Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2006

Imprimir    Recomanar article
Joaquim Nadal analitza els resultats del referèndum de l´Estatut.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Estatut d`Autonomia de Catalunya (EAC) (630)
Personatges Personatges
Alfonso Guerra (22)
Artur Mas (828)
Enrique Múgica Herzog (16)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Mariano Rajoy (296)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Congrés dels Diputats (476)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat de Catalunya (1919)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Palau de la Moncloa (35)
Parlament de Catalunya (723)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de Catalunya (319)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
93 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
La decepció de l’any
Estatut
Després que la reforma de l’Estatut hagués estat l’eix principal de la política catalana des del 2004, l’any 2006 havien de concretar-se totes les aportacions i negociacions acumulades des de l’aprovació del nou Estatut pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 –amb reconeixement oficial de la nació, de la llengua i de la cultura catalanes i un sistema de quota financera– i la seva admissió a tràmit per part del Congrés dels Diputats al novembre d’aquell mateix any per 197 vots a favor, 146 en contra i 1 abstenció.

En començar l’any, l’escenari que s’albirava era complicat. Primer, per la frontal oposició del PP que durant el tràmit parlamentari va proposar la devolució de l’Estatut a Catalunya o la tramitació prèvia d’una reforma constitucional. També per l’actitud del socialisme governamental i del seu president que va incomplir absolutament la paraula donada d’aprovar al Congrés dels Diputats el que decidís el Parlament català, i del PSOE mateix, que havia donat mostres sobrades d’animadversió cap a l’Estatut, com demostrava l’actuació d’Alfonso Guerra, “passant el ribot” a la proposta sorgida del Parlament català, des la seva condició de president de la comissió parlamentària espanyola encarregada del tràmit parlamentari de la reforma estatutària catalana. A més, el govern espanyol va començar a fer propostes que rebaixaven substancialment el text aprovat pels representants del poble català en àmbits com les competències o la definició de Catalunya com a nació, repetint exactament el mateix model de finançament que havia fet patir a Catalunya un dèficit fiscal de més del 9% del seu PIB durant anys, que representava més d’un terç de tots els impostos pagats a Catalunya, i que negava a Catalunya la possibilitat de decidir lliurement en el terreny fiscal.

Davant d’aquesta situació, i tenint en compte que a partir del febrer del 2006 calia discutir l’Estatut en la comissió constitucional, el 21 de gener del 2006 es va fer pública la trobada a la Moncloa del president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i del líder de l’oposició catalana, el president de CiU, Artur Mas, amb la finalitat de desencallar la negociació. La trobada havia estat promoguda pel mateix president Zapatero, prèvia consulta amb els líders de les formacions que governaven en coalició a Catalunya (PSC, ERC i ICV), i amb la conformitat del llavors president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Sobre la base del text tramitat al Congrés dels Diputats l’any anterior, van pactar un nou Estatut que incorporava algunes clarificacions i ampliacions en les competències de la Generalitat. L’acord Mas-Zapatero, reconeixia l’oficialitat del català a Catalunya i recollia tímidament la definició de Catalunya com a nació en el preàmbul del nou text estatutari, a més d’incorporar un conjunt de drets i deures dels ciutadans de Catalunya. També configurava un sistema de finançament amb alguns avenços, com ara una millora del 40% en el finançament de la Generalitat i el compromís per part de l’Estat d’invertir durant set anys seguits a Catalunya l’equivalent a la seva aportació al PIB estatal. Les previsions més optimistes permetien pensar que el dèficit fiscal de Catalunya, que superava els 14.000 milions d’euros anuals, es podria reduir en uns 4.000 milions, si bé el resultat final dependria de les negociacions posteriors al sí del Consell General de Política Fiscal i de les que impulsessin cada exercici les forces polítiques catalanes a l’hora d’aprovar els pressupostos generals de l’Estat, i així mateix, de les negociacions que s’haurien de fer en el termini de dos anys per a crear una agència tributària única.

El resultat d’aquestes negociacions no va satisfer tothom. Mentre que, a més de CiU, el PSC i ICV s’hi mostraren favorables des d’un primer moment, ERC i el PPC s’hi manifestaren contrariats, si bé per motius diferents. Mentre que el segon incidia en els arguments que el van fer votar en contra de la proposta del 30 de setembre, el primer hi veia una renúncia a les aspiracions comunes expressades pel Parlament català. En aquest context de diferències, el dissabte 18 de febrer una gran manifestació, que aplegava més de 500 organitzacions ciutadanes, la majoria properes a ERC, i entre 100.000 i 300.000 persones, va recórrer el centre de Barcelona per a exigir el dret a decidir que tenia el poble català, tot rememorant la fita parlamentària del 30 de setembre. En base a aquesta mobilització, ERC va intensificar la seva crítica a l’acord estatutari assolit per Mas i Zapatero fins al punt d’anunciar la seva intenció de votar-hi en contra a la consulta popular que va ser convocada pel 18 de juny del 2006.

