Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
George W. Bush va ser el clar guanyador de les eleccions en derrotar John Kerry

Vídeos Vídeos
Bush reelegit
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Eleccions i processos electorals (1758)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Personatges Personatges
George W. Bush (404)
John Kerry (20)
John Edwards (5)
Richard B. Cheney (19)
Saddam Hussein (164)
Entitats Entitats
Al-Qaida (241)
Banc Mundial (52)
Congrés nord-americà (26)
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Fons Monetari Internacional (136)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit Demòcrata dels Estats Units (37)
Partit Republicà dels Estats Units (25)
Senat dels Estats Units (22)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
45 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Victòria aclaparadora de Bush
Estats Units
La guerra de l’Iraq va determinar la política nord-americana durant tot l’any i es va col·locar en el centre de la campanya per a les presidencials del 2 de novembre. Inicialment, la fermesa mostrada pel candidat republicà li va reportar el favor dels nord-americans. Per contra, el candidat del Partit Demòcrata, John Kerry, va ser criticat durant molt de temps per la seva indefinició respecte a la guerra, l’economia i la seguretat. Abans del primer debat televisat, la darrera setmana de setembre, les enquestes resultaven favorables a Georges W. Bush en un 50% i escaig i desfavorables a Kerry en un 40% i escaig. Kerry va tenir el punt més baix a l’estiu, quan una associació d’excombatents del Vietnam va qüestionar la versió heroica que havia donat de la seva estada al Mekong.

El primer debat televisiu va canviar una mica el signe de les preferències, en aparèixer un Kerry molt segur davant les càmeres, reivindicant un nou multilateralisme, sense defugir el compromís de l’Iraq, enfront d’un Bush menys ocurrent. Les coses van tornar al lloc anterior uns dies després en el debat dels aspirants a la vicepresidència: Dick Cheney va cobrir davant John Edwards els dèficits de Bush en capacitat de malbaratar esquemes de l’adversari, tot i que circulava aquells dies un informe oficial que negava les evidències sobre les armes de destrucció massiva i les relacions de Saddam Hussein amb Al-Qaida, dos dels arguments esgrimits per l’administració Bush per justificar la guerra de l’Iraq en contra de la voluntat de l’Assemblea General de l’ONU i del seu Consell Permanent de Seguretat. El segon debat i el tercer van resultar més equilibrats, i el pragmatisme de Bush va aconseguir contrarestar la proposta alternativa de Kerry.

Al final de la campanya, els dos candidats van mantenir un constant empat en les enquestes i van haver de centrar els seus esforços en els mítings directes als Estats que es perfilaven com a decisius, com eren Florida, on es preveien incidents en els vots com els del 2000, o Ohio, on Bush havia de fer certa la tradició republicana de no guanyar les presidencials sense fer-ho a Ohio. Per això, Kerry va fer l’últim míting de campanya en aquest Estat i Bush a Texas, on havia començat deu anys enrere la seva carrera política com a governador.

La jornada electoral va ser una de les més trepidants dels últims anys, ja que les les votacions partien d’un anunciat empat tècnic i es va registrar una participació superior al 50%. Els primers escrutinis auguraven una victòria republicana suficient, afermada pels bon resultats assolits pel partit al Congrés i al Senat, i en la cursa per renovar governadors en 11 Estats. Es van complir també les previsions del vot electoral als diferents Estats, amb majoria demòcrata a les dues costes i preponderància republicana a la resta del país. Els demòcrates es van imposar a Washington, Oregon i Califòrnia per l’oest, i a Minnesota, Wisconsin, Illinois, Michigan, Pennsilvània, Nova York, i els petits Estats de Maine, Vermont, Massachusetts, Rhode Island, Connecticut, Delaware i Maryland, fins a un total de 20. Els republicans es van imposar als altres amb contundència. Quan encara faltaven els recomptes de Nou Mèxic, amb 5 vots electorals, Iowa, amb 7, i Ohio, amb 20, la pugna ja estava pràcticament decidida per la majoria de vots de què disposava Bush en aquest Estat, determinant, segons els analistes, juntament amb Florida, que va mostrar des d’un primer moment una decidida preferència per Bush.

Les primeres reaccions als resultats van venir de la part republicana, que volia celebrar el triomf abans d’hora, mentre que els demòcrates exigien nous recomptes a Ohio. Europa va mantenir-se institucionalment expectant, però sempre confiant en una victòria de Kerry per millorar el signe de les relacions transatlàntiques, molt deteriorades des de la guerra de l’Iraq. Aquesta posició era defensada per la major part de mitjans continentals, amb alguna excepció italiana, alemanya i britànica. Justament, el primer ministre britànic, Tony Blair, era el més contestat internament i el més interessat, alhora, que Bush refermés el seu lideratge, per potenciar la seva imatge de cara als comicis del 2006.

Al final, Kerry va haver de reconèixer la derrota, un cop comprovada la magnitud de la victòria de Bush i els republicans: 51% dels vots populars presidencials, fins a un total de 59.117.523, 3,5 milions més que Kerry. 286 compromissaris republicans per 251 de demòcrates en representació de 30 Estats sobre 20. Més partidaris entre homes (55%) que entre dones (48%), sobre una proporció de vot per gènere del 46% de dones i del 54% d’homes. Millora de posicions al Senat, en quedar en 55 republicans, 44 demòcrates i 1 independent; i al Congrés: 232 republicans, 202 demòcrates i 1 independent. Victòria del no en les consultes sobre legalització de matrimonis homosexuals fetes en 11 Estats i victòria a Califòrnia sobre investigació en cèl·lules mare. Eren els resultats més contundents de la història democràtica nord-americana i els millors de la republicana.

Després del 2 de novembre, quedava clar que George W. Bush podria impulsar el seu programa, que abastava molts camps d’ordre extern i intern. A l’exterior, havia de continuar amb la democratització forçada del Pròxim Orient (l’Iraq i Palestina) i l’Àsia Central (Afganistan i Pakistan), amb col·laboració de l’OTAN i l’ONU, i d’Israel a Palestina, a més de la implicació de la UE, posant esforços en les noves directrius sobre deute i ajuts que volia promoure al BM i l’FMI. A l’interior, els problemes principals eren l’atur i els dèficits, el fiscal, el comercial i el per compte corrent. L’augment de l’atur, situat entorn del 5%, havia estat una constant del primer mandat de Bush, en conjuminar-se qüestions anteriors (boom tecnològic) i alienes (augment del preu del petroli), amb el gran volum de deslocalitzacions fetes cap a l’Àsia. Els experts de Bush, però, veien en les debilitats actuals de l’ocupació justament la garantia d’una millor ocupació de futur pels passos consolidats en la reestructuració de la indústria nord-americana, que encara havia d’afectar la siderúrgia, l’aeronàutica i, possiblement, les grans explotacions agrícoles, un cop ja reestructurades l’electrònica, la informàtica, el tèxtil, les petroquímiques i l’automoció. En tot plegat, hi jugava una simbiosi econòmica amb Àsia, com a gran fàbrica del món, per ocupar els Estats Units la centralitat dels serveis de qualitat i tecnològics de més valor afegit. A diferència de l’atur, el problema dels dèficits, superiors en conjunt al bilió de dòlars, no estava prou controlat, tot i que el consum intern i l’endeutament familiar havien contrarestat la minva d’inversions estrangeres directes i la baixa de les exportacions. Malgrat aquestes qüestions, a final d’any Bush centrava els seus esforços en noves iniciatives per al sistema de pensions del país, molt afectat els darrers anys per la baixada demogràfica registrada.