Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
El 29 de setembre de 2005 es va aconseguir un acord entre els partits del govern i CiU, per a tirar endavant l'Estatut. Maragall i Mas van esdevenir els principals protagonistes.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Estatut d`Autonomia de Catalunya (EAC) (630)
Poder executiu i governs (1139)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Agustí Bassols (11)
Antoni Castells (265)
Artur Mas (828)
Jaume Camps (5)
Joaquim Borrell (4)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Juan Carlos Rodríguez Ibarra (36)
Manuela de Madre (38)
Marc Carrillo (3)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Agència Tributària Catalana (12)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Izquierda Unida (222)
Òmnium Cultural de la Catalunya Nord (15)
Parlament de Catalunya (723)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de Catalunya (319)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Plataforma Respecte per Catalunya (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
Miravet (9)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
61 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
L’esperança de l’any
Estatut
L’Estatut va ser l’eix principal de la política catalana el 2005, com ja ho havia estat al 2004, sobretot des que es va crear la ponència de reforma estatutària el 12 de febrer d’aquell any i a partir de que els partits catalans van celebrar a Miravet la primera cimera sobre el tema. En iniciar-se el 2005 les tres formacions catalanes de govern parlaven de l’existència d’un consens de mínims entre els partits del país cara a que el nou Estatut definís Catalunya com a nació, millorés el seu sistema finançament i blindés les competències per a garantir-ne l’exclusivitat.

Aquest teòric consens, però va estar a punt de saltar pels aires només començar l’any arran de l’ensorrament del Carmel i les acusacions fetes pel president Pasqual Maragall a CiU, en el sentit que el principal partit d’oposició s’havia finançat amb comissions il·legals durant la seva fase de govern. El president Maragall va haver, finalment, de rectificar les acusacions però l’episodi, va deixar molt tocades les relacions entre el president de la Generalitat de Catalunya i el cap de l’oposició catalana, si més no perquè, en resposta a les acusacions, aquest va amenaçar amb abandonar la reforma estatutària i va anunciar la interposició d’una querella per calúmnies.

Un cop superat aquest cas, el consens assolit a Miravet va tornar a trontollar en produir-se les primeres reaccions contràries dels dos partits espanyols majoritaris, el PSOE de govern i el PP d’oposició, als treballs d’elaboració de l’Estatut que realitzava el Parlament de Catalunya. El president Maragall va convocar l’11 de juny una segona cimera sobre l’Estatut al mateix Parlament de Catalunya que va cloure’s sense acords significatiu i de la qual només va transcendir com a avenç la decisió de definir Catalunya com a nació. En el rerefons de les diferències s’hi enfrontaven dues concepcions sobre el sistema de finançament que havia de recollir el nou Estatut i que havia despertat tota mena de crítiques a Espanya. L’anomenada proposta Castells, articulada pel conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, consistia a proposar la creació d’una Agència Tributària catalana consorciada amb l’espanyola que gestionés el 50% dels impostos recaptats a Catalunya, i que caminés cap al concert econòmic en un període de quinze anys, reclamant, també, la cessió d’un seguit d’impostos i una garantia d’inversions per part de l’Estat a Catalunya, d’acord amb l’aportació catalana al PIB. CiU, en canvi exigia la recaptació íntegra dels impostos a Catalunya, així com la discussió d’un percentatge assumible en concepte de solidaritat entre territoris i de serveis proporcionats per l’Estat. Esquerra Republicana de Catalunya mirava de mantenir una certa equidistància entre totes dues propostes.

Les discussions van continuar sense resoldre els problemes de fons, fins que pel voltants de l’estiu CiU va introduir els drets històrics de Catalunya com la manera de blindar les competències i de poder invocar el concert en el finançament. El suport d’ERC a aquesta proposta va configurar unes majories sensiblement diferents a les de govern i va posar l’Estatut en un atzucac ja que el projecte de nou Estatut havia de ser aprovat per 2/3 dels diputats del Parlament de Catalunya i feia per tant necessaris els vots de CiU i els del PSC aquest darrer en la mesura que el PP mantenia el seu rebuig total al text.

Davant la impossibilitat d’arribar a un acord, el Parlament va deixar que durant l’estiu fos el Consell Consultiu de la Generalitat, qui es pronunciés sobre l’esborrany d’Estatut fins llavors aprovat. L’òrgan estava format per set membres, cinc escollits pel Parlament a proposta dels grups de la cambra i dos designats pel Govern. Pel PSC, hi havia Joaquim Tornos, i Pere Jover. Jaume Vernet hi era per ERC i Marc Carrillo per ICV-EuiA. CiU comptava amb Jaume Camps i Agustí Bassols, i el PPC amb Joaquim Borrell. El Consultiu va emetre un dictamen “constitucionalment” negatiu sobre els drets històrics, el sistema de finançament equivalent al concert i les competències exclusives. Un dictamen, que, per altra banda, no va ser unànime, ja que en les qüestions essencials tenia els vots a favor dels quatre consellers nomenats a proposta de PSC, PP i ICV, i el vot en contra dels tres proposats per CiU i ERC.

Segons la “majoria” consultiva, l’actualització dels drets a través de la disposició addicional segona del projecte de reforma, tirada endavant per CiU i ERC -i en part ICV- el 29 de juliol, era inconstitucional perquè la Constitució espanyola no permetia considerar Catalunya territori foral. Tampoc ho era l’esmena del PSC a favor d’un reconeixement d’aquests drets en dret civil i a llengua. Alhora, dictaminava com a inconstitucionals els dos articles cabdals de la proposta de reforma del finançament presentada pel govern, i el model de concert econòmic presentat per CiU. Així mateix, considerava inconstitucionals les competències que envaïen normes de caràcter bàsic de l’Estat (educació, immigració, medi ambient, règim local, ports i aeroports, cultura, sanitat, seguretat) i apreciava inconstitucionalitat en qüestions com el poder d’intervenció sobre la informació de les administracions públiques, el nomenament del president de la Generalitat o la circumscripció electoral pròpia per a les eleccions al Parlament Europeu.