En tot cas, després de dos anys i mig de debat estatutari, la convocatòria del referèndum apareixia com la culminació d’un procés tortuós, que exigia l’esforç final de dir sí o no a una proposta per sota de les aspiracions comunes del país, alhora que desfeia els fonaments del Govern d’Esquerres i Catalanista que presidia Maragall, a més de la lletra del Pacte del Tinell que signaren els integrants del tripartit el 2003. Per tot això, el No anunciat d’ERC a la consulta va dilapidar la continuïtat de la presidència Maragall, obligant el president a expulsar els republicans del govern. Així, l’11 de maig del 2006, Maragall va donar per acabat el Govern tripartit a Catalunya, cessant els sis consellers d’ERC. Maragall va afirmar que la decisió havia estat «dolorosa», «obligada» i «no desitjada», però que no podia permetre la «incertesa i confusió» d’un govern dividit davant el referèndum estatutari, si bé va deixar la porta oberta per a una futura reedició del tripartit. L’expulsió deixava en minoria el PSC i ICV-EUiA, i obligava a convocar eleccions avançades abans de finals d’any. Davant d’aquest compromís, CiU va garantir l’estabilitat del govern, mentre Maragall remodelava el seu govern, i ERC anunciava que, a més dels consellers, plegarien de les seves funcions els 200 càrrecs de confiança que hi tenia a la Generalitat.

El resultat de la consulta fou favorable al Sí per un 73,9% del vots, si bé que la participació no va superar el 50%, quedant en un 49,4% del cens total, que era de 5.309.767 catalans, 108.024 dels quals residents a l’estranger. Per la seva banda, el president del PP, Mariano Rajoy, va demanar al president del govern espanyol que paralitzés el procés de reforma estatutària, perquè dos de cada tres catalans no havien donat suport a l’Estatut, mentre que José Luis Rodríguez Zapatero assenyalava que una participació només propera al 50% era un percentatge habitual en els referèndums “autonòmics”. Per la seva banda, el conjunt de forces catalanes, destacaren que el percentatge no deslegitimava la victòria del Sí, mentre Artur Mas aclaria que s’havia de descomptar del percentatge l’efecte de "crisis institucional" viscuda pel Govern català. Per a ERC, en canvi, la baixa participació havia estat una prova de la desil•lusió provocada per la retallada del text estatutari. El PPC va convidar la ciutadania a reflexionar sobre la baixa participació, recordant que l’Estatut votat el 1979 va comptar amb un suport electoral del 88,15% i una participació del 59,7%.

El resultat del referèndum, doncs, feia encara més evident la necessitat d’una nova convocatòria electoral per dilucidar una nova majoria parlamentària amb capacitat per a desplegar l’Estatut aprovat i desencallar altres temes pendents com la nova línia de Bescanó o el Quart cinturó, entre d’altres. Per complicar encara més la situació, al juliol, el PP va interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut al Tribunal Constitucional, iniciativa que, dos mesos després, fou secundada pel Defensor del Poble, el dirigent històric del PSOE, Enrique Múgica. El recurs del Partit Popular destacava vuit punts de vulneració constitucional: utilització del terme 'nació' i tractament oficial de la llengua catalana, distribució de competències i principi de bilateralitat, establiment de drets i llibertats específics pels catalans, regulació de les relacions internacionals i sistema de finançament, a més de considerar el nou Estatut com una reforma constitucional encoberta. Per la seva banda, el Defensor del Poble adduïa motius d’inconstitucionalitat similars: drets i deures, règim lingüístic, regulació del Síndic de Greuges, Poder Judicial, blindatge de competències i bilateralitat de les relacions Estat-Generalitat.

Amb tot, després del referèndum, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va anunciar la dissolució del Parlament a finals d’agost i la convocatòria d’eleccions anticipades. Paral•lelament, Maragall també va fer públic que no seria el candidat del Partit dels Socialistes, en clar reconeixement del fracàs del govern que havia presidit des de desembre del 2003.