seva gestió el forat pressupostari de 38.000 milions de dòlars i el deute de 8.000 milions que havia deixat Davis i que havia estat en l’origen de la seva reprovació.

El Partit Republicà va veure afavorides les seves posicions un altre cop el 4 de novembre en les eleccions a governador celebrades als Estats de Mississipí i Kentucky. La victòria va ser especialment significativa en aquest últim Estat, dominat pels demòcrates durant trenta anys. El guanyador de Mississipí, Harley Barbour, i el de Kentucky, Ernie Fletcher, van farcir la victòria d’Arnold Schwarzenegger a Califòrnia, elevant a 29 els nombre d’Estats regits pel Partit Republicà del total de cinquanta, entre els quals destacaven els d’Alabama, Carolina del Sud i Geòrgia. El triomf polític de Mississipí i Kentucky també havia de tenir un reflex l’any següent al congrés federal, a l’haver fet variar la proporció de senadors en equivalència a aquells Estats. Des del novembre del 2003 el Partit Republicà tenia 51 senadors per 49 els demòcrates, i 229 congressistes per 206 els demòcrates.

Les inclemències també van fer acte de presència als Estats Units el 2003, i van destacar els estralls provocats per l’huracà Isabel a mitjans setembre, que va deixar un balanç de disset morts i centenars de ferits a Virgínia, Carolina del Nord, Maryland, Pennsilvània, Nova Jersey i Rhode Island, a més de tenir cinc milions d’usuaris sense llum durant més d’un dia. A l’octubre, un incendi de grans proporcions que va cremar durant més d’una setmana va matar una quinzena de persones, va destruir mil llars i va obligar a evacuar 50.000 persones.