Amb aquest dictamen, que va ser rebut favorablement pel PSC, el PSOE i el PP, el Parlament va reprendre els treballs el setembre i es va veure obligat a reformular alguns dels continguts bàsics de la proposta d’Estatut. El necessari consens per tirar endavant la reforma estatutària va arribar al punt més baix de l’any, però els contactes es van intensificar per a totes bandes, fins a participar en les discussions el mateix president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que va voler convèncer CiU de la conveniència d’aprofitar l’oportunitat de reforma, encara que fos limitada.

Després d’infinitat de contactes, el 29 de setembre es va aconseguir un acord entre els partits del govern i CiU, que va poder ser aprovat l’endemà al Parlament per una amplíssima majoria: 120 dels 135 diputats, només en van quedar fora els diputats del PPC. Els grans protagonistes d’aquest acord van ser el president de CiU, Artur Mas, que es va mantenir ferm en la proposta del sistema de finançament, i el president del PSC i de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, ferm en la seva voluntat de complir amb la promesa d’aconseguir un nou Estatut, i fort per capgirar les pressions rebudes perquè no acceptés el sistema de finançament proposat per CiU. El model finalment aprovat atorgava capacitat normativa sobre tots els impostos que pagaven els ciutadans i les empreses de Catalunya a la Generalitat, facultava l’administració catalana a recaptar tots els impostos; i fixava que l’aplicació del model seria pactat bilateralment entre l’Estat i la Generalitat, per establir de comú acord un mecanisme transparent de determinació i pagament de la contribució catalana a la solidaritat amb la resta d’Espanya.

El text aprovat representava un important avenç en el terreny del finançament, però no només en aquest. Així, per exemple, reconeixia explícitament Catalunya com a nació, incrementava de forma substancial les competències de la Generalitat, feia obligatori el coneixement de la llengua catalana (si bé també el de la castellana), fixava un conjunt de drets i deures específics als ciutadans de Catalunya i plantejava les relacions bilaterals entre Catalunya i Espanya en termes bilaterals.

Així havia acabat, després de més de dos anys de treballs, el que en el fons era la part més fàcil del procés: arribar a un ampli acord a Catalunya. A partir d’aquell moment els partits catalans haurien de defensar el nou Estatut a Madrid, i, tot i els reiterats compromisos del president del govern espanyol de respectar el text que sortís del Parlament català, el procés no apareixia fàcil. Ja durant l’elaboració del projecte català, diferents estaments espanyols, tant des dels partits, com des de la judicatura, l’església, el món empresarial i l’alt estat major havien expressat les seves reserves sobre les demandes catalanes de més autogovern. Al PSOE van ser el ministre de Defensa, José Bono, i el president de la Junta d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, qui principalment es van destacar en contra de les pretensions d’autogovern catalanes. Per part del PP, va ser tot el partit en ple el que un dia si i l’altra també s’hi van manifestar en contra, adduint la seva inconstitucionalitat i proposant que en comptes d’una reforma estatutària la proposta fos presentada com una reforma constitucional.

En aquest ambient, el 2 de novembre de 2005 es va celebrar el ple del Congrés dels Diputats en que es discutia la presa en consideració de l’Estatut català. Per part catalana van intervenir en defensa del projecte elaborat pel Parlament de Catalunya Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep-Lluís Carod Rovira (ERC). Els oradors catalans van tenir el suport des de la tribuna de convidats del Congrés dels Diputats d’una amplíssima representació de la societat catalana encapçalada pel president de la Generalitat de Catalunya i el seu antecessor en el càrrec. Hi havia, a més de nombrosos polítics, una vintena llarga de representants de la societat civil catalana, encapçalats per Òmnium Cultural i la resta d’integrants de la plataforma Respecte per Catalunya, el president del Barça, els principals líders sindicals catalans, etc.

Les intervencions dels oradors catalans, cadascú des del seu punt de vista -Mas, exigint respecte a un text que no defensava cap privilegi per a Catalunya; De Madre, aclarint que la nació catalana no negava l’espanyola; i Carod, requerint al president del govern espanyol que complís la paraula donada-, van satisfer les expectatives creades, si bé les respostes dels representants dels partits majoritaris espanyols, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, no van entrar en el fons de la proposta, i es van centrar a marcar distàncies un de l’altre, implicant la resta d’oradors en la polèmica sobre l’oportunitat i constitucionalitat del plantejament de la reforma estatutària.
Finalment i després de les intervencions dels representants de CiU, ERC, PNB, IU, i de les quatre formacions integrades al grup mixt, i de la cloenda del portaveu del PSOE i de José Luis Rodríguez Zapatero, amb ulterior i engrescada polèmica sobre política, constitució, política i nacions amb Mariano Rajoy, l’Estatut va ser admès a tràmit per 197 vots a favor, 146 en contra i una abstenció.

Un cop acceptat a tràmit pel Congrés, l’escenari que s’albirava era complicat, i més quan tots els partits polítics, espanyols i catalans, anaven prenent posicions a totes bandes cara al 2006. Caldria esperar a veure què sortia de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats que havia de començar la discussió del projecte d’Estatut a primers de febrer. Començaria així la recta final de la tramitació de l’Estatut que un cop aprovat per les Corts Generals hauria de ser ratificat en referèndum pel poble català, que tindria la darrera paraula.