Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2010

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Estatut d`Autonomia de Catalunya (EAC) (630)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Enrique Múgica Herzog (16)
José Montilla (837)
María Emilia Casas (16)
Entitats Entitats
Consell General del Poder Judicial (112)
Defensor del Poble (18)
Generalitat de Catalunya (1919)
Òmnium Cultural (140)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Catalunya (2926)
62 lectures d'aquest article
32 impressions d'aquest article
Estatut de Catalunya: una sentència que portarà cua



El 28 de juny del 2010, després de 1.429 dies d’espera i de llargues deliberacions, el Tribunal Constitucional (TC) va dictar sentència sobre l’Estatut de Catalunya, aprovat en referèndum el 18 de juny del 2006. El TC va anul·lar preceptes de catorze articles i va fixar la interpretació en uns altres vint-i-set textos. La resolució completa es va fer pública el 9 de juliol, el dia abans de la històrica manifestació de protesta vers les retallades a l’Estatut que va aplegar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona.


La sentència del Constitucional deixa clar que el català no és la llengua preferent de l’Administració, ni és la llegua vehicular del sistema educatiu. Tampoc accepta el deure de conèixer la llengua catalana. A més, destaca que de nació només n’hi ha una, “la Nació espanyola”, ja que el terme nació referit a Catalunya apareix a la resolució com un terme sense validesa. Pel que fa al tema de les vegueries, les admet si es conserven les províncies, i trastoca la major part dels articles sobre el poder judicial català. És a dir, s’oposa a la descentralització judicial per por a un desmembrament de la justícia. En aquesta línia, tampoc està d’acord en la creació d’un Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) de caràcter autonòmic. Pel que fa al tema del finançament, la sentència sotmet les bases del sistema de finançament autonòmic a la llei orgànica que regula la matèria, la Lofca, i elimina que la Generalitat pugui regular els tributs locals.

Abans de dictar la sentència definitiva, el Tribunal Constitucional va dur a terme quatre votacions, en les quals vuit dels deu magistrats van donar suport a l’anul·lació dels catorze articles. Per tal que finalment hi hagués una sentència de consens, la presidenta del TC, María Emilia Casas, va haver de fer concessions i negociar amb els magistrats Manuel Aragón i Guillermo Giménez, que són els qui van acabar imposant que la “ineficàcia jurídica de la nació” formés part de la resolució.

Donada a conèixer la sentència, les reaccions no es van fer esperar. El president de la Generalitat, José Montilla, es va mostrar indignat i va anunciar algunes accions per organitzar una resposta unitària del poble de Catalunya. En aquest sentit, diferents associacions i entitats cíviques, així com partits polítics, van preparar una manifestació multitudinària per al 10 de juliol, convocada per Òmnium Cultural sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”. Tanmateix, el líder de l’oposició, Artur Mas, va declarar sentir-se “decebut, però no vençut”, i va afegir que “Els pobles demostren com són en els moments difícils i ara es posa a prova la capacitat de Catalunya de reaccionar i sobreposar-se a les dificultats”.

El dia abans de la gran manifestació a Barcelona, el Tribunal Constitucional va fer pública la sentència completa, en la qual es fa evident que les aspiracions catalanes d’autogovern reben una bona escapçada. El president de la Generalitat, José Montilla, va considerar la sentència una “ofensa a Catalunya”. Per la seva part, el cap de l’oposició, Artur Mas, va qualificar la resolució d’“ignorància i autèntica mala fe”. “Ara més que mai tenim més motius perquè la gent ompli els carrers de Barcelona en defensa de la dignitat del poble de Catalunya”, va afegir.

Pocs dies després, a mitjans de juliol, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució en la qual la cambra catalana manifestava que “es mostra en disconformitat amb el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional (...) ratifica solemnement el preàmbul de la nostra llei fonamental: (...) El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d’autogovern, encarnada en institucions pròpies (...) i en un ordenament jurídic específic...”. La finalitat del text no era qüestionar el TC, ni rebutjar la sentència, sinó mostrar la seva disconformitat a la sentència sobre l’Estatut.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, també anomenat de Miravet perquè va ser al poble de Miravet on es van reunir els parlamentaris catalans, va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya el 18 de juny del 2006, i és vigent des del 9 d’agost d’aquell any. Passats uns mesos, el Partit Popular va presentar diversos recursos en contra davant del Tribunal Constitucional, amb el suport del Defensor del Poble, Enrique Múgica, i els governs de cinc comunitats autònomes: Múrcia, La Rioja, Aragó, Comunitat Valenciana i les Illes Balears. Tot esperant la sentència i preveient que aquesta seria negativa per als interessos de Catalunya, una dotzena de diaris catalans van publicar el 26 de novembre del 2009 un editorial conjunt titulat “La dignitat de Catalunya”, on es denunciava que un Tribunal amb diversos membres amb el mandat exhaurit, un recusat i un altre mort no hauria de dictar sentència sobre una llei votada pel poble català. El text també retreia que haguessin passat tres anys sense dictar cap resolució